close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juny 2017
Antònica el Río - Susurros en blanco. La Biblioteca ausente, 2011
Les biblioteques mai foren la fi de les llibreries

Nerea Arrojería

Considero que el coneixement és un bé comú que beneficia la col·lectivitat i permet el desenvolupament igualitari. Defenso el coneixement lliure, i com que consumeixo art per conèixer, em pregunto sobre la seva accessibilitat.

Si bé en altre temps era habitual sentir parlar sobre l’hermetisme del circuit de l’art, de la Torre d’Ivori en la qual viu l’artista i de l’obra com un bé exclusiu, no podem dir el mateix avui, almenys no d’una manera predominant. Amb l’avanç de la tecnologia, artista i obra surten a l’espai públic, ara Internet, en una aparent proximitat. D’altra banda, algunes institucions, atenent als nous menesters actuals, i advertint el potencial d’allò tecnològic, incorporen a les seves propostes guies d’exposició en línia, arxius digitals, conferències en streaming o directament un museu virtual. Formant part de la realitat on-line en la qual no hi ha distàncies físiques ni temporals, les distàncies entre el circuit-creació i el circuit-consum estan ara, per tant, connectades en un mateix espai que tant serveix per a l’aprenentatge, la realització o el gaudi.

Publiquem, compartim i descarreguem arxius propis i d’altres, d’una forma lliure i oberta ignorant, en la majoria dels casos, la legalitat. El dret al coneixement es posa per sobre del dret de l’autor. Aquest desig de consumir i compartir empeny els/les autors/es, així com a la indústria, a replantejar el sistema de distribució i monetització del seu treball. L’artista digital Soliman López comentava fa uns mesos en una xerrada[[A la taula rodona ‘Art digital, Arxius i alternatives contemporànies’, Arts Santa Mònica, 2017.]] que ell creu en la distribució de l’art a l’estil angry bird: moltes còpies a un preu assequible per a tothom. D’altres, com Radiohead[[Radiohead va decidir vendre el seu disc “In Rainbows” (2008), a través del seu lloc web. El preu per la descàrrega el determinaven els fans, que decidien amb quants diners volien donar suport al treball de la banda britànica. Durant la primera setmana de ser pujat el disc a la xarxa, el van descarregar 1.200.000 persones, pagant una mitjana de sis euros cada un i atorgant-li al grup uns guanys rècord de 7 milions d’euros. El 23 de juny d’aquest any han publicat el seu últim treball, una reedició del seu mític i aclamat “OK. Computer”, i ha estat publicat amb la mateixa filosofia que “In Rainbows”, sense discografia i amb descàrrega al seu web.]], van apostar per sortir de la discogràfica i oferir descàrregues de les seves publicacions a canvi de la voluntat del consumidor, i cal dir que van aconseguir més ingressos que quan van publicar-lo amb preu de sortida. D’altres es decanten per oferir les seves cançons i curtmetratges de forma lliure i fer caixa en els concerts, les sales de cinema o els festivals. O com en el cas de la fotografia o la pintura, que són compartides a la xarxa, però és a través d’exposicions, venda, beques o accions complementàries -tipus seminaris- on troben els seus beneficis. I què dir de la performance, ¿ens imaginem l’Yves Klein passant la gorra després de fer el salt al buit?, taquilla inversa per veure a Abel Azcona en acció?

Oferir les pròpies creacions d’aquesta manera respon a diferents motius; per principis, per una voluntat desinteressada de compartir, com a estratègia per donar-se a conèixer… Arctic Monkeys [[Wikipedia: El 2003 després d’unes quantes presentacions, els Arctic Monkeys van començar a gravar demos en CD per regalar-les als seus concerts. Amb un nombre limitat de CD disponibles, els fans van començar a rapejar la música als seus ordinadors i a compartir-la entre ells. Al grup no li va importar, dient que “mai vam fer aquestes demos per fer diners ni res. Estàvem regalant-los de totes maneres, era la millor manera de que la gent les escoltés. Això va fer que els concerts fossin millors, a causa de que la gent se sabia les lletres i cantava amb nosaltres.” No van voler responsabilitzar-se de la difusió de la seva música, admetent que ni tan sols sabien com posar les seves cançons a Internet. Quan un periodista de Prefix Magazine els va parlar sobre la popularitat de la banda a MySpace, els membres de la banda van admetre que ni tan sols sabien què era MySpace, i que la seva pàgina oficial havia estat creada pels seus fans.]] va regalar el seu primer CD als primers concerts, el que els va portar, en molt poc temps, a la fama, molt abans que plataformes destinades a la producció com Myspace, Soundcloud, Bandcamp, Flickr, Instagram, Youtube, Vimeo, bogs, etc, fossin considerades promeses d’èxit. La suma de models de culminació per part d’algun dels seus usuaris no fan més que confirmar-ho. Quants youTubers del no-res estan ara treballant com a actors per a pel·lícules en què precisament ells són la llaminadura per al públic? Fama, objectiu o conseqüència? Famosos que es van fer a si mateixos a través d’Internet i que avui tenen tants seguidors com qualsevol estrella de Hollywood, -recordem d’on va sortir Justin Bieber[[La mare de Justin Bieber va penjar al Youtube vídeos del seu fill interpretant cançons perquè els seus familiars i amics propers poguessin veure’l. Scooter Braun, un ex-executiu de màrqueting, va veure accidentalment un dels seus vídeos de 2008 a Internet mentre buscava vídeos d’un altre artista musical. Impressionat li va proposar gravar una demo, al poc temps ja estava cantant amb Usher, qui seria el seu manager. Aquest mateix any va signar amb la companyia discogràfica Island Records i va començar la seva carrera musical.]]-. El que acaba tornant a molts addictes a la producció exprés a la recerca d’un somni de reconeixement personal, deixant en segon pla la qualitat de la seva producció, activant de nou l’etern debat sobre què és art i què no.

Personalment, no comparteixo el fanatisme, crec que desequilibra la balança de valors posant a l’artista per sobre de la resta d’agents professionals, fins i tot per sobre de la seva pròpia producció. Crec veritablement que el que hauria de fer-se públic són les seves creacions, tot i que fins a la data són pocs els que contemplen publicar una pel·lícula, un disc o un llibre, però aquest plantejament està canviant. Sense anar més lluny, el festival de videoart Loop està preparant un arxiu digital[[En el combo de premsa d’aquest any, Loop va anunciar que estan treballant en una plataforma virtual que contingui el contingut de vídeos que han format part del festival des dels seus inicis . Amb la intenció que el videoart no sigui una pràctica exclusiva i marginal sinó que estigui present en els interessos i discussions del públic.]] públic a la web, amb el contingut íntegre de vídeos que han passat per les seves edicions. Es tracta de fomentar el diàleg i la reflexió en relació al videoart, les peces de videoart igual han estat i seguiran sent col·leccionades, la seva visualització en línia mai tindrà ni la mateixa resolució, ni en la mateixa mida, ni el mateix material -segons la peça de la qual es tracti-. Tampoc és el mateix conèixer que posseir. Hem de distingir, doncs, entre arxius pensats per al seu consum a Internet i la peça d’art original que es compra, es recull i s’exhibeix off line.

Igual que les biblioteques no van ser una amenaça per a les llibreries, tots sabem que Netflix no és una amenaça per a la indústria del cinema. No és el mateix veure una pel·lícula que tenir-la, ni és el mateix l’experiència de veure-la al cinema a la de veure-la a casa. El problema potser es doni quan algú decideix extreure l’arxiu d’Internet per fer còpies, muntar la seva pròpia exposició amb les fotografies d’altres, com va fer Richard Price[[El 2015 Richard Price va extreure fotografies d’Instagram i va realitzar una exposició amb elles, posant-les a la venda sense tenir el consentiment dels autors.]], o vendre les pel·lícules piratejades, com es fa en els top manta. És a dir, lucrar-se amb el treball dels altres sense tenir-ne el permís. Diferent és que algú els consumeixi per al seu ús domèstic; per curiositat, per pedagogia o per gust, fins i tot ho considero un afalac per a l’autor/a, una mostra d’interès cultural que desitjo que només faci que créixer.

Nerea Arrojería
Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)