La pell de l’ull

Avui dia ronda tant l’amor propi que tots ens sentim dir com a primer comentari a qualsevol cosa “m’agrada – no m’agrada” en un lapse de temps immediatament a trobar-nos amb la cosa en qüestió. Això es dóna especialment en les xarxes socials, en què no hi ha pausa, no hi ha curiositat, no hi ha pregunta. Només hi ha m’agrada-no m’agrada, i de tornada a la conversa trivial mentre es xateja per estar al cas i fer circular els últims xafarderies. Ara bé, sentir reiteradament aquesta dupla en els últims esdeveniments culturals i d’art als quals he assistit, m’ha inquietat. Especialment venint de persones que suposava tenien una visió del món que anava més enllà de les aparences. Què passa, doncs? ¿Suspicàcia o fet?

Això no és nou. Plató parlava d’una essència eterna de la bellesa, Kant d’una facultat universal de jutjar estèticament, Bourdieu del sentit social del gust. Ara, què passa si al segle XXI aquesta dupla se situa en la mateixa línia que la famosa dita es van juntar la fam amb les ganes de menjar?

M’explico prenent diversos desviaments. El primer desviament va de l’específic a l’universal, d’una situació puntual a intentar dilucidar a què respon aquesta actitud global del m’agrada-no m’agrada. El context específic és una mostra històrico-documental amb fins pedagògics que buscava apropar al públic quatre anys de periodisme d’investigació dut a terme per una premsa digital de Guatemala anomenada Prensa Comunitaria. Els continguts d’aquesta mostra tocaven temes com mobilitzacions comunitàries; manifestacions en places de diferents ciutats del país; testimonis de presos polítics; persecucions i detencions il·legals; assassinats, ecocidi, i retrobaments i actes de solidaritat comunitària. Utilitzant diferents mitjans visuals (anti-postals, dibuixos, quaderns de notes, mapes, glossari, vídeo, foto, empaperat, so, recreació d’espais i instal·lació) i apropiant-se de totes les habitacions d’una casa, aquesta activitat mostrava tota aquella informació que els mitjans de comunicació massius s’encarreguen de no fer arribar a la capital del país, o de donar aparença de criminalitzacions a mobilitzacions pacífiques en defensa de la vida. Val afegir una dada important: Guatemala és un país centralitzat i els que vivim a la capital creiem prepotenment que el que passa fora d’aquest ínfim tros de territori no existeix, no és veritat o és fruit del “rentat de cervell” de les ONGs estrangeres.

En la concepció d’aquesta mostra hi va haver gestos calculats com evitar l’ús de certes paraules en la comunicació visual de la mateixa. Paraules com mostra i exhibició, art o artístic, es van ometre per estar carregades de tant sentit que d’haver-les usat haguessin empès a l’automatisme de comparar aquesta activitat amb el format expositiu tradicional que, la major part de les vegades, es redueix a l’àmbit del mercat l’art. Almenys a Guatemala, on hi ha moltes galeries comercials d’art contemporani però ni un sol museu ni biblioteca especialitzada, ni centres de documentació, ni carreres que ofereixin una bona formació. Per això, el lloc on la mostra va tenir lloc, és també un detall important. Un espai independent d’art que tot just comença i s’orienta per la idea d’impulsar la recerca i la formació en art contemporan. Un espai que posa en primer pla allò pedagògic. Sempre l’aneguet lleig de l’escena de l’art, sempre una àrea vista com a “útil” només per a un públic infantil i juvenil o molt ignorant, o l’altra és la típica “és per-comunista” (sí, a Guatemala encara impera aquest trillat prejudici) o per hippies. Pel que sembla, en un país en què el 60% de la població és indígena i es parlen 25 idiomes, no llengües ni dialectes, els temes relacionats amb les comunitats indígenes i de defensa dels recursos naturals no és tan rellevant com anar a l’opening d’una exposició.

En resum, Guatemala en MovimientoS, nom donat per Prensa Comunitaria a aquesta mostra històrico-documental, tractava d’apropar al públic detalls, circumstàncies i matisos contribuint a posar un límit al desinterès, fins i tot apatia, amb la qual molts assumeixen aquests temes. Per al públic es tractava de fer un esforç per anar més enllà de les ideologies i aprehendre realitats que són les que mereixen no esvair-se en l’aire. Es tractava d’una mostra que requeria donar-se el temps de veure, llegir, pensar, preguntar. En definitiva, posar un fre de mà a la pressa amb què passen les notícies a la televisió i les xarxes socials degradant els esdeveniments significatius al nivell de les ofertes del dia. Només fent aquesta pausa, reiterem que sempre quedarà un resto en la subjectivitat que no podrà ser apropiable pels discursos.

Quina va ser la reacció del gremi de l’art, de l’escena local? Doncs, o no arribar o dir: “l’art no canvia res”, “l’art sempre serà elitista”, “per què demanar-li a l’art que canviï alguna cosa?” I per descomptat, el “ho entenc però no m’agrada”. Pura repetició de paraules buides, i això dins el fet atzarós que aquesta activitat es va donar en paral·lel a la 20 Biennal d’Art Paiz (Guatemala), que casualment en aquesta edició portava per tema Ordinari / Extraordinari: La democratització de l’art o la voluntat de canviar les coses.

Segon desviament. La carta robada[[The Purloined Letter publicat per primera vegada al desembre de 1844 a The Gift. Més tard es va reproduir en nombrosos diaris i revistes.]], un conte policíac d’Edgar Allan Poe que li dóna voltes a la pregunta: Què és el que la carta porta que no és el seu contingut? Per al tema que ens ocupa la rellevància es troba en la figura del Prefecte de la Policia, qui falla en trobar la carta robada: Què són aquestes perforacions, aquests escrutinis amb el microscopi, aquesta divisió de la superfície de l’edifici en polzades quadrades numerades? Què representen sinó l’aplicació exagerada del principi o la sèrie de principis que regeixen una recerca, i que es basen al seu torn en una sèrie de nocions sobre l’enginy humà, a les quals s’ha acostumat el prefecte en la perllongada rutina de la seva tasca?(….). Només tenen en compte les seves pròpies idees enginyoses i, en buscar alguna cosa oculta, es fixen només en els mètodes que ells haguessin emprat per ocultar-la.

Sona bastant familiar: professionals de l’art més embeguts en rendir-li culte a la seva identitat personal, al sigues tu mateix, la realització individual, l’autoestima i, per descomptat, la satisfacció immediata. Individus “cool, adaptables, amants del plaer i de les llibertats, (…) tot alhora” (Lipovetzky, Els temps hipermoderns, 2006) tenyits de fluïdesa, flexibilitat, en què els sistemes de creences són intercanviables i subjectes al best-seller de moda. Suposadament més receptius a la crítica, més oberts a la diferència, a provar, a argumentar, amos i senyors de les seves vides sense lligams profunds.

Què és el nefast d’aquesta identitat personal? Que la línia entre ser receptiu a nous coneixements i el principi del self-service (recerca d’emocions i plaers aquí i ara, privats d’un sentit de transcendència i un interès per la utilitat pràctica) és tan prima que sense adonar-se’n, l’art avança a la deriva del es van ajuntar la fam amb les ganes de menjar. En poques paraules, el que transcendeix respon a la quantitat de satisfacció que aporta a la pell de l’ull. Resultat de la pol·lució d’una època actual que ha aconseguit que a través del mercat de l’art la mirada estigui posada en l’imaginari de la forma i/o en obres al servei de cossos que no són altres cosa que substància de gaudi. És la formulació d’un nou cogito: jo veig, per tant gaudeixo. Posant l’accent en el jo, l’ull (no la mirada) i la satisfacció derivada de la pulsió escòpica.

És justament el que descriu Byun-Chul Han al seu llibre La societat de la transparència (2013). Les imatges es tornen transparents quan, “alliberades de tota dramatúrgia, coreografia i escenografia, alliberades de tota profunditat hermenèutica, de tot sentit, es tornen pornogràfiques”. Definint allò pornogràfic com el “contacte immediat entre la imatge i l’ull” que converteix cada subjecte en el seu “propi objecte de publicitat”. El subjecte, empresonat en la repetició d’una sèrie de principis a l’estil del Prefecte de la Policia que falla en trobar la carta, únicament arriba a quedar atrapat en el caràcter il·lusori de la fixació del sentit, quedant al descobert la falla de la seva construcció simbòlica imaginària -que el subjecte, en defensa del seu jo, apel·la al “no m’agrada” per dissimular. El resultat és abominar el buit, que per principi significa un horror al desig.