Leandro Erlich a Nogueras Blanchard. La percepció simulada

La Galeria Nogueras Blanchard exposa a Madrid un conjunt d’instal·lacions de l’artista argentí Leandro Erlich, el treball del qual ha estat presentat anteriorment en dues ocasions en aquesta mateixa galeria, i que també vam poder veure al Museu Reina Sofia l’any 2008. En aquella ocasió, va construir a la Plaça Nouvel una instal·lació a manera de torre que simulava ser un bloc d’apartaments on l’espectador, a través d’una sèrie de miralls estratègicament col·locats, perdia l’orientació i el sentit de l’espai. És habitual trobar en els treballs d’aquest artista efectes visuals que creen espais impossibles, i per a això es val de la simulació, la il·lusió òptica, miratges i elements escenogràfics. Res de nou en la Història de l’Art, només que Erlich afegeix un component més o menys lúdic a les seves obres, a les que l’espectador atorga un sentit final a través de la seva mirada i experiència en participar en el “joc”.

En aquesta ocasió, Leandro Erlich presenta un treball de cinc peces, quatre “finestres” i una escultura. Lost Garden (2009), la primera d’elles, i que dóna títol a l’exposició, consisteix en la construcció-simulació de dues finestres, a l’interior de les quals podem veure-hi un jardí. Uns miralls multipliquen la imatge d’unes quantes plantes per donar la sensació que ens trobem davant d’un vast jardí, quan en realitat l’espai és molt més petit. En abocar-nos al jardí podem veure la nostra imatge reflectida en els diferents miralls, ja que és la participació del públic, la nostra, la que atorga sentit a la peça. Com totes les obres de Elrich és ambigua i juga a confondre el que és la realitat i la percepció que té el subjecte que la contempla.

Les quatre peces restants, tres “finestres” més i una escultura, han estat realitzades totes elles l’any 2013. La primera d’elles, Archaelogical Storm, és una finestra trencada i reconstruïda amb cura on podem veure, a través d’una sèrie d’artefactes de llums, un paisatge tempestuós amb trons i llamps inclosos. La següent de les finestres Window Captive Reflection és una superposició de diferents imatges de l’interior d’un espai i el moviment dels arbres en plans superposats. La tercera, Monte-Meubles, que vam poder veure exposada durant la passada fira ARCO, són les finestres dobles d’un avió, a escala real, on es visiona el paisatge del cel que deixa enrere.

Per últim, trobem enmig de la sala l’escultura Rowing Bote, Captive Reflextion, que representa un bot amb rems recolzat sobre un mirall rectangular. En el reflex del mirall podem veure-hi projectades les ones de l’aigua que produiria el moviment del bot, però si ens fixem amb atenció, descobrim que en realitat aquestes ones són la morfologia real de l’objecte. L’artista no trunca la imatge sinó que en descobreix la forma existent i ens fa plantejar-nos el que percebem com a real.

Tot i tractar-se d’una exposició amb peces senzilles, que no arriben a la complexitat conceptual ni tècnica d’altres dels seus treballs, i mancada també d’aquest component lúdic del qual l’artista en ocasions abusa, es tracta d’un conjunt que se suposa persegueix el mateix que la resta de la seva producció, és a dir, qüestionar la realitat tal com la percebem. No obstant això, en recórrer la mostra es té la sospita que darrere de tanta finestra-pantalla no hi ha molt més a veure ni qüestionar, per la qual cosa només queda recrear-se en la pròpia contemplació del simulacre-objecte.