La mediació en l’art contemporani: un espai de tensió

Quan em van demanar que escrivís aquest article sobre com practicar la mediació en el context de l’art contemporani, el meu primer pensament va ser: suposant que hem acordat què és l’art contemporani, per què utilitzar el terme «mediació»? La paraula porta una càrrega que suggereix resolució, alleujament de tensions i la creació d’un terreny comú. Es basa en gran manera en la idea que cal salvar l’ambigüitat per arribar a la comprensió. Tanmateix, val la pena qüestionar aquest supòsit. Parlar de mediació en l’art implica una escletxa, una distància entre l’obra i el seu públic, presumptament amb una necessitat de tancament. No obstant això, aquesta hipòtesi compromet la complexitat de l’art contemporani reduint-la a una sèrie de narratives digeribles, prioritzant la claredat davant la interpretació oberta. També implica que l’obra en si mateixa és d’alguna manera incompleta o insuficient sense la intervenció d’un mediador. Això planteja preguntes crítiques: el paper de la mediació és aclarir i resoldre, o sostenir l’espai per a les incerteses i provocacions inherents a l’obra? I com influeix aquest procés de mediació tant en la recepció de l’obra com en el seu significat?

Aquesta intervenció entre l’ambigüitat essencial de l’art i el desig de fer-lo comprensible convida a considerar més profundament com es configura i es transmet el significat. Una obra d’art no és un recipient passiu esperant ser descodificat. Resisteix els nostres intents de fixar-la. És útil esmentar la noció d’Adorno que l’art no funciona de manera mimètica ni il·lustrativa: no pot ser reduït a un missatge o a una narrativa simple. Més aviat, interactuar amb l’art és una qüestió de seguir-ne el moviment, de traçar com desestabilitza, com es desplaça i es nega a encaixar en categories fixes. Tanmateix, en el món de l’art contemporani, aquest procés sovint es converteix en una mena de tasca administrativa: un exercici per encaixar l’obra dins d’estructures estandarditzades, configurades per institucions, entitats de finançament i prioritats burocràtiques.

Les Nouveaux Commanditaires, un programa iniciat als anys noranta per l’artista belga François Hers, convida la ciutadania a encarregar projectes que abordin preocupacions socials, culturals o locals. Agrupa artistes, mediadors i comunitats per connectar l’art amb la vida quotidiana. Segons la seva descripció, els mediadors són «experts en art contemporani capaços de garantir que se’n respectin les exigències». La seva tasca és facilitar el diàleg entre artistes, comitents i institucions, alhora que coordinen finançament públic i privat per fer realitat aquests projectes. Hi ha mèrit en això, una creença que l’art pot expressar les necessitats de les comunitats i tenir un paper en la configuració del teixit social.

Però no puc evitar preguntar-me si aquest enfocament té una cara oculta. En incrustar l’art tan profundament en processos institucionals, no l’estem confinant? L’estructura que pretenia fomentar el diàleg es converteix en un mitjà per contenir l’obra, per neutralitzar-ne les possibilitats més indòmites? Em sembla que mediar ―si hem d’utilitzar el terme― és viure en aquesta contradicció. És mantenir oberta la tensió entre el que es pot explicar i el que no, reconèixer que el significat és sempre contingent, sempre canviant, tot resistint l’impuls d’aplanar-lo en alguna cosa manejable.

Em ve al cap el treball dels quipus de Cecilia Vicuña, nusos i fils fràgils que no imposen significat, sinó enigmes que conviden a la contemplació. Ens arrosseguen a una relació més que oferir-se com a objectes per ser interpretats netament. Perquè la mediació sigui significativa, ha de sostenir aquesta mena d’obertura, ha de permetre la possibilitat que el significat quedi inacabat, que algunes preguntes no trobin respostes fàcils.

La crítica de la visibilitat de Hito Steyerl és aquí ineludible. La seva preocupació no és només amb les obres que intenten visualitzar l’invisible o l’ocult, sinó que assenyala que la visibilitat mateixa és una ideologia, estretament vinculada a l’ordre global contemporani. Aquesta noció també va sorgir en una trobada recent i profundament commovedora d’estudiants acampats a Barcelona, que qüestionaven les connexions ambigües entre la producció de coneixement artístic a l’acadèmia i el colonialisme i el capitalisme. Argumenten que és crucial acceptar que no podem entendre una obra d’art com un fet o un objecte de consum, com un objecte vist i analitzat des d’una perspectiva de dron.

L’hiperrealisme en la pintura, la fotografia o fins i tot en el cinema documental no pot captar mai la totalitat de la realitat que intenta representar. Aquests vestigis visuals apunten a la vida fora del marc, una vida que exigeix atenció. Molts artistes prefereixen enquadrar els objectes de manera que obrin les imatges a múltiples lectures, fent recaure en l’espectador la responsabilitat de donar compte de les narratives que existien abans de la fotografia o l’obra, narratives que fan possible que la peça existeixi.

Penso aquí en Walid Raad i el seu col·lectiu fictici, The Atlas Group, que difumina les fronteres entre realitat i ficció, posant en dubte l’autoritat de les narratives arxivístiques. La seva obra subratlla com la mediació mai no és neutra, perquè sempre està implicada en la configuració de les narratives que afirma presentar.

Quan vaig començar en el món del comissariat, encara hi havia una certa incomoditat amb el terme. Alguns ho anomenaven facilitació, altres mediació. Fins i tot ara, el paper continua essent fluid, ja que comissariar no és simplement disposar i presentar, sinó crear les condicions perquè emergeixi quelcom inesperat. Hi ha un pes ètic evident en aquesta tasca. Quina veu s’està amplificant? Quines prioritats s’estan servint? Massa sovint, la posició de l’art contemporani s’alinea amb agendes institucionals en lloc de permetre que romangui salvatge i imprevisible.
Ja als anys seixanta, artistes com Gordon Matta-Clark i Joseph Beuys afirmaven que l’art no és un objecte per desxifrar sinó una força viva, cosa que trastorna i provoca en lloc de tranquil·litzar. Fer l’art més accessible, suavitzar-ne les arestes per facilitar-ne la comprensió, és diluir-ne el poder. La tasca no és explicar, sinó mantenir obert un espai on puguin existir la incomoditat i la incertesa. La mediació, en aquest sentit, no consisteix a transmetre significats fixos. Es tracta de mantenir-se a prop del tremolor del que fa una obra d’art: com ens commou, ens desestabilitza i canvia amb el temps i el context.

Hi ha quelcom vital en els buits, en les pauses on la interpretació vacil·la, on el significat parpelleja i es resisteix a resoldre’s. Potser la mediació no és un procés, sinó una mena d’atenció, una disposició a escoltar, a esperar, a permetre que les preguntes romanguin. I en aquest acte de permetre, s’obre alguna cosa: una trobada inacabada, viva i plena de possibilitats. Les reflexions d’Anne Dufourmantelle sobre el risc i l’hospitalitat destaquen la necessitat de coratge aquí; un compromís per deixar espai a allò que no coneixem. Si la mediació en l’art contemporani ha de significar alguna cosa, ha d’anar més enllà de la mera interpretació. Ha d’esdevenir un procés viu, que convidi al risc, que abraci la incertesa i que faci lloc a la transformació. No és una tasca d’explicació sinó de presència; una obertura on l’obra i l’experiència de l’espectador es trobin amb tota la seva complexitat i subjectivitat.

[Imatge destacada: Cecilia Vicuña: Brain Forest Quipu, Turbine Hall, Tate Modern, 2022]