El llac que desapareix, el llac que emergeix: “The return of the Lake” de Maria Thereza Alves

Construir saber és un acte de recol·lecció i oposició. Chalco, un suburbi de la ciutat de Mèxic amb una història que data de l’arribada d’Hernán Cortés a Mèxic-Tenochtitlán, és un mapa desplegant-se en l’obra “The Return of a Lake”, de Maria Thereza Alves. És una narrativa altra a la del progrés i el culte a la riquesa, la història de com la cobdícia es sublima, d’un llac que s’asseca i re-emergeix. Maria Thereza Alves (Sâo Paulo, 1961) va créixer a Nova York i viu a Berlín des dels noranta. El seu treball ha mantingut com a constant l’Artistic Research, estratègia que fa dialogar experiència estètica i coneixement.

Publicat a finals d’agost per l’editorial alemanya Walther König, “The return of a lake” resulta d’una decisió: viatjar a la localitat de Chalco l’any 2009 per investigar els orígens de la fortuna d’Íñigo Noriega Laso, un asturià proper al dictador Porfirio Díaz i que va emigrar a Mèxic l’any 1867 tornant-se el segon home més ric del país. A Noriega se li ofereix un negoci temptador: assecar el llac de Chalco, als afores de Ciutat de Mèxic per tornar-lo terra cultivable. Amb la primera collita Noriega havia guanyat un milió de pesos. Els habitants del poble de Xico, a la vora del llac, emigren a una nova localitat, avui anomenada Xico Nuevo. Ja al 1908 el llac havia deixat d’existir. La Ciutat de Mèxic és avui una de les més seques del món.

Alves posa diferents conflictes en contacte, entre ells: el llac que desapareix al 1908 i el que ressorgeix a principis del segle XXI, canviant el paisatge, posant en risc al nou ecosistema; un museu a Astúries que rendeix honors a l’explotador Noriega Laso, i un museu comunitari a Chalco intentant recopilar fragments i explicar la història de l’origen i del desplaçament. Per mitjà d’entrevistes a pobladors com el “chalca” Raymundo Martínez; al mateix director del museu de Xico, Genaro Amaro Altamirano -un investigador d’origen nahua- i a l’anciana Macaria Martínez, ex-propietària d’un dels terrenys cedits a Noriega Laso, Alves re-contextualitza sabers que són desvetllats amb ajuda de mètodes etnogràfics. Desencadena així una cartografia de la història i el present, on l’aigua s’escola per les escletxes de les precàries vivendes auto-construïdes, dels cabals d’aigua-pluja i aigües negres que inunden els carrers estrets i buits d’una nova naturalesa.

El projecte es va presentar a la Documenta 13 de Kassel, mentre una acció feia dialogar protocol, denúncia i acció d’art: A l’octubre del 2012 Genaro Amaro Altamirano viatja a Colombres, Astúries, per lliurar oficialment l’informe sobre la destrucció del llac i el paper protagonista de Noriega Laso en el procés, així com el mateix llibre al director de l’Arxiu d’Indians i Museu de l’Emigració – que es troba a la ciutat natal de l’explotador i s’allotja a casa natal. El gest és un ritu. No de pacificació, sinó de re-emergència. Alves declararia: “Aquest és un excel·lent moment perquè Europa pugui fer front a les seves històries colonials”.

“The Return of a Lake” és dipositari d’un procés múltiple: intervenir en la dinàmica local de la comunitat, donant-li veu en l’espai del llibre. Rescatant la retòrica de les cartes de relació del segle XVI, els títols del llibre fan l’exposició de l’abús. Aquí un parell: “Íñigo Noriega no era un bon home i era dolent amb els seus treballadors”, “Algunes coses dolentes que s’estan fent al llac avui dia”.

L’obra no és només registre i reorganització d’una memòria del present (esgotat, creixent en la sublimació de l’escassetat). Alves mostra la falla, exigeix la restitució. Reescriu històries: el llac que desapareix i torna, el museu que denúncia i el que honora, el reeixit indià i el que calla. A tots els uneix i separa un desert: l’Atlàntic i el silenci.