L’inquietud discordant i lúdica: Ajoblanco revisitat

Ara que ens trobem en una societat en què l’esfera líquida ens aboca a fer-ho tot mal·leable i promptament caduc -fent de la còpia i l’apropiació el motor principal de la creació i de la singularitat- sembla que necessitem recordar que hi va haver un temps anterior en què la crítica audaç davant del que es produïa posseïa l’objectiu comú d’arribar a una veritat que possibilités un món millor. Una època en la qual la negativitat imposava una autenticitat i innovació constant; ara l’originalitat ja és no és una condició sine qua non per a produir. No pretenc fer una exercici de nostàlgia, no hi ha res més inútil que la nostàlgia, aquesta forma de record pel que tot temps passat va ser millor. Potser va ser millor, o potser no, però recordar-se’n no serveix de gairebé res, o donat el cas per a, en comparar, poder comprendre amb una mica més de claredat el present que ens circumda, en el qual el posat supera al contingut.

Ajoblanco va aparèixer en un temps en què el desencant propi de la postmodernitat encara no havia sorgit a la societat espanyola, esperonada en aquella època per un alè d’optimisme sorgit de l’imminent final de la dictadura franquista. Com indica el títol de la mostra -“Ajoblanco. Ruptura, contestación y vitalismo“, al Centro Conde Duque Madrid- la revista emblemàtica de les raneres del franquisme primer, i del segle XX després, es proposava que, de la mateixa manera que ho feien els seus components, els seus lectors visquéssim intensament la cultura des d’un posicionament obert i a la contra de la corrent general, o del que ara anomenem amb l’anglicisme «mainstream».

L’exposició recorre temàticament la trajectòria de la publicació, 180 números i 30 especials que es distribueixen en les seves dues èpoques: de 1974 a 1980 i de 1987 a 1999. Ambdues es divideixen en diversos àmbits temàtics, diferents en un i altre període. A la “primera Ajoblanco” es troben: 1 – Editos (els editorials d’Ajoblanco); 2 – Manifestos; 3 – Teatre, música, festes populars i carnestoltes; 4 – Cloaca. Infociudades (caixa de ressonància sobre el que succeïa fora de la realitat oficial); 5 – Llamadas y colectivos; 6 – Personatges (filòsofs, artistes, músics o cineastes, ciutadans del carrer); 7 – Conflictes i tensions de caràcter contestatari; 8 – Geografia ajoblanquera “Ir a las provincias“; 9 – Visions del món (dossiers temàtics); i 10 – Cultura llibertària. En aquesta secció museogràfica veiem una Ajoblanco que és acció de l’experimentació, una posició més carnal, que s’amara com una esponja de les corrents que es mouen al voltant de les fronteres per injectar-les en una societat de balbucejos democràtics. Es tracta d’arribar a l’intel·lectual a través d’un procés d’índole sensorial, que converteix la publicació en una mena d’epiteli de la vida cultural de l’època.

Uns anys més tard, la “segona Ajoblanco” ha crescut, evolucionat, s’ha fet professional. Adquireix una perspectiva periodística que oblida el col·lectiu per centrar-se en allò individual, influïda per la pèrdua d’innocència d’una democràcia en la qual comencen a sortir a la llum els primers casos de corrupció política. Els àmbits temàtics sota el paraigua en el què es presenta aquesta segona època desemboquen en: 1 – Cosmòpolis (anàlisi de la ciutat contemporània); 2 – Observatori de les idees (reportatges monogràfics i d’investigació, derivat dels dossiers de la primera època); 3 – L’art; 4 – Conversar és diví (l’entrevista d’Ajoblanco); 5 – Madrid versus Barcelona; 6 – Tout est politique (l’efecte de la corrupció a la societat i la política espanyola); 7 – Mons sonors (la rellevància de la música); 8 – Els escriptors d’Ajoblanco; 9 – Àgores (debats temàtics amb interlocutors especialitzats). Com es constata, la revista mai deixa de ser bel·ligerant amb l’establert i no contestat, però el somni de la culminació d’una societat sota els valors llibertaris sembla quedar cada vegada més dins del limbe utòpic. L’acció de la provocació ha donat pas a una acció de tall analític.

Les dues èpoques completen l’esdevenir d’una revista que va ser més que una publicació periòdica i que va començar a gestar-se al gener de 1973. Uns van tenir l’oportunitat de conèixer-la des dels seus començaments; d’altres, com és el meu cas, únicament arribem a la segona època. D’aquesta manera, quan aquesta exposició convida a qüestionar “què perviu avui de l’esperit ajoblanquero i, sobretot, com ho podem rescatar?”, descobrim que la pregunta, com no pot ser d’una altra manera, incomoda. I ho fa per dues raons: una, perquè és fidel al seu esperit contestatari; i dos, perquè ens obliga a fer una mirada crítica cap enrere, que rebota en el nostre present. Aquesta mostra de i sobre Ajoblanco s’estructura sobre una concepció que franqueja la història de sobres coneguda de la revista. Reuneix el passat amb l’actual i fa que ens n’adonem de quan substancial és veure’s al mirall anterior. Amb més raó, si és possible, en aquesta època en la qual una memòria virtual transforma la nostra relació amb les coses immaterials.

Les dues etapes en què es va desenvolupar Ajoblanco responien a un temps en què es podia ser un impostor però no un mentider. Avui dia, però, s’ha perdut l’aura que dotava a la figura del primer d’una perspicàcia que ens feia avançar a través de l’esdeveniment comunicatiu que representaven publicacions com aquesta i tot un compendi de desacomplexades motivacions que portaven a l’acció cultural a general. Potser, per això, és realment necessari aquest retorn. Es necessita un text que dirigeixi, com exposen Beaugrande i Dressler[[Beaugrande, Robert-Alain de, i Dressler, Wolfgang Ulrich, (1997) Introducció a la lingüística del text. Barcelona: Ariel. (p. 9)]], l’«activitat interpretativa dels usuaris mitjançant cert nivell d’entropia» i des de, jo apuntaria, un espai constituït d’excepcions subsumint el passat. D’aquesta manera es podria considerar aquest homenatge com una actualització d’Ajoblanco oberta a mal-interpretacions creatives que ens converteixi, en contra de l’opinió de Harold Bloom, qui a El cànon occidental (2009), postula que la creació no és una realitat social en millors ciutadans previnguts de les idees preconcebudes que tenim sobre nosaltres mateixos i que ens impedeixen -com apunta Philip Zimbardo en el seu llibre l’efecte Llucifer (2008)- veure les similituds amb els altres.