La darrera migració de l’aigua

L’Espanya franquista va crear tres-cents pobles nous entre els anys quaranta i setanta. Un procés de colonització agrària força recent i de gran magnitud que molts espanyols desconeixen.

Un pagès espanyol a la postguerra civil tenia totes les cartes per morir-se de gana: ell, la seva dona o qualsevol dels seus cinc fills.Massa famílies senceres van sobreviure sense gaire per perdre.Franco ho sabia molt bé, per això no va tenir objeccions a culminar el procés de colonització interna que venia intentant-se a Espanya des de feia dècades, fins i tot segles enrere. Entre els anys quaranta i setanta del segle XX, al país es van fundar al voltant de tres-cents nous pobles, la gran majoria al voltant de les conques dels principals rius d’Andalusia, Extremadura, Castella i Aragó. Un procés que va implicar el trasllat de 55.000 famílies i que, en magnitud poblacional, es podria emparentar amb la migració del milió d’andalusos a Catalunya que es va donar per la mateixa època. A diferència d’aquesta darrera, de la migració que ens ocupa en aquest text no se n’ha parlat gairebé gens.

Franco no va inventar res, però va veure que el problema de la mà d’obra desocupada i els terrenys improductius eren el matx perfecte per a la consolidació del règim a l’àmbit rural. Va estudiar els antecedents, va saber llegir el termòmetre de la ressaca social d’una guerra que ell mateix havia iniciat i va executar el pla definitiu mitjançant una llei que implementava l’expropiació de terres ermes amb indemnització als seus amos. El 1939 va crear el Instituto Nacional de Colonización, l’òrgan encarregat de gestionar el repartiment de terres als colons i la construcció dels nous pobles on s’instal·larien.

El fenomen, tot i ser recent, és increïblement desconegut. Com és possible que amb prou feines es parli de tots aquests pobles creats per arquitectes racionalistes que van executar plànols moderns inèdits per a entorns rurals? Pobles que van néixer de les migracions internes i als quals avui se’ls sumen nous tipus de migracions.

Els antecedents

Des de sempre, establir població en qualsevol geografia va tenir a veure amb tornar cultivable territoris verges.Així es van tornar sedentaris els pobles que eren nòmades i, a partir d’aquesta necessitat bàsica d’habitar i cultivar, va sorgir la paraula «colònia» i l’acció i l’efecte de colonitzar: la colonització.Molts pobles ibers ho van intentar a la península, ho van aconseguir parcialment, van fracassar i van seguir passejant fins a sucumbir a la potència i la tecnologia dels romans, que van establir les seves primeres colònies en territori espanyol.Així van passar els segles: entre els nombrosos intents d’ampliar terrenys cultivables i tantes altres guerres i successió d’invasors i reconqueridors.

Va ser al segle XVII quan va començar a néixer a Espanya la tímida consciència que calia fer alguna cosa amb la despoblació rural i les terres improductives. Al segle següent, amb la Il·lustració i la seva màxima de «governar és poblar», Carles III va encapçalar un projecte que va atreure les mirades de diversos països d’Europa a finals del XVIII: sis mil colons es van instal·lar en noves poblacions fundades com a colònies agràries a la Sierra Morena. El conegut il·lustrador francès Gustav Doré va deixar constància d’aquests processos, en alguns dels gravats.

Durant la segona meitat del segle XIX es van promulgar dues lleis que tenien com a objectiu dispersar els colons pel camp més que apostar per la construcció de pobles. És a dir, a construir els anomenats caserius rurals. Però això no va servir per augmentar la sempre insuficient producció i Espanya seguia amb molta terra en poques mans que no produïa ni es feia servir per a res. Les polítiques hidràuliques de finals del segle XIX i principis del XX van ser determinants per al futur de la colonització agrària a l’Espanya franquista. El seu ideòleg va ser Joaquín Costa i el pla va consistir en la creació d’embassaments per emmagatzemar aigua i portar-la, a través de canalitzacions, als llocs on es necessitava més. És a dir, convertir en regable el secà. Un programa polític que, o per la seva vastedat o per la manca de recursos i de voluntats, no va aconseguir concretar-se en la magnitud que es necessitava en aquell moment.

El Plan Nacional de Obras Hidráulicas de 1934, aprovat durant el govern de la Segona República, va prendre el relleu de les idees de Costa i va ser aplicat durant un període breu perquè el 1936 va esclatar la guerra civil. Després de la contesa i la victòria del bàndol franquista, es va iniciar el darrer tram del procés de colonització agrària a Espanya. Seria el darrer i el definitiu.

Els conillets d’índies del règim

El 1939 es va crear l’Instituto Nacional de Colonización i les confiscacions que s’havien dut a terme pel republicà Instituto de Reforma Agraria van ser anul·lades. L’expropiació es va replantejar: ara s’indemnitzaria cadascun dels propietaris i, sense fer absolutament res, les seves terres seques i ermes es tornarien fèrtils amb l’arribada del regadiu. Mentrestant, en aquest experiment de tornar-les productives, els conillets d’índies del règim van ser els colons, que van trigar anys a aconseguir que creixés alguna cosa en aquestes planes seques i esquerdades.

«Franco ens va donar» entre cinc i deu hectàrees, eines de cultiu, una junta de cavalls, una vaca lletera, alguns porcs i una casa enorme planejada per un arquitecte modern, el mateix que dissenyava el poble i la seva església. La veritat, però, és que Franco no va donar res i els colons van haver de pagar per cada cosa, a més d’haver de complir percentatges impossibles de collita. Alguns d’ells, a més, ni tan sols van tenir la possibilitat de tornar als seus pobles d’origen, ja que les cases havien quedat inundades per pantans.

En alguns llocs puntuals es va establir el model d’habitatge disseminat que s’havia intentat a meitat del segle XIX, el mas rural al mig de la parcel·la. Però van ser només uns quants casos concrets. El que va prevaler va ser la creació de nous pobles una mica allunyats dels camps de cultiu i amb una retòrica de nació depurada, de poblacions modèliques amb nous agricultors anti-obrers i desposseïts dels vicis polítics urbans. Un cop instal·lats, tots els colons van haver de posar-se d’acord en quins mites crearien: quin tipus de festes, quin verge, quin patró. Les noves tradicions.

Vegaviana. Estudio Fernández del Amo

L’espiral migratòria: nous habitants arriben als pobles

Els pobles de colonització espanyols van néixer en territori verge, on tot estava per fer-se i es necessitaven moltes mans per treballar. Ho van aconseguir. Van seguir endavant, alguns es van despoblar, molt pocs van desaparèixer, molts van créixer en població i allò que va desaparèixer va ser el seu patrimoni arquitectònic. Els fills dels colons van tenir els seus propis fills i es van anar conformant diferents generacions que van veure morir els colons originaris i que van migrar i van tornar als pobles per a les vacances d’estiu. Ara nous migrants arriben a aquests pobles i el mosaic es torna més ric: gitanos i romanesos a l’interior d’Extremadura que treballen en serveis, fires de roba i diferents activitats agrícoles; africans del nord i subsaharians als pobles de colonització de l’Ejido almeriense per collir les hortalisses i fruites que es conreen en tantes hectàrees d’hivernacles. I també migrants llatinoamericans i d’altres països de l’est d’Europa i d’Àsia que estan dispersos per tot l’entramat poblacional de la colonització agrària espanyola i que se sumen a les noves migracions internes, que se segueixen donant ara per degoteig i de manera esporàdica , però que continuen dinamitzant el sector rural espanyol.

[Imatge destacada: El Realengo. Estudio Fernández del Amo]