La poètica d’allò ordinari. Cinthia Marcelle a la Sprovieri Gallery de Londres

Creuar Regent Street amb la seva corresponent multitud en plena pre-temporada nadalenca un dissabte per la tarda no és una tasca senzilla. Després de sobrepassar nombrosos restaurants replets de turistes, trobo un discret portal amb una placa que em confirma que estic al lloc adequat. Truco al timbre i em conviden a pujar al primer pis. La porta està oberta però no hi ha ningú, només una sala molt fosca i pel que sembla, buida. Un dramàtic contrast entre el bullici exterior recent experimentat i el total aïllament de la meva nova ubicació.

Les característiques que defineixen el treball de Cinthia Marcelle engloben conceptes tals com la repetició, la precisió i la concreció a l’hora d’executar els seus vídeos i performances. El vídeo que protagonitza la mostra, “Automóvel”, està protagonitzat pel constant fluir de vehicles en una carretera de doble sentit, en un dia que bé podria extreure’s de la vida de qualsevol. Després de diversos plans on els cotxes entren i surten de l’escena en ambdues direccions i amb ritmes de diversos tipus, els propietaris dels mateixos es transformen en esclaus i comencen a empènyer-los. Condemnats a empènyer, topen amb la foscor de la nit on una orquestra de botzines i llums intermitents interpreten l’escena més caòtica i poètica de l’obra, per acabar amb un fos en negre.

La idea que desencadena el mite de Sísif no sols està latent en la representació del vídeo “Automóvel”, sinó també a la instal·lació de fotografies que acompanya la mostra a la sala contigua de la seu anglesa de la galeria. Els documents disposats a mode de díptics mostren quatre seqüències on, en cada un dels casos, la primera imatge exhibeix una bomba de fum recent esclatada, i la segona, com aquesta es dissipa esvaint-se a l’atmosfera. Com succeeix a la primera peça de l’exposició on la contaminació acústica acaba aclaparant a l’espectador, a la primera contaminació ambiental representada a través d’aquestes petites acciones recollides en unes instantànies, la idea del cicle, cercle, repetició, està present mitjançant l’ús de la narració a través de la imatge, però també mitjançant l’acció/representació d’un esdeveniment que es reforça a través de la seva absència.

De la mateixa manera, l’obra de Cinthia posseeix un temperament impregnat d’ironia on l’absurd es presenta amb aparença de certesa. No és casualitat que això passi ja que la paradoxa és un dels conceptes més lligats a la performance, mig usat per l’artista, junt amb la fotografia i el vídeo, per a transformar les seves idees de l’art. Nascuda l’any 1974 a Belo Horizonte (Brasil), és inevitable pensar en els possibles referents que Marcelle absorbeix, a cavall entre les experiències de Flávio de Carvalho i els happenings del moviment constructiu conegut com Grupo Frente, així com el posterior Neoconcretisme amb artistes com Lygia Clark i Hélio Oiticica. Aquests vincles poden apreciar-se mitjançant l’ús que l’artista fa de la processó/manifestació en alguna de les seves performances. En alguna ocasió, Marcelle ha agafat prestades les paraules de Cildo Mireles per a definir el seu treball més performatiu en el que la gent “entra en el circuit” i “fa soroll”. També Cildo Meireles havia declarat que: “en certa manera et tornes polític quan no tens forma de ser poètic. Crec que els éssers humans preferirien sens dubte ser poètics”. [[Volum 10 Cildo Meireles, de Cildo Meireles, amb textos de Bartomeu Marí i Nuria Enguita. Alias, Ciudad de México, 2009, 208 pp.]] Cinthia Marcelle aconsegueix ambdues coses.