La reina de les amèriques

El Reina Sofía treballa amb diverses línies en relació als països d’Amèrica Llatina. El binomi Espanya – Llatinoamèrica no ha estat mai fàcil. Sang, identitat, legitimació, diners, transport, economia, literatura i, també art, formen part d’una relació, o la manca d’ella, que continua sorprenent.

La idea era parlar del Reina Sofía en relació a la creació artística a Amèrica Llatina. La idea era destacar que el màxim museu públic d’art contemporani de titularitat espanyola estava en un procés realment apassionant per aconseguir una posició adequada, per generar sinergies interessants i per esdevenir un node important dins d’un pensament de xarxa, no necessàriament horitzontal però xarxa al cap i a la fi, en relació a la creació artística i la política a Amèrica Llatina. Aquesta era la idea.

La temptació era, i continua sent, entendre que allò que el museu està fent és aplicar, per primera vegada, una política d’exteriors intel·ligent en relació als països llatinoamericans. Una política cultural sota un criteri que supera la transició i pot significar un canvi important. Però en el procés de definició del text, alguna cosa va passar que va comportar que la maquinària espanyola de fabricació de mites i enemics es posés en marxa.

Superant el Franquisme, que com brutal dictadura no té sentit demanar-li feina ben feta, el moment de la transició -que no acaba mai- ha mostrat una incapacitat alta per plantejar la relació d’Espanya amb Amèrica Llatina. La conquesta segueix present i no hi ha necessitat de demanar perdó. El pensament colonial, des de la posició de colonitzadors, segueix marcant el pas. El nacionalisme espanyol té en el seu ADN aquest tarannà conqueridor, aquest “tot el que és bò és meu i que es fotin els altres” que tants beneficis dóna en forma de samarreta de “la roja”, diaris sencers dedicats a Fernando Alonso, el recordar constantment que Messi és argentí i, per tant, no dels “nostres” i tota aquesta gent molesta amb l’anglès, aquest idioma del diable. Idioma, a aquests illetrats els vam donar un idioma, els vam donar cultura, els vam portar cap al futur. Així que a què demanar perdó. Aquesta és la base.

I així seguim. En un nivell econòmic hi ha el mateix patró. La colonització té en els seus néts l’actuació de Telefònica, Dragados, Planeta, Repsol i altres empreses que veuen a Amèrica Llatina l’espai natural on treure partit d’una manera salvatge. Un cop destrossat el 90% de les platges d’Espanya i multiplicades les perifèries de les ciutats per un nombre estúpid, els mestres del totxo van “descobrir” que podien fer la mateixa jugada a, per exemple, Argentina. Els grans grups editorials espanyols van veure que si controlaven els mercats llatins tindrien un nombre de lectors (beneficis) impressionant gràcies a la multitud de gent que hi ha en aquests indrets. Doncs es controla el mercat i es busca el sistema per dominar els continguts: en la seva majoria, els escriptors llatinoamericans que vulguin viure de l’escriptura, necessiten passar per una editorial espanyola perquè els fiqui en el seu mercat local, mercat local carregat de versions b dels grups editorials amb seu a Espanya.

Però bé, això de l’economia és així ja que estem en el super-capitalisme i llavors no hi ha ètica ni política que valgui i bla bla bla. Però quan Argentina decideix nacionalitzar la petroliera YPF de Repsol (que sí, que segur que hi ha populisme i moltes més coses) la resposta que es dóna des d’Espanya és en clau política i, Repsol és espanyol i saltem directament al grau superior de la filosofia del nacionalisme espanyol que es representa perfectament en les paraules “a por ellos, oe, a por ellos, oe”.

Si parlem de polítiques culturals i d’exteriors en relació a Amèrica Llatina sembla mentida que l’evidència d’una cosa tan significativa com que l’Institut Coervantes està únicament al Brasil no comporti cap problema. Sí, perdó, el suposat vaixell insígnia de l’exportació cultural no és present. Encara que la cultura, i menys l’art, no són el seu camp real de treball. El Cervantes va de vendre cursos d’idioma i la cultura no és més que una tapadora així que, quin sentit tindria que estigués en països de parla hispana?, oi? cultura espanyola és idioma, és poder lingüístic i és fer caixa amb això. I, com que la cultura és una cosa secundària, apareixen programes culturals esporàdics, tripijocs diversos, incapacitat per a l’avaluació i, a més, ens trobem amb una xarxa paral·lela amb el mateix nivell d’autoritarisme i situacions rares com els centres culturals de l’AECID. També és cert que de vegades tots dos han realitzat bons projectes, però no com a resultat de l’interès o el desig dels seus caps. Bàsicament els bons projectes neixen de la desorganització, del caos i de persones en específic que no tenen perquè ser els dels grans sous ni vinculades amb els nomenaments directes, que aquí no hi ha concurs que valgui ni bones pràctiques. Different countries, different rules. El pressupost de l’Instituto Cervantes és més del doble que el del Reina Sofía, així que fins i tot seria lògic exigir el doble de professionalitat i resultats, i una política d’exportació i intercanvi cultural amb un mínim sentit.

I és llavors quan l’intent per part del Reina Sofía de treballar sigil·losament per oferir una plataforma de producció i discussió des de posicions llatinoamericanes sembla més necessari i, alhora, més fora de lloc. Fora de lloc pel lloc, per l’entorn, per tenir un altre ritme, uns objectius i un pla. Durant ja un bon període de temps, amb Manuel Borja-Villel com a director, el Reina Sofía ha participat activament de la Red Conceptualismos del Sur. Una xarxa que recupera la memòria política mitjançant l’art, que connecta situacions fins ara distants però que comparteixen moment i procediments. La Red Conceptualismos del Sur és l’eina per canviar la història i hauria de ser quelcom que en un futur s’estudiés juntament amb la Documenta de Szeemann, els deliris de Pontus Hultén i les propostes de Hans-Ulrich Obrist. Sempre que ningú s’ho carregui. Fins al moment, que sigui alguna cosa sense massa visibilitat, que es materialitzi en una sèrie de trobades, textos, petites produccions i, en definitiva, coses gens sexys ha permès un grau de llibertat alt pel que fa al que es pot fer, el que es pot dir i el nivell polític de la cosa.

Properament es presentarà al museu una exposició resultat d’alguns treballs de la xarxa. Arguments complexos, situacions de marginalitat política, propostes de redefinició del cos, gestos cap allò col·lectiu, lluita … elements que tindran davant seu la lògica de “Repsol és espanyol” i el maltractament habitual als immigrants llatinoamericans convertits en infraclasse. Un moment de visibilitat en un context carregat que pot comportar un desig, per part de l’estament polític, de fer callar veus, de demostrar qui mana i que ok a això de presentar exposicions que no s’entenen però fins aquí hem arribat, que qui us creieu que sou fent política des d’un museu.

Però, com en tot bon pla, Borja-Villel no s’ho juga tot a una carta. En paral·lel a la feina amb la Red Conceptualismos del Sur, el Reina Sofía va signar un acord amb la Fundació Cisneros/Col·lecció Patricia Phelps de Cisneros. I sí, a Cisneros tenen allò que tot museu amb pretensió de ser “el museu de l’art llatinoamericà” necessita. Una col·lecció privada espectacular en nombre i qualitat. També tenen la seva oficina central a Nova York, de manera que els Estats Units tornen a ser el lloc de definició de què és l’art de qualitat produït en els països llatinoamericans. Com comentava Sofia Hernández Chong Cuy de la Fundació Patricia Phelps de Cisneros, per a ells la relació amb el Reina Sofía és estratègica i suposa la millor porta per entrar a Europa. És a dir, que aquí hi ha un eix interessant: les telesèries que es produeixen a Veneçuela i es consumeixen als Estats Units, i arreu del món, permeten les compres que es defineixen a Nova York, que passen a ser disponibles a Madrid per obrir-se cap a París o Berlín.

Eixos, també teníem l’eix Madrid – Red Conceptualismos del Sur que vindria a ser una mena teixit sud prescindint dels Estats Units i Europa, en un primer moment, per després presentar-se als veïns de dalt amb una redefinició de la història que els encantaria. Ja els va encantar “Tucumán Arde” així que la jugada ve entrenada i amb alguns dels mateixos jugadors i tècnic -del millor que hi ha- en l’equip.

Funciona. L’aposta de Borja-Villel al Reina Sofía en relació a Amèrica Llatina, ja testejada al MACBA, funciona i té un enorme potencial. I es fa des d’un altre plantejament que el neocolonialisme que l’envolta. El problema és que l’entorn polític del Reina Sofía frega l’esperpent. És veritat que no és una cosa nova, l’esperpent, i que Borja-Villel en sap una estona d´enlluernar-los, però fins ara simplement era l’esperpent local. Què passa quan els polítics a Amèrica Llatina passen a l’acció en relació a Espanya? Segurament els resultats els veurem en el moment en que el Reina Sofía presenti una exposició al voltant de les propostes artístiques a Amèrica Llatina. Aquí poden saltar els pitbull. O es carrega l’exposició amb discurs perquè l’avorriment els guanyi o algú haurà de ser extremadament fort.

Encara que si la jugada del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía és redefinir el mapa general de l’art, convertint-se en el punt central entre el passat i el futur, entre Amèrica Llatina i Europa/Estats Units, entre la modernitat del nord i la contraproposta del sud, potser el museu nacional estarà superant l’etiqueta de “nacional” per passar a una definició molt més global superant així una aproximació nacionalista. I, sorprenentment, sense la necessitat absoluta de la visibilitat i els blockbusters que suposadament demanen els grans vaixells internacionals de l’art.