close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

21 desembre 2013
1457640_10151844245290197_243625812_n.jpg
La sorprenent parsimònia dels herois. Accelerationism a Berlín

Claudio M Iglesias


Com correlat de l’exhibició Speculations on Anonymous Materials a Kassel, Armin Avanessian i Matteo Pasquinelli van organitzar a Berlín el simposi filosòfic titulat, sumàriament, Accelerationism. Tot i que la exhibició mateixa té un correlat en el seu propi simposi, previst per al gener i també organitzat per Avanessian, el simposi berlinès va comptar amb la seva pròpia exhibició, titulada 14.12.13 en homenatge al calendari gregorià. L’exhibició amb el seu simposi i el simposi amb la seva exhibició constitueixen la lluna de mel septentrional entre l’escena de l’art post-internet radicada a Berlín i algunes tendències de l’anomenat gir especulatiu en filosofia.

“Quan molta gent que normalment pensa de maneres diferents comença a caminar en la mateixa direcció, és que s’està formant una bombolla.” La frase de Felix Salmon pot explicar conductes no només en els mercats financers, també en els del coneixement. La disparitat d’interessos i pretensions intel·lectuals, l’eufòria arítmica pel present, les referències ràpides a filòsofs de lectura lenta, a raó de set o vuit per paràgraf, el name-dropping com a principi d’estructuració del cosmos són motius parcials si es busca explicar el desmesurat intent de posar sota el mateix sostre el gir especulatiu i l’anomenat art post internet.

No és que faltin punts en comú, és que l’intent d’extenuar el present, ocupant-lo amb un marc d’idees que necessita del desplegament permanent de mostres grupals i antologies filosòfiques de temporada sembla més a prop de la lògica dels festivals que d’un veritable canvi d’hora en el rellotge històric. La crítica és intrínseca a aquestes tendències criticades, amb el seu enamorament dels agents no humans, la seva veneració per la síndrome d’Asperger i les seves visions de grans paisatges ocupats per objectes que es repleguen de la superfície. I no obstant això, tant el gir especulatiu com l’art post internet s’assemblen més a la histèria que a l’Asperger, i més al menjar ràpid que a qualsevol altra cosa: massa lluny de la universalitat i massa a prop de la indústria cultural, per dir-ho amb les paraules d’un expresident mexicà.

Com en tot, la industrialització de la novetat és molt semblant a l’esgotament de la novetat, i el simposi acceleracionista ho va expressar a la perfecció en les paraules desencantades i flegmàtiques de Benjamin Noys. Tant èmfasi en les figures més desgastades de la indústria tecnològica clàssica, com la Llei de Moore, només ofereixen una forma catàrtica de nostàlgia. Una curiositat liminar és la manca de problemes que escapin del més estricte anàlisi sociològic del present de part d’un corrent de la filosofia que s’enorgulleix d’enfrontar nous objectes més enllà dels límits que imposen la consciència, el llenguatge o el “constructe social”. Però la repetició monotemàtica de la forma en què la tecnologia va canviar les relacions de producció no només no està exempta de la crítica, sinó que sembla haver-se convertit en un clixé tan enervant com ho va ser en el seu moment la psicoanàlisi: qualsevol argument acaba bé amb una referència als sistemes o als algoritmes-d’-alguna cosa. Cal dir, amb dolor, que fins i tot Derrida tenia un espectre de temes més ampli que els metafísics actuals.

Un sistema d’idees que sona tan nou com Paul Virilio encobreix però a alguns dels artistes més forts del moment. Però queda en evidència que la força va en una altra direcció. El cas de Katja Novitskova (foto) és notori, amb les seves fotografies d’objectes naturals copiades i tallades sobre planxes d’alumini, sostingudes incòmodament per paradors. La relació entre el dispositiu d’exhibició i les interfícies gràfiques d’edició resulta poc menys que òbvia, però el resultat són objectes d’altura humana que actuen frontalment, però fent visible la poca traça del seu suport físic. La tercera dimensió i la relació amb el cos de l’espectador posen als treballs en una òrbita especial diferent de la interfície gràfica, des de la qual diversos dels petulants principis de construcció de l’art post internet es perden en la distància. Els “nois”, com l’artista els anomena, semblen encarnar una discussió immemorial amb Michael Fried més que una enèssima crida a les armes digitals. L’experiència de rondar al seu voltant ofereix un interrogant, no necessàriament feliç, però en tot cas irreductible als tòpics de la fruita tallada, la impressora 3D i les gorretes d’equips de baseball en què l’art post internet s’auto-reconeix com un hereu del present.

El mateix cas és vàlid per a alguns dels filòsofs sobre els quals la taca de la novetat especulativa, en la forma d’una histèrica quantitat d’antologies i conferències, sembla acarnissar-se especialment. Recordem només a Graham Harman, un dels mentors: el filòsof que compara una llarga nit de son reparador amb la suspensió de les connexions amb el món exterior i la tornada ontològic a l’essència.

Darrere de l’eufòria, alguns artistes estan pensant problemes propis, que no s’esgoten en les converses del moment. Només alguns, molts, no. Alguns als quals el llarg somni de Harman sembla concedir els seus efectes benèfics.

Claudio Iglesias és un crític de Buenos Aires, Argentina. Els seus darrers llibres publicats són Corazón y realidad (Consonni, Bilbao, 2018) i Genios pobres (Mansalva, Buenos Aires, 2018).

Publicacions

21 desembre 2013

La sorprenent parsimònia dels herois. Accelerationism a Berlín

28 juny 2019

Context: Argentina

03 juny 2019

Dies guanyats

28 maig 2018

Un temple en vida

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)