Les crisis com a font d’inspiració

El passat 21 de desembre, a la Jornada de debats dels Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) sobre el sistema de l’art a Catalunya, “Crisis, incertesa i oportunitats”, Carles Guerra, comissari del MACBA, referia un comentari rebut anys enrere: “Barcelona està molt ben equipada”, -li deien- (…) hem viscut un cert estat de benestar, “no obstant, alguna cosa li falta a la producció, no sabria dir si patir una crisis o lamentar un drama per a que l’art tingui un valor afegit”.

Però, què passa realment en un context en crisi? La crisi afecta allò institucional i canvia el codi d’heteronomies que regeixen el camp de l’art, que per sí sol res podria, i que sempre ha necessitat la intervenció d’una altra esfera (paradoxa) per a poder mantenir cert grau d’autonomia; ja sigui de l’esfera política o econòmica, les seves dues grans enemigues i aliades.

Als països de l’anomenat primer món s’ha viscut un sistema institucional públic i una xarxa estatal d’ajuda a la producció artística que en molts casos ha aconseguit suplantar, mitjançant beques i recolzaments institucionals, els mecanismes de consagració mercantils. La seva desaparició repercuteix en les condicions d’autonomia del camp i en l’estatus mateix de l’artista, al marge de que pogués també desenvolupar-se en altres àrees, com la docent.

La crisis afecta a aquest sistema, i també a les seves xarxes de consagració i legitimació. Vivim en un moment de trànsit en el que està desapareixent el sistema social-demòcrata, que utilitzava la cultura com un capital simbòlic de gran importància per al desenvolupament de la societat i l’economia, un paradigma d’investigació i pensament amb projecció universalista, i s’està substituint per un model neoliberal que li exigeix a la cultura una productivitat més ràpida.

A molts dels ponents del debat a Hangar els semblava que l’agent independent està cridat a salvar l’art, degut a la seva capacitat de generar una “acció al marge”, o sigui, una capacitat de gestió fora de la institució i amb connexions fora de les fronteres regionals. La crisis no només serveix com a font d’inspiració, canviant la producció de sentit de les mateixes obres, sinó que empobreix la realitat circumdant a un extrem tal, que obliga a mirar més enllà i a instituir xarxes internacionals que serveixin de suport a la creació. La trans-territorialitat es torna una qüestió de supervivència, més que una simple vanitat per al reconeixement internacional o d’il·lusió de jugar en una altra primera divisió. Aquest tema també ens porta a un altre dualisme o subversió i hegemonia, on els ens i agents individuals són els cridats a enfrontar-se a la crisis institucionals, encarnant també un rol alliberador amb cert toc subversiu.

Sovint, als països en crisis, és el mercat o els mecanismes internacionals de consagració els que atorguen a l’artista (al comissari, a l’agent) aquest interstici de llibertat que li permet deslligar-se de la realitat local suficientment com per a fer demolidores crítiques al sistema i erigir-se com a agent “cool”, subversiu i mordaç, capaç d’omplir el buit institucional.

Fa poc, comentava sobre els batejats com a “nous” moviments artístics dels països ex-comunistes, que han experimentat com a cap altre lloc una fúria mercantil que va passar de sotmetre l’art sota tutela de l’Estat a la tutela del mercat. Tot i les diferències, es tracta d’un trànsit en el camp de l’art, que de sobte el reconeix com un espai de negociació, on l’artista, excel·lent aprenent del diabòlic joc de premi i càstig, opta per una manipulació de fórmules que li treuen terreny a la investigació per cedir-li a la posada en pràctica de receptes de provat èxit internacional, on ja no se li parla a una audiència local, sinó a un públic internacional que l’obliga en ocasions a fer ús d’un arsenal de temes de provada eficàcia, i a una traducció i simplificació de llenguatges.

El futur respondrà amb quin grau d’autodeterminació comptarà l’individu, l’agent artístic per sí mateix, de quina manera es construiran aquests nuclis de gestió independent i quins mecanismes de consagració aconseguiran sobreviure i responsabilitzar-se amb la investigació i el treball seriós i disconforme. Encara que, arribats el moment, potser ja no puguem discernir quan els artistes ens estan parlant de drama sincer i quan d’una situació “afavoridora” que insereixi a l’obra un valor afegit.