close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

19 juliol 2013
la_foto-2.jpg
DAFO projectes, coneixes aquest espai?

Pilar Bonet

¿Professora de què? D’història de l’art. Ah! què bonic! No falla. Quan em pregunten per la meva ocupació la conversa acaba amb aquest ‘què bonic’ de rigor. Una expressió sincera, sens dubte. Per la meva banda deixo anar un somriure a tall d’epíleg de la xerrada, sense afegir res més (ni esmentar la paraula contemporani). Sóc una afortunada.

Ja ho deia Montse Badia en un dels seus articles, l’art sembla tenir la missió de ser bonic i confortable, però no ho és. O no ho és sempre, o potser ara no toca que ho sigui. O, si em poso a rumiar, per sort no només ha estat bonic mai. I aquesta conversa podria continuar de la següent manera: “sí, explico als estudiants que l’art, com la crítica, és més una actitud que un mètode, una manera d’entendre i construir un altre món a través de les imatges i els artefactes per poder subvertir aquests rampells totalitaris dels sistemes polítics o econòmics que ens governen i determinen …” per exemple. Llavors, la meva professió ja no seria tan envejada. I afegiria, com a exemple pedagògic col·lateral: coneixes l’espai d’art DAFO projectes a Lleida? Doncs passa a veure-ho i entendràs de què parlem quan parlem d’art contemporani o d’artistes actuals. Per exemple.

El nom d’aquest espai, DAFO, em sembla molt apropiat per a una empresa liderada per dues persones (David Armengol i Jordi Antas) que mai elaboren plans d’estudi de viabilitat empresarial per als seus projectes i entusiasme com a crítics o comissaris. Si l’objectiu de tota empresa és analitzar i determinar els seus avantatges competitius, reconèixer les seves característiques o preveure la incorporació al mercat en què es mou, per a aquest projecte d’art a Lleida tot parteix del capital simbòlic, sempre treballa en les complicitats tumultuoses i deriva per les fintes del mercat de l’art; és a dir, no per les compensacions mercantilistes sinó les intel·lectuals i emocionals. Es tracta d’un contradafo molt ben gestionat.

Ara, acabada la seva temporada d’exposicions i activitats, DAFO Projectes ha mostrat el valor de la seva fortalesa convertit en un punt de referència per al territori de l’art actual, allà on es donen cita artistes, editors i públics sense més ànim que el de continuar fent cultura o història de l’art malgrat no ser només producció d’allò bonic, encara que certament també ho és. A DAFO, una sala cedida per la Cambra de Comerç de Lleida que funciona amb un mínim de subvenció, s’ha pogut veure a l’última entrega del cicle ‘Llegendes de combat’ el treball Antoni Hervàs->http://antonihervas.blogspot.com.es/] i Pablo Serret de Ena. Tots dos, des del dibuix expandit, el vídeo o els objectes disfuncionals, construeixen amb humor un relat sobre el potencial mític d’allò quotidià, buscant en els imaginaris més extrems o insòlits de l’èpica costumista a través dels símbols identitaris (música, esport, art popular) per traçar una mena d’activisme inútil que sedueix per ser relat en primera persona i interpretar mitologies de proximitat. Els dos autors treballen des de les experiències personals, les més anodines i públiques, fan servir l’humor i no desestimen el treball de col·laboració. Els dibuixos d’Hervàs o els vídeos de Serret de Ena són projectes on es dissol tota temptació d’autoria solipsista (postals, retalls fotogràfics, objectes), una manera de gestar i transmetre relats sobre la condició humana i les seves debilitats en clau de paròdia. Una forma de resistència i inconformisme que també practica DAFO Projectes gràcies a les qualitats humanes i estètiques de tots els que participen de l’empresa.

El dia de cloenda del cicle vam poder assistir a una interessant taula rodona sobre la proliferació i la ‘incomoditat’ expositiva de les edicions d’artista, moderada per Anna Pahissa (Múltiplos), amb la participació de Moritz Küng, Francesc Ruiz i Mireia Sallarès. El comiat va ser amb un Concert-Performance de Jeleton, una bona declaració d’intencions sobre les lectures subversives de tot gènere. Em vaig sentir molt afortunada de ser part del públic.

Els reptes que una bona anàlisi DAFO desestima poden ser l’eina fonamental per a una gesta d’art independent en una ciutat com Lleida. Una manera de seguir repensant les nocions d’identitat i autoritat, des d’allò personal i allò col·lectiu, parlant d’art o de cultura. Coneixes aquest espai?

Ho intentarà, de nou. Escriure sobre art i cultura des de la crítica, gestionar producció des del comissariat o compartir sabers des de la docència, són registres de treball que permeten a Pilar Bonet pensar en el factor polític de la producció artística i la seva responsabilitat social. Quelcom menys glamurós que una càtedra, un certificat d’excel·lència o un premi, però al cap i a la fi, quelcom que ocupa un temps decisiu i sense retorn. El millor aplaudiment el va rebre dels seus amics, molts d’ells artistes, fent una paella per tots ells. Ho intentarà, de nou.

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)