Empatx, obsessió i altres (necessaris) mals d’arxiu

Maite Muñoz – Des que tinc ús de memòria he tingut certa tendència al TOC, aquest trastorn que, entre moltes altres coses absurdes, et porta a alinear obsessivament els objectes a la taula de treball diverses vegades al dia o a subratllar indefectiblement els llibres amb regla. Sobre el vincle més o menys metafòric d’aquesta pertorbació persistent amb l’arxivística en va parlar fa un temps Jorge Blasco[1]. Trets de personalitat a part, encara avui em pregunto què faig jo ficada en això dels arxius, què hi ha en ells que em fascina (i alhora, a estones, em repel·leix).  Que l’arxiu és trending topic a l’àmbit cultural i en el de l’art contemporani en particular, és un fet. Els intents d’establiment d’una genealogia d’aquest fenomen, les múltiples aproximacions teòriques al fenomen i la proliferació de seminaris i trobades saberudes sobre el tema ho corroboren. L’herència de la postmodernitat, la crisi de la noció d’arxiu institucional, especialment en relació al colonialisme i els múltiples temptejos i encerts de creació de memòries alternatives han posat la paraula arxiu en boca de tots. Davant d’aquest panorama de popularitat, –jo, que adoro aquesta part de la creació que es manté als marges, que es mou amb gracilitat pels espais de centres de documentació, arxius i biblioteques– començo a sentir desassossec. ¿Estarem desactivant la potència que podria tenir l’arxiu amb la construcció d’un altre discurs hegemònic més? O és simplement que tinc por de veure com l’arxiu es converteix temporalment en la reina del ball i a que la gent deixi de mirar-me estrany quan explico que la meva dèria són els arxius?

Intento pensar aquests aspectes des de la meva posició actual: després de vuit anys formant part de l’equip del Centre d’Estudis i Documentació MACBA, on vaig aprendre en un àmbit institucional l’a, b, c dels arxius amb el privilegi que suposa veure un projecte des del seu tendre naixement, ara em moc en les arenes movedisses del freelancisme. Aquesta nova etapa m’ha permès involucrar-me en projectes d’arxius independents com el del Los Angeles Contemporary Archive, el de la guatemalenca Fundació YAXS o el de l’Arxiu de Muntadas. Àmbits geogràfics, socials, polítics, econòmics i culturals extremadament diferents, amb la riquesa de perspectiva i l’obertura de mons que aquesta varietat proporciona. I després hi ha Vista Oral, aquest col·lectiu autogestionat i deficitari que tantes alegries em dóna i que ens ha permès gaudir experimentant amb artistes que, alguns d’ells, s’han aproximat a la qüestió de l’arxiu amb una mirada fresca, explorant i fent explotar els seus límits. És el cas de l’Enric Farrés Duran, l’Antoni Hervàs o la Hailey Loman. També en el context del col·lectiu, suposo que per fílies nostres i per seguir el corrent veient els temps que corren, hem treballat l’arxiu a les nostres investigacions sobre el fenomen del bakalao, així com en propostes per a diferents convocatòries (fallides totes elles i que veuran la llum pròximament en un recull de fracassos que estem preparant). Tots aquests projectes em captiven per entendre l’arxiu no com un receptacle passiu, sinó com un ens al voltant del qual es generen col·laboracions, interpretacions i activacions a través de processos oberts i dialògics amb diferents agents. I sense més dilacions, en aquest pin-pon que és una breu observació sobre la pertinència de la reflexió i la pràctica crítiques al voltant de les tecnologies, polítiques i economies de l’arxiu, dono pas a la meva companya d’aventures a Vista Oral, l’Alicia Escobio.

Foto: Cartela de Realizar un Papel de la exposición de Enric Farrés en 55x45x25 dins del cicle INÚTILES, 21 de abril, 2017- 21 d’abril 2042.

Alicia Escobio – Crec que a mi em passa una mica com a l’Enric Farrés, que sóc conscient de la meva aproximació a l’arxiu a partir de les investigacions comuns que emprenem junts. Crec que igual que ell, començo amb Leland Palmer, a “Ho tinc, no ho tinc”, treballant el concepte de col·lecció, com una fascinació per una actitud que se centra en convertir en projecte un impuls de seguir un determinat objecte. Però també com una aproximació política a la disjunció que s’estableix en una col·lecció entre el procés en el qual un objecte es produeix i el seu estat de permanència a posteriori, aquest qüestionament de les concepcions d’ús/desús, útil/inútil; que podem extrapolar i connectar amb conceptes com a èxit i fracàs en societats capitalistes. És cert que, quan m’enfronto per primera vegada a un arxiu, no prenc cap model, ni reprodueixo minuciosament les condicions d’un arxiu, com fa l’Enric a “Establir un principi de procedència”. Quan a “Segundo Intento” –també amb les Palmer– recopilem un munt d’informació sobre projectes artístics censurats, ens veiem obligades a buscar eines que permetin donar visibilitat a testimonis que, per ser en primera persona, són múltiples, generen discussions i no veritats; és la primera vegada que em familiaritzo amb el concepte d’anarxiu, que mai va ser una fi en si mateixa –tu com a dissenyadora dels fanzines per fascicles ho saps bé–. Pensar què estem fent introdueix al debat l’Alex i el Paco de Render, el treball dels quals, des de la programació, està centrat en generar eines de codi obert que funcionen en forma del més sofisticat repositori, que ells posen a disposició i adapten a tots aquells projectes que tinguin alguna cosa que puguem explicar plegats. Aquesta mateixa afinitat –hi ha molts afectes en els anarxius– també ens posa en contacte amb en Ricardo Duque, integrant de la Fanzinoteca, Todojunto, L’Automàtica i Dinou. Amb el Ric hi ha una identificació política que és una forma d’entendre la cultura –no m’he tornat a perdre un tagging day–.  A més de suport en un disseny web, establim les preguntes pertinents perquè l’organització de la informació no es jerarquitzi des de les eines comunes que estem construint. I per descomptat tu, que a més de pringar des de la praxi amb nosaltres, ens ajudes en la construcció de conceptes. Vista Oral crec que incorpora en la seva construcció les preguntes d’ambdues i és per a mi un projecte pedagògic vital. Crec que com a imatge il·lustrativa d’aquesta part de la conversa, i ja que has començat parlant de la teva tendència al TOC, cal mostrar la teva llibreta de notes.

Com tot anarxiu que es preï, “Segundo Intento” segueix inconclús, supeditat al fet que no hi hagi motivacions que ens urgeixin més o amb les que en aquest moment sentim una major afinitat; i també hi ha les obligacions, és clar.

Quan vam començar a treballar des de Vista Oral amb la Hailey Loman per a Koob Gallery, intuïtivament vaig pensar en com es mou en un terreny intermedi entre els anarxius i els arxius institucionalitzats, entenent les particularitats de tots dos i evidenciant tant els seus solapaments com les seves oposicions. El seu treball, centrat en la impossibilitat de la preservació d’una memòria, la porta a muntar LACA, una construcció comuna amb altres artistes i agents culturals de la ciutat de Los Angeles, que de manera amateur –d’amor– gestionen un arxiu totalment funcional, i que al mateix temps forma part de la seva obra com a artista. Un repositori que examina i enfronta la institució de l’arxiu i que tracta de preservar allò efímer de la performance, juntament amb llibres d’artistes, explorant les contradiccions que hi ha entre la contemporaneïtat i la preservació; l’art viu i l’artefacte. Un espai canviant en què es tracta d’abordar i confrontar les relacions de poder entre l’individu i la institució a través de la transversalitat que es dóna entre els rols dels artistes i dels treballadors voluntaris que formen part del mateix; un espai que s’interessa també per assajar opcions d’estar involucrat en el treball de l’arxiu que escapin de l’alienació.

Hailey Loman enfrontant-se a problemes diaris de gestió en el LACA.

MM – Antoni Hervàs, a camí entre un mèdium i un trobador, s’immisceix apassionat entre documents de personatges les pràctiques dels quals analitza i reinterpreta des de la més pura admiració. Durant la seva estada a Los Angeles vam presenciar el seu heterodox procés d’investigació al voltant dels estereotips femenins i masculins i com aquests són qüestionats a través de l’ús del cos en determinades pràctiques físiques de tall amateur o marginal. En la seva immersió en els documents sobre la figura de l’artista – ballarí – coreògraf Chuck Arnett, que formen part del patrimoni dels ONE Archives, el Toni es va interessar pel fist fucking, focalitzant la seva atenció no tant en la part més explícita de la pràctica, sinó en els codis, símbols i clixés de gènere que hi estan associats. També vam ser testimonis de la meravellosa experiència a la casa-arxiu de Tom of Finland, en la qual documents en paper es confonien amb amics personals de l’artista portadors de memòria oral i amb pots de cuina que et parlaven de la seva particular manera d’habitar el món. En el cas del Toni, les experiències personals es combinen amb memòries col·lectives, amb estudis de camp i amb investigació d’arxiu, on aquest és concebut com un personatge més dins del seu relat. Els vincles entre cos i arxiu, la potencialitat performativa dels documents i la noció del cos com a camp de batalla són expressats a través d’un dibuix expandit, elàstic i mutant.

Antoni Hervàs en plena endinsada en l’arxiu immersiu de Tom of Finland.

Suposo que al final tot té a veure amb allò d’estar fet de contradicció, que la vida és una carrera de fons en la qual un intenta mantenir la coherència i fracassa cada dos per tres. I que el mateix passa quan un brega amb el que venim anomenant arxiu, on qualsevol visió crítica es mou entre tensions constants: entre preservació, accessibilitat i ús; entre suposada objectivitat i incorporació de memòries col·lectives i narratives paral·leles; entre normatives que permeten la interoperabilitat i folcsonomies que es construeixen a través d’experiències comunes més enllà de pensaments hegemònics; entre el dret a la memòria i la legitimitat de no ser arxivat, de no voler deixar la nostra empremta en l’era del registre instantani i involuntari.

[1] Jorge Blasco ha treballat aquesta noció des de la seva pròpia experiència i en la seva vessant Amateur Archivist, culminant amb l’exposició TOC: Una colección propia.Obsesividad compulsiva e imagen contemporánea en las Colecciones del MUSAC y el DA2, que va tenir lloc el 2016.