close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

13 juliol 2020
La institució com ideologia

Yazan Khalili

Quan em vaig convertir en el president i director en funcions del Centre Cultural KhalilSakakini, Ramallah, a Palestina, al setembre de 2015, i més tard en el director al març de 2018 fins a finals de 2019, no sabia què era exactament el que calia fer amb una institució cultural que s’estava esfondrant. En aquest moment el centre havia estat lluitant per al seu finançament durant un parell d’anys, i aquesta situació va posar de manifest la fragilitat de la nostra economia cultural i la necessitat d’alternatives. En 2014, els fons per a l’escena cultural en Palestina i la regió s’havien vist afectats per la primavera àrab, ja que aquells que aportaven els fons i les seves prioritats a la regió van canviar. Aquest canvi va posar a les institucions culturals de Palestina, Líban i Egipte en una crisi existencial. Es van enfrontar al dilema de continuar funcionant mentre la seva economia, basada en donacions, s’estava reduint. Simultàniament, els filantrops que feien costat d’alguna manera a les institucions petites i mitjanes van començar a construir les seves pròpies mega-institucions. Els museus i les institucions culturals en expansió van començar a reemplaçar a les més petites. Els fons internacionals es van centralitzar i es van canalitzar cap a estructures administratives locals que van substituir a les governamentals.

Durant el temps que vaig treballar allí, el repte no va ser només mantenir viu el centre, atès que també les institucions moren, sinó que continuessin sent pertinents i que la crisi de finançament deixés de ser un problema monetari per a convertir-se en una qüestió cultural i política. Aquesta crisi no és un esdeveniment singular, sinó una situació contínua que es produeix per canvis polítics i històrics. La institució necessitava ser reinventada, tot el que es donava per descomptat havia de ser qüestionat i re-imaginat. “El treball total de la institució cultural” es va convertir en el concepte que vam establir i desenvolupar a través d’aquest procés, i es tractava de com entrellaçar la crítica de la institució cultural dins de les pràctiques de la pròpia institució. Construccions com a “audiència” van haver de ser traslladades de la noció d’espectadors a la de productors, involucrant-los en la realització dels programes i esdeveniments, no sols com a voluntaris amb el seu temps i cos, sinó com a productors de coneixement. El replantejament de la noció de públic va obrir la institució a noves possibilitats, passant de ser un centre la missió de la qual és produir activitats que poden atreure als públics a convertir-se en una infraestructura i una eina de producció per als productors i artistes culturals; els espais, l’equip, la condició jurídica, l’estructura administrativa, els pressupostos, els coneixements especialitzats i la comunitat que l’envolta es van tornar accessibles i possibles d’utilitzar; i aquests, pel seu continu moviment, interacció i reunió, són capaços d’atrere a la comunitat més àmplia en tots els seus diferents aspectes.

Però això no és només un assumpte en relació al públic. Perquè la institució pogués connectar-se amb la seva comunitat i “públics”, l’equip va haver de ser reestructurat de manera que permetés la producció cultural així com el treball administratiu. Així, en lloc de tenir una divisió vertical del treball, administratiu vs. cultural, s’ha practicat una d’horitzontal. Tots els membres de l’equip poden convertir-se en productors culturals mentre realitzen part del treball administratiu, i d’aquesta manera, la pesadesa del treball administratiu pot distribuir-se a tot l’equip, al mateix temps que es pot comprometre culturalment  i críticament amb la institució i la seva existència política.

Aquests canvis van invertir la nostra comprensió de la sostenibilitat; la distància entre la comunitat i la institució es va esfondrar, i varem ser capaços d’imaginar una nova estructura. Una que no té una jerarquia empinada com una muntanya, ni una plana com una costa, sinó que s’assembla als pujols dels territoris ocupats de Cisjordania, on la relació entre l’equip, el col·lectiu i l’individu està sempre equilibrada i en moviment. Re-imaginar una institució cultural forma part de qüestionar les estructures de la construcció de l’Estat i la col·lectivitat a Palestina i la regió. Les circumstàncies contradictòries en les quals vivim: colonial i postcolonial simultàniament, on la construcció d’institucions encara està en marxa, permet alternar les estructures imaginatives de la col·lectivitat. La institució cultural ha de convertir-se en una eina per al canvi polític, econòmic i cultural.

El “treball total de la institució cultural” té com a objectiu entendre la institució cultural com una estructura ideològica, pensar amb ella, desafiar-la i subvertir-la. La institució actua com si fos a-històrica, com si hagués estat funcionant fora de la progressió del temps i la política, com si no fos el resultat d’anys de canvis en la política i la reglamentació a través dels processos de finançament i els requisits dels donants. Això fa que actuï com si la crisi de la institució fos de fet una crisi de la cultura mateixa, i per tant es converteix en una superestructura que pensa que sense la seva existència no hi haurà cultura i la societat civilitzada s’esfondrarà.

L’economia dels donants s’ha convertit en un dels principals instruments d’intervenció política a molts nivells a Palestina i en el món. La institució cultural tal i com la coneixem avui és un producte d’aquesta economia. La institució es va convertir en la seva major part en un òrgan administratiu que té per objecte complir les polítiques de govern i la labor burocràtica d’informar i mantenir l’existència de la institució. Aquesta existència en si mateixa es converteix en la qüestió, és una existència pesada i fràgil que sempre necessita ser sostinguda amb pressupostos, per la qual cosa el públic es converteix en el principal justificant de la rellevància en convertir-se en números, és a dir, quantitat que pot ser reportada per a provar que la institució pot arribar al públic sense tenir necessàriament un efecte real en la producció de coneixement.

Això fa que un pensi en les formes en què les iniciatives culturals funcionen com a llavors per als grups políticament compromesos. En aquests Estats fallits (o no Estats) i societats políticament retirades, la cultura es converteix en l’espai on es poden practicar i investigar polítiques noves i progressistes, no sols com a temes, sinó principalment com a estructures. Les pràctiques culturals es converteixen en el terreny perquè els grups polítics investiguin i practiquin formes i estructures alternatives i més imaginatives de treballar junts i formar accions i coneixements col·lectius. Així doncs, m’agradaria pensar no sols en l’art compromès políticament, sinó també en la política compromesa culturalment, on es pot pensar en la transformació que es va produir en l’escena cultural des de principis dels anys 90 al final de la guerra civil libanesa i la signatura de l’acord d’Oslo. En observar aquesta història, un pot pensar en com les qüestions de govern, les estructures de poder, l’economia i les xarxes socials han estat i encara poden ser desafiades i reutilitzades.

Quan un comença a treballar, tendeix a fer-ho de manera intuïtiva. Però llavors ens enfrontem a una situació en la qual ens veiem obligats a preguntar-nos: Com posem la teoria i la crítica en moviment, en la pràctica, però també creem una teoria i una crítica d’aquest moviment? Com es pot participar en la política quotidiana de la gestió d’un centre i, al mateix temps, ser capaç de pensar en això a distància, com una cosa de la qual podem aprendre i sobre el que podem construir? Hi havia un cicle de crisi que volíem trencar. Dins del centre, un es concentra en manejar els assumptes diaris i l’espai físic en si mateix. No obstant això, en un altre nivell, hi ha un treball intel·lectual i teòric que excedeix al propi centre. A això és al que em refereixo. El “treball total de la institució cultural” pot reflectir-se, o fins i tot posar-se en pràctica fins i tot en una altra institució, o país. El punt és parlar de la condició general de l’art i de l’economia del finançament, per a connectar-la amb el que succeeix a Croàcia, Romania, Líban, o en qualsevol altre lloc, i començar a pensar i treballar a través d’estructures més grans. Es tracta de com expandir-se de manera horitzontal; de poder plantejar-se la pregunta de com treballar junts.[1]

“How to Work together?” sèries de pòsters basats en trobades col·lectives en el transcurs de les quals es plantejava aquesta questió, com a part de l’exposició “Debt”, Qalandiya International 2018. Co-comissariada per Reem Shadid i Yazan Khalili. Disseny del pòster: Yazan Khalili.

 

[1] Paràgraf extret de The Total Work of the Cultural Institution, una conversa de Yazan Khalili y Rayya Badran per Makhzin magazine #3, Març, 2020

Yazan Khalili, viu i treballa dins i fora de Palesinta. És artista i productor cultural. El seu treball s'ha presentat en importants exposicions, entre altres: New Photography, MoMA 2018, Jerusalem Lives, Palestinian Museum, 2017, Shanghai Biennial 2016. Es va graduar en arquitectura, per la Birzeit University l'any 2003 i al 2010 va rebre el títol de postgraduat del Centre for Research Architecture a Goldsmith's College. L'any 2015 el MFA al Sandberg Institute, Amsterdam. És un dels membres fundadors de Zan Design Studio (2005-2010), i de la comunitat online Radio AlHara 2020. L'any 2015, va co-organitzar el taller i simposi "Walter Benjamin a Palestina". Ha estat director de Khalil Sakakini Cultural Centre entre els anys 2015 i finals del 2019. Actualment és el copresidente del departament de fotografia del programa MFA al Bard College, NY i artista en residència a la Rijksakademie, Amsterdam.

Publicacions

13 juliol 2020

La institució com ideologia

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)