L’art i els grans temes

Kaspar König es jubila i ho fa amb una exposició col·lectiva al Museu Ludwig de Colonia, la institució que ha dirigit durant dotze anys. Amb “Before the Law”, König torna a fer una declaració de principis: l’art ha de parlar sobre els grans temes, més enllà de les circumstàncies. I el tema és, en aquest cas, la condició humana.

Skulptur Projekte a Münster, Portikus a Frankfurt i Städelschule a Frankfurt són només alguns dels projectes/institucions fundats o dirigits per Kaspar König, una figura clau i determinant dels criteris i discursos que han regit l’escena artística en els últims anys. Amb “Before the Law” (Abans de la Llei) , König deixa clara quina és la seva manera d’entendre l’art i la seva relació amb ell, així com la seva visió curatorial. L’exposició pren el seu títol d’un relat de Kafka en el qual un camperol intenta accedir al lloc on hi ha la llei. El preuat moment mai arriba, ja que un porter posposa la seva entrada eternament. La paràbola de Kafka, en la qual hi ha un dins i fora de la llei traduït en termes d’espai, connecta no només amb la fragilitat del camperol, extensible a la condició humana, sinó també amb preguntes sobre qui determina la llei, per a qui, qui i com queda exclòs.

Per fer la reflexió més intemporal, o més actual, l’exposició parteix d’un moment històric molt concret, els anys que van seguir a la Segona Guerra Mundial, com a paradigma de l’aniquilació dels drets i la dignitat humana i l’enllaça directament amb el moment present, en què no hi ha hagut una gran guerra, però sí varies, disperses i continuades i fins i tot algunes submergides i en el qual l’ésser humà torna a ser extremadament vulnerable. Sembla que tenim accés a molta informació, que som conscients dels nostres drets, però al mateix temps hi ha signes contradictoris. Hem perdut la nostra llibertat? O l’hem guanyada? Existeix la possibilitat de que algun dia aparegui públicament la pregunta de si encara ens podem permetre els drets humans?


“Before the Law” és una exposició clàssica tant per la seva aproximació com per la seva presentació formal. König parla del potencial humanístic de l’art contemporani, de la necessitat que l’art plantegi preguntes existencials. Les obres (escultures figuratives i instal·lacions, com se’ns anuncia des del subtítol de la mostra) respiren espai, no hi ha interferències entre elles, en tot cas, un fil connector que va guiant a l’espectador per les sales. Es deixa que les obres “parlin per si mateixes” (i sembla que ho fan). No hi ha una contextualització específica, ni documents, ni publicacions, ni vídeos documentals o pel·lícules. I això que el tema ho permetria. Sí que es duen a terme diverses xerrades a diferents ciutats (Brussel·les, Londres, Colonia, Munich i Berlín). I sí que hi ha una confrontació, entre les escultures figuratives de postguerra, que transmeten tota la inseguretat i fragilitat que pot acompanyar a l’ésser humà i les instal·lacions més contemporànies, més resignades i iròniques. Mentre a les escultures de postguerra els éssers que apareixen representats demanen a crits empara i protecció, les propostes contemporànies, que evoquen la mateixa fragilitat que les seves antecessores, ja no poden demanar aquest refugi, ja que saben que no existeix. I en aquesta contraposició es van traçant nombrosos recorreguts: el que s’inicia a l’escultura de la cama aïllada (1958) d’Alberto Giacometti, segueix al carrusel que gira amb lenta agonia arrossegant els cadàvers d’animals de Bruce Nauman (1988), salta a la moneda de la sort (un diminut cèntim exposat en una enorme vitrina) trobada per Andreas Slominski (1996) i acaba a l’arbre fragmentat i recomposat (1997/2011) de Zoe Leonard. I, un altre possible itinerari que va des de la “Sibylla (Justitia)” (1957) que Joseph Beuys va fer per als jutjats de Düsseldorf, continua amb els conflictes sud-africans de “Felix in Exile” (1994) de William Kentridge, es recrea amb la manera despectiva amb que les autoritats nord-americanes (començant pel propi Roosevelt) veien als indis americans a “Building a Nation” (2006) de Jimmie Durham, i conclou amb el remake dels burgesos de Calais (defensant una ciutat assetjada al segle XIV) convertits en “Bródno People” (2010) de Pawel Althamer amb la col·laboració de ciutadans de Bródno, o les “exclusions” realitzades des del poder (legislatiu, executiu i judicial) a través d’abundant material recollit per Andreas Siekmann a “Dante and Virgil walk through the World “(2011). Sembla que les coses han canviat molt durant aquest últim segle, però en alguns aspectes essencials estem més a prop de la postguerra del que ens imaginem.

Al marge de la seva qualitat, indiscutible, “Before the law” és una exposició hàbil en molts aspectes: funciona com a “statement curatorial”, incorpora el diàleg intergeneracional en incloure a Thomas Trumm com a co-comissari i la col·laboració d’Anna Brohm i Andreas Prinzing , i inclou un nombre considerable d’obres de la col·lecció del propi museu.

Foto: Achim Kukulies © Pawel Althamer, Cortesia Sammlung Goetz