close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 abril 2015
Linea_Abanico.jpg
La línea sin fin. Entrevista a Andrea Valdés i David Bestué

Anna Dot


La línea sin fin és un projecte d’Andrea Valdés i David Bestué que revisa la història de Catalunya, des de la segona meitat del segle XIX fins al 2035, en una col·lecció de 6 fanzines dissenyats per Setanta. El primer número es va publicar el 2013, mentre que l’últim es va presentar el desembre de 2014. Tot i la relativa agilitat amb la que s’han anat presentant les diferents publicacions, darrere del contingut de cadascun d’aquests capítols s’endevina un procés de recerca intensa. Cada entrega ha comptat amb la col·laboració de Jeleton i Jonathan Millan, i han format part del projecte un gran nombre d’autors i autores.

Com i quan comença La linea sin fin?

DB: Fa uns sis anys. L’origen va ser un treball que vaig fer sobre Enric Miralles, l’arquitecte. Em vaig adonar que ell formava part d’una manera de fer molt genuina d’aquí, que comprenía àmbits aparentment tan allunyats com l’humor, la escultura o la poesia i que aquesta tradició o herencia no s’explicava pels noms de sempre com Miró, Picasso, Dalí o Tàpies. Després de fer aquest treball sobre Miralles vaig voler fer una investigació sobre aquesta manera de ser i de fer i el resultat va ser el vídeo “Historia de la espuma” (2006-2007). Amb l’Andrea vam començar a parlar el 2008, i a partir d’aleshores vam treballar plegats en aquesta investigació.

AV: Ell em va enviar unes 30 o 40 pàgines d’apunts que havia fet servir per fer el vídeo, que és interessant perquè té un punt poètic alhora que conté una recerca que es podia reformular i ampliar molt. Per a mi era una manera d’enfocar una cosa que sempre m’havia fet molta mandra i de la qual no en coneixia res. Em va costar sentir-me còmode amb la idea d’escriure sobre alguna cosa sense estar-ne molt informada. Els escriptors que més m’agradaven eren gent que parlava de coses molt concretes amb molt de fons i pensava que, si no sabia d’on era, era com escriure des d’un centre comercial. La quartada era que la manera d’enfocar d’on sóc és conflictiva, de la mateixa manera que ho és la d’en David perquè ell tampoc representa la Catalunya que ha de ser.

DB: Quan vam començar semblava que s’estaven tornant a restructurar els símbols, o la mitologia catalana, mentre que nosaltres no ens sentíem identificats amb tot allò. Trobem que hi ha una sèrie de coses que a nosaltres ens semblen tant catalanes o més que el que ens estan venent com a català. Amb això vam fer un exercici d’arqueologia: vam buscar en els nostres referents unes constants que es repetissin al llarg dels anys.

AV: Era un exercici molt sa. I també és una manera de dir: a nosaltres aquesta gent ja ens serveix.

El format fanzine contribueix a aquesta idea d’auto-legitimació.

DB: Sí, tot i que hi va haver un moment en que pensàvem treure un llibre. Ho vam redactar tot i ens va quedar un monstre d’unes 1500 pàgines. D’haver volgut fer-lo bé, ens haurien calgut molts anys i hauria pogut arribar a ser molt esgotador. En canvi, plantejar-ho com un fanzine en fascicles ho feia tot més àgil.

AV: Una cosa que a mi m’ha agradat, i que potser és molt pròpia del context de l’art contemporani, ha estat el fet de poder incorporar l’error en l’escriptura. Al principi em va costar acceptar que al primer número hi havia errors tipogràfics. Al final vaig pensar que no m’havia de preocupar, ja que la forma de producció que seguíem es basava més en la vivència: no ser rigorós, anar produint, i treballar amb molta llibertat. Per això de sobte estem dedicant tres pàgines a un freak mentre que hi ha grans absents. Però això representa aquell moment, també! Segur que si ho féssim d’aquí tres anys, aquesta història seria molt diferent.

DB: Per a nosaltres és una història de Catalunya que ens serveix. Hi hagut molta recerca i al final ho hem volgut presentar en aquest format fanzine, donant a entendre que és un exercici que pot fer tothom. I, de fet, l’hauria de fer tothom. Perquè no és una cosa patriòtica, sinó que tu estàs en un territori, en el que han passat o estan passant una sèrie de coses al mateix temps i en un moment donat has d’escollir què t’interessa de tot això.

El fet de seguir el mateix esquema cronològic de sempre per ordenar uns fets contrasta amb aquesta manera lliure i poc rigorosa amb la que s’expliquen i es presenten els continguts a “La línea sin fin”. Apropiar-se d’una forma de legitimació concreta per parlar d’altres coses, representa una provocació al discurs històric dominant?

AV: És veritat que hi ha aquesta autoritat de construir coses cronològiques en un vector. Si fas servir el mateix vector però hi poses marranades, l’efecte és bastant interessant. Al principi havíem organitzat els continguts temàticament, era molt més reflexiu però volíem abastar tant, que la reflexió no avançava mai. Era com una història simultània i era molt bonic però el lector s’hauria perdut entre tant contingut. Al final vam fer una cronologia de tot el que teníem: des d’anècdotes, que per a nosaltres són molt importants, fins a grans fets. La provocació en el moment de fer la cronologia apareixia quan ens sorpreníem en veure que hi havia determinats fets que havien passat simultàniament. I és que tenim una tendència molt escolar d’entendre que primer va passar una cosa, i després una altra, buscant una estètica de les maneres de parlar que té molt a veure amb les idees d’evolució i de progrés. Però quan fas un plantejament cronològic veus que en realitat el que hi havia allà era un caos. La cronologia és anàrquica: és un ordre, però és també un desordre en relació a la teva construcció.

A l’article que Jaime Casas va escriure per a El Mundo sobre “La línea sin fin”, mencionava la necessitat de parlar de Catalunya. Hi continua havent aquesta necessitat? D’altra banda, la instrumentalització de la cultura en el nostre context passa per construir una aparença d’identitat històrica, de tradició, que de seguida que explores una mica, trontolla. El nacionalisme crea una identitat a partir de fer una revisió a la història i buscar uns pilars que aguantin tot això. D’alguna manera “La línia sin fin” també fa una revisió de la història que el que potser fa és trobar que no hi ha pilars. Creieu que s’acaba trobant una identitat, o que potser se n’està desmuntant una?

DB: En el meu cas particular, era important perquè venia d’aquell previ que havia estat “Formalismo Puro” o el treball sobre l’Enric Miralles. Sobretot en aquest últim, t’adonaves que hi ha coses que, si no les rescates i tornes a parlar d’elles, desapareixen. Hi havia coses que estaven plenes de pols i teníem ganes que la gent les conegués.

AV: També hi ha el fet que Catalunya, com que no té Estat, ha trobat en la cultura una eina molt important. Aquesta instrumentalització fa que es triïn unes coses i no unes altres. D’aquí ve la nostra idea que calia parlar de Catalunya. Ara Ortega y Gasset potser queda una mica desfasat però m’agrada quan diu que una nació no és el lloc on portes molts anys vivint, és un projecte de futur. Aquest projecte s’està construint però hi ha qui ho construeix en relació a una idea molt carca. A mi m’agrada pensar que hi ha qui està construint seguint altres paràmetres.

DB: Crec que des de la transició, una bona part de la generació d’artistes no som fills de la burgesia, sinó fills d’immigrants. Com a artistes tenim una tradició i una relació amb la identitat diferent, molt més complexa. És una visió una mica esquizofrènica, encara que a mi m’encanta, d’estar a dins i a fora al mateix temps. Et sents que formes part de la cultura catalana però al mateix temps no vols que t’etiquetin d’això. Som fills d’immigrants, que també estem edificant cultura a Catalunya i això continuarà succeint: els fills dels immigrants que estan venint també construiran la seva història de Catalunya i també hauran de fer un fanzine d’aquí a uns deu anys i hauran d’escriure des de la seva òptica i explicar què significa haver nascut aquí. I això és molt interessant. És el que hem fet nosaltres i tocarà als altres, i als altres, i als altres…

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

Publicacions

20 abril 2015

La línea sin fin. Entrevista a Andrea Valdés i David Bestué

31 desembre 2019

Disseny amb veu de dona

01 octubre 2018

De trobar pedres

25 setembre 2017

Silenci de fons

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)