La vida o contribucions al núvol

“La nostra memòria romandrà en un núvol”, o això afirmava el títol amb què Esperanza Costa va encapçalar la reflexió que publicava a El País el 16 d’octubre de 2013 sobre les relacions entre els arxivers i els historiadors davant la gran quantitat de dades que es publiquen constantment a les xarxes. En els últims anys s’han celebrat una sèrie d’actes que denoten un canvi en la percepció d’aquest mecanisme d’acumulació i arxiu que anomenem núvol. Penso en l’exposició Big Bang Data al CCCB el 2014, les dues edicions (2015 i 2017) del seminari “Archivos del común”, del MNCARS; la conferència “Archives Matter” a l’escola Goldsmiths de Londres (2016), la jornada “Engaging with Screens: Art, Book, Archive” de la Universitat de Loughborough (31/05/2017) o el recent simposi sobre “Tecnologies de l’acumulació” que s’ha celebrat a la Universitat de Barcelona (23/11/2017).

A Big Bang Data, José Luís de Vicente mostrava la instal·lació “Del secret al monument”, que resultava ben il·lustrativa del que estem dient perquè feia pública la imatge dels bastidors d’aquest gran núvol en el qual se suposa que ha de romandre la nostra memòria: els centres de dades o una nau d’estil industrial a Council Bluffs, un edifici urbà robust de Nova York, una catedral de Helsinki i un vell molí paperer reformat per Alvar Aalto a Hamina. Aquests llocs compten amb tota una infraestructura, tant per a l’obtenció de recursos energètics que mantindran vius els records que preserven, com per a la seva agència en el sistema polític i econòmic del tecnoliberalisme –o el sistema que ens empeny a l’alliberació constant de dades sobre els nostres estats vitals al núvol i sobre el qual la investigadora Diana Padrón va criticar-ne la predominança de la cultura positivista i les actituds celebratives[i].

Així, dir que la nostra memòria romandrà en un núvol és dir que la majoria de les nostres activitats en relació amb les coses interconnectades seran interpretades, transportades, classificades i arxivades de manera automàtica en tot d’edificis pels quals segurament mai ens passejarem. I aquestes dades ens identifiquen i legitimen una sèrie de comportaments, narracions i significats que s’estructuren sobre una determinada informació, i no pas una altra. És en reacció a aquestes condicions que s’han donat diversos projectes d’arxius “altres” engegats des del context artístic, com el recull de casos de produccions culturals censurades que representa la instal·lació i arxiu digital The File Room (1991 – actualitat) d’Antoni Muntadas, la col·lecció que Alicia Framis manté i fa pública amb L’habitació dels llibres prohibits (2014) o el projecte d’investigació de l’Equipo Re (Aimar Arriola, Nancy Garín i Linda Valdés) Anarchivo Sida. Els materials que acumulen aquests tres projectes en forma d’arxiu permeten vehicular unes memòries que, com va afirmar Garín[ii], d’altra forma no trobarien un lloc on guardar-se perquè no són normatives.

A la pel·lícula Inside Out (2015), la memòria humana es presenta com un arxiu de passadissos plens de prestatges carregats de records. Uns operaris es dediquen a gestionar l’entrada de nous records i n’eliminen de vells per fer espai. S’acompanyen d’un tub aspirador que envia lluny els documents descartats i els llança per un precipici de foscor. Referint-se a tot allò precipitat, un dels operaris afirma “Nothing comes back from the dump” (res retorna de l’abocador). La memòria humana és un arxiu i l’oblit és un abocador, o la paperera del nostre entorn d’escriptori, on cau allò que descartem. Potser jo sóc la productora dels meus records però no decidiré quin lloc ocuparan en la meva memòria, com es classificaran o si acabaran a l’abocador de l’oblit. D’alguna manera passa el mateix amb les nostres accions en relació als objectes interconnectats. En actuar generem documents que enregistren els nostres actes com els arxius d’autoguardat que es produeixen independentment de la nostra voluntat quan fem ús de programes informàtics. Com els esborranys de tota la vida.

Ara bé, la funció d’autoguardat escapa al control de la majoria de nosaltres, que ignorem les localitzacions on poden anar a parar els documents, les etiquetes que se’ls adjudicaran, els usos que se’ls donaran i els patrons de comportament que se’n deduiran. Aquestes tasques les fan els algoritmes, als que potser hauríem d’afegir a la llista d’especialistes de la memòria, i és que comparteixen molt més del què pensem amb un arxiver humà. O això em fan pensar casos polèmics com el de Google Images i les imatges de goril·les[iii], o el racisme dels programes de detecció de criminals dels Estats Units[iv], entre d’altres que han anat posant de manifest la parcialitat dels algoritmes. Actuen condicionats pels prejudicis dels seus dissenyadors i programadors, així com de les accions dels usuaris que els serveixen d’exemple quan es basen en tècniques d’aprenentatge automatitzat. En aquest sentit, una de les últimes novetats amb què acabava el 2017 era la notícia que el desenvolupament de la intel·ligència artificial es basaria en la informació emmagatzemada als núvols de grans potències com Amazon, Microsoft i Google[v]. Al cap i a la fi, sembla que independentment de les tecnologies que utilitzen, els arxius i l’acumulació de documents de la memòria segueixen reflectint els ordres de poder i les ideologies dominants de cada societat.

De la mateixa manera que The File Room de Muntadas o l’Anarchivo Sida de l’Equipo Re elaboren una memòria d’allò que la normativitat hegemònica descartaria, podem pensar en iniciatives similars que tinguin en compte que les nostres experiències com a usuàries generaran documents de memòria que també seran arxivats? El projecte digital The Body Archive[vi], de la investigadora Marta Delatte, ens podria servir com a referent, ja que s’inicia el 2016 com a reacció a la manca de documents de vides femenines a les bases de dades a partir de les quals es calculen les estadístiques oficials. Es tracta d’un web on l’autora ha enllaçat 500 continguts que des del 2015 s’han compartit a les seves xarxes i que es relacionen entre uns i altres per mitjà d’unes paraules clau que funcionen com a nodes: “bias”, “abuse”, “digital memory”, “women”, “solidarity”, “body archive”, “hard internet users”, “remix culture”, “research” i “girl culture”. Des del moment en què som conscients de la nostra co-responsabilitat en la generació d’aquestes dades, potser podríem plantejar-nos si seria possible modificar les nostres activitats, o el registre d’elles, per tal de generar documents que vehiculin subjectivitats no normatives i que aquestes puguin guanyar presència al núvol, o aquest arxiu al qual inevitablement contribuïm en viure.

[i]       Diana Padrón va presentar la comunicació “On the Shitstorm. La pospolítica en la rizoesfera del tecnoliberalismo” al simposi “Tecnologies d’acumulació” de la UB, 23/11/2017.

[ii]      Nancy Garín va presentar Anarchivo Sida al simposi “Tecnologies d’acumulació”, de la UB, 23/11/2017.

[iii]     “Google Photos labeled black people ‘gorillas'”, publicat a USA Today per Jessica Guynn, 01/08/2015. Enllaç a la notícia: https://www.usatoday.com/story/tech/2015/07/01/google-apologizes-after-photos-identify-black-people-as-gorillas/29567465/

[iv]    “Machine Bias. There’s software used across the country to predict future criminals. And it’s biased against blacks”, publicat a ProPublica, per Julia Angwin, Jeff Larson, Surya Mattu i Lauren Kirchner, 23/05/2016. Enllaç a la notícia: https://www.propublica.org/article/machine-bias-risk-assessments-in-criminal-sentencing

[v]     “2017: The Year AI Floated into the Cloud”, publicat a MIT Technology Review, per Jackie Snow, 29/12/2017. Enllaç a la notícia: https://www.technologyreview.com/s/609646/2017-the-year-ai-floated-into-the-cloud/?set=

[vi]    Marta Delatte va presentar My Body Archive al simposi “Tecnologies d’acumulació” de la UB, 23/11/2017. El projecte es pot consultar al web: http://www.bodyarchive.wanderingliquen.com/