Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.
A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.
A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.
Les tasques pròpies de la recerca i les pràctiques artístiques són dos tipus d’accions que en molts casos es retroalimenten. Molts artistes juguen el rol d’investigadors que fan de la recerca la seva pràctica artística, com per exemple el col·lectiu Wayward Plants o Claire Penteclost, entre molts altres. També passa el contrari, i és que a vegades en els àmbits de la investigació es troba en les pràctiques artístiques un nou mètode de recerca.
Un cas d’aquests és el projecte “automatic voice-over”, de Jan Monsalvatje, exposat a la Ghetto IV que es va celebrar entre els dies 7 i 9 de Setembre en un àtic de l’Eixample. L’exposició, comissariada per Toni Sadurní comptava amb obres d’ Oscar Holloway, Arnau Musach, Francesc Ruíz Abad, Irene Solà, Juan González Monroy i Anja Dornieden, i el mateix Monsalvatje, i portava implícita entre obsessions i recerques una mirada cap a l’exterior, cap a l’acció de viatjar, o d’emigrar, i de fer noves descobertes no només en el món dels altres, sinó també en el propi.
Monsalvatje, al contrari de tota la resta de participants a la mostra, no ha passat per uns estudis d’art. Ell és traductor. Encara que podria ser un tret anecdòtic resulta rellevant pel fet que el projecte exposat és una investigació de caire lingüístic que acaba sense poder arribar a una descoberta però que aconsegueix trobar en les pràctiques artístiques una manera de formalitzar-se i transformar-se. El projecte de Monsalvatje va començar amb la voluntat de traduir unes gravacions sonores que es van fer a Ned Maddrel, conegut per ser una de les últimes persones que sabia parlar Manx (llengua pròpia de l’Illa de Man) i que va morir el 1974. Com que per mitjà de traductors no va poder-ho aconseguir perquè li demanaven un preu massa elevat, Monsalvatje va decidir utilitzar els subtítols de traducció automàtica de Youtube per traduir les paraules de les gravacions del Manx a l’Anglès. Encara que ja fa un temps que està aplicat, i ja no consta com a versió beta, aquest sistema de subtítols de YouTube és d’una rigorositat nefasta, fet que porta a obtenir traduccions del tot surrealistes que, d’altra banda, tenen un gran potencial creatiu i una qualitat del tot poètica. Si bé per la seva investigació en el camp de la lingüística ben poc van ser d’ajuda els subtítols en anglès, en el context artístic va trobar d’alguna manera el seu remei a la frustració gràcies a que es permet a l’accident incorporar-se a l’obra. El següent pas va ser passar el text dels subtítols en Anglès pel Traductor Google i gravar un arxiu sonor de la veu de Google recitant aquesta poesia abstracta. El document final és un nou document de so que l’oïent pot escoltar amb uns auriculars i mentre que per una de les bandes, sentirà la veu en anglès de Google, per l’altra, la veu de Ned Maddrel.
La formalització del projecte en la petita cambra de l’àtic barceloní passava per una part de documentació sobre el context -mapes de la situació geogràfica de l’Illa de Man, fotografies de Ned Maddrel i correus electrònics entre Montsalvatje, traductors, i Sadurní-, l’arxiu sonor, i la reproducció en paper, per escrit, dels subtítols en anglès.
Quines són, doncs, les diferències entre una recerca que utilitza les pràctiques artístiques i una pràctica artística basada en la recerca? Segurament la principal i més evident sigui l’objectiu d’una i altra, de tota manera, com a mínim en el cas de la investigació de Monsalvatje, l’objectiu que ell volia està resolt. O és que no ha aconseguit donar un sentit a les paraules que ell no comprenia? Encara que aquest nou sentit no sigui el correcte, i encara que oficialment sigui una llengua morta, es podria dir que el Manx està essent reinterpretat per la incompetència del sistema de subtítols de YouTube. Si especulem i decidim que no és desorbitada aquesta premissa, doncs, i tampoc ho és dir que el virtual és el nou real, podria acabar passant que les llengües mortes poguessin romandre eternament (mentre internet aguanti) en una mena de limbo incorrecte? Podria ser que quan morís tot aquell que pot entendre el Manx i l’única font de significat que quedés fos YouTube, l’única traducció legítima fos la d’aquest sistema? Imagineu un “Learn Manx with YouTube”?
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)