close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

20 octubre 2012
Les estructures de l’art. Una entrevista amb Mario García Torres

Montse Badia

Mario García Torres treballa a partir d’elements molt concrets (històries ocultes, rumors o detalls no aclarits) de la història de l’art, del cinema, d’altres artistes, de fets del passat, etc. Les investigacions es transformen en relats que poden prendre la forma de diaporames, vídeos, llibres, exposicions comissariades o postals, per esmentar només algunes possibilitats. Subratllant un posicionament entre crític i poètic que reivindica l’element subjectiu, en el transcurs de l’entrevista que segueix Mario García Torres parla de les seves raons per triar formats de producció i de presentació, de la seva relació amb Internet i amb les estructures de l’art i de seva comoditat negociada amb el sistema de l’art.

Montse Badia: En els teus projectes hi ha una diversitat en quant a formes de producció/presentació/distribució. Penso en dos exemples: “Alguna vez has visto la nieve caer” (2010), és un treball en el qual, d’una banda, tota la investigació sobre Hotel One i Kabul ha estat realitzada des de l’ordinador de casa teva, via Internet i sense necessitat de desplaçar-te a l’Afganistan i, un altre aspecte interessant és que és un diaporama, que també podria funcionar com una narració. Un altre cas: a la teva exposició al Jeu de Paume, vas fer una intervenció en alguns llibres de la llibreria en quals vas inserir postals. M’agradaria saber com decideixes, la manera o el canal de presentació que fas servir a cada un dels teus treballs.

Mario García Torres: La meva pràctica no està definida pel compromís o desenvolupament d’un mitjà. Cada projecte té una naturalesa diferent, i el mitjà en què cada transacció estètica està distribuïda obeeix a ser, des del meu punt de vista, la més eficient d’acord a la seva naturalesa. La meva obra en general tracta sobre les estructures de l’art, i la manera com aquestes estructures fan possible això que anomenem art. Els meus acostaments van des d’investigacions històriques sobre la pràctica d’altres artistes fins a reflexions personals i íntimes sobre la negociació de la meva pràctica en el sistema de l’art. Com esmentes, “Alguna vez …” i la intervenció en la llibreria del Jeu de Paume tenen naturaleses molt diverses. La primera, és el resultat d’una llarga investigació -no exclusivament feta des de l’ordinador, cal remarcar- sobre la història de Boetti a l’Afganistan, i específicament a l’hotel que va administrar a Kabul en la dècada dels 70. La intervenció al Jeu de Paume era una extensió d’un altre projecte -dels que anomeno més personals, íntims i immediats i que succeeixen la majoria de les vegades al meu estudi-, que porto fent des de fa anys. Consisteix en que cada vegada que vaig de viatge per feina i em trobo en un hotel on hi ha fulles amb capçalera em sento un moment a reflexionar en el que he fet com a artista i també en el futur del meu treball, i escric una promesa en el paper. Més o menys sempre la mateixa frase, una versió de: “Prometo donar el millor de mi mateix en els pròxims anys”. N’hi deuen haver unes quaranta o cinquanta d’aquestes fulles i el projecte, que continua en l’actualitat, és un recull d’aquestes promeses. Aquest projecte existeix com ho descric, però també en forma de música -l’explicació del projecte es va convertir en lletra de cançó que va ser comissionada a un amic músic, Mario López Landa-, i al Jeu de Paume, es van distribuir en la llibreria un nombre de postals que il·lustraven mitjans de transport (avions, vaixells, autobusos) que m’havien portat a treballar en les quals havia estat escrita la mateixa frase. Vaig pretendre que la trobada d’aquestes postals fora sorprenent, i no l’habitual a la paret com s’exhibeixen les fulles amb capçalera.

MB: Per investigar les estructures de l’art de vegades desenvolupes projectes, llibres o comissaries exposicions. En el cas de la mostra “Objetos para un rato de inercia”, que va tenir lloc a la Galeria Elba Benítez de Madrid i que agrupava els treballs de David Askevold, Alighiero i Boetti, Luis Camnitzer, Barry Li Va i Francesc Torres, la declaració de principis era clara: “La Historia, a pesar de su insistencia en lo contrario, pertenece al tiempo presente. La Historia siempre se está forjando. Es un proceso, no un resultado. La Historia y la escritura de la Historia son una y la misma cosa”. És una manera d’activar propostes que van succeir en el passat i de les que queden només els registres o les narracions? Les investigacions històriques serveixen per entendre millor el present?

MGT: Definitivament. Si no fos perquè crec que cada narrativa històrica, que utilitzo com a excusa per generar una altra narrativa, no tingués un impacte en la nostra contemporaneïtat no hi hauria raó per utilitzar-les. En aquest sentit, les meves iniciatives són una conversa entre els meus interessos personals, l’enteniment d’aquests que faig a través d’una subjectivitat situada al present així com l’interès d’una gamma més complexa de l’art que permet que la meva obra existeixi. En aquest sentit, no sóc només jo com a persona la que activa aquestes narratives, sinó un sistema més complex, que dóna suport a la necessitat d’aquesta revisió.

MB: Els teus treballs funcionen perfectament com a relats, investigues minuciosament fets, detalls de projectes d’altres artistes, rumors i, a partir d’aquí, elabores una història, un relat en el qual conviuen les dades objectives i la teva interpretació, de vegades dotada d’una certa poètica. Quin és el teu posicionament en relació a la història de l’art més recent, el que s’explica, el que s’omet, el que s’explica molt superficialment?

MGT: Les meves peces són narratives molt personals que tenen a veure amb compartir la meva pròpia experiència, desig o interès en una història específica. En aquest sentit ho veig com una manera de fer història, però molt diferent de la que pretén explicar la veritat. Potser les meves narratives funcionin com a complements a les més oficials, ja que són aquests detalls omesos els que la majoria de les vegades criden la meva atenció.

MB: Quina és la teva metodologia de treball?

MGT: Quan una obra s’exhibeix, ha passat molt temps des de que l’episodi en qüestió m’ha entusiasmat. La majoria de les vegades començo una investigació, més aviat poc metodològica, sobre alguna cosa que m’interessa i després, en algun moment, veig el potencial que es converteixi en alguna cosa interessant per explicar més públicament. La majoria de les vegades, compto amb aquestes coses que m’han cridat l’atenció, les notes, en un calaix en el meu escriptori, i poc a poc, diverses invitacions acaben també per definir el que es fa i es presenta en específiques situacions temporals o geogràfiques.

MB: Quins són els principals punts de confluència i també les diferències entre el teu rol com a artista i el que desenvolupes en ocasions com a comissari d’exposicions?

MGT: No em sembla que hi hagi massa diferències. Sóc artista, i les meves intervencions com a curador tenen a veure amb buscar una manera diferent de compartir els meus interessos. A vegades sembla també més precís fer una exhibició que explicar la història d’una manera més personal, per això les exposicions. Però en realitat ho veig tot com un sol cos de treball.

MB: Sovint cites altres treballs, parts de treballs ja realitzats per iniciar el teu propi procés. Permetries que els teus treballs poguessin ser també objecte de cita, apropiacions, “re-enactments” o revisions?

MGT: Seria un honor que algú algun dia els veiés així, i que continués aquestes narratives, de la manera que fos, i saber que en algun lloc del món a algú li podria seguir interessant. Al final, per això treballes, per trobar gent que té interessos similars. Crec que al final la meva obra es redueix a això.

MB: Et preocupa la noció de veritat? Creus que és possible la veritat en art

MGT: No, no m’interessa en absolut.

MB: Quina és la teva relació amb Internet, és per a tu una eina de recerca? De comunicació? De difusió?

MGT: És clar, és sempre el meu primer acostament a un tema, i moltes de les vegades, porta a investigar les coses d’una manera menys metodològica, i més rica. Situa a gent normal i corrent al mateix nivell que els llibres i les fonts més oficials. Internet està present tot el temps, i no la culpo d’estar moltes vegades equivocada. M’agrada. Què millor que desviar una investigació a quelcom contradictori, o més llunyà de la veritat?. Aquí és on trobes relacions que potencialment es converteixen en alguna cosa interessant, en la trama d’una manera nova d’explicar una història.

MB: Molts dels treballs que es realitzen actualment podrien perfectament difondre’s via Internet, però, tendeixen a mostrar-se dins dels paràmetres de la institució. T’has plantejat mai la possibilitat de mostrar i distribuir els teus treballs utilitzant altres vies?

MGT: Mai ho he pensat a fons. Crec que al final m’interessa la part experiencial de l’art, encara que sembli contradictori. L’ús de pel·lícules i diapositives per exemple té a veure amb tenir una experiència cinemàtica, la qual cosa es perdria en veure-les en un monitor petit. Crec que hi ha peces que es poden difondre per Internet, però no la majoria de les meves. M’importa l’experiència tant com les dades en elles.

MB: Creus que el marc institucional de l’art (museus, centres d’art, i també grans esdeveniments com Documenta o les biennals internacionals) són flexibles i s’adapten a les noves necessitats que les pràctiques artístiques demanen?

MGT: Si, no em causa cap problema. Crec que constantment he tractat de fer ús d’aquests marcs per explicar el que vull. És clar, hi ha limitacions, però també molta flexibilitat. Crec que fins avui, cada vegada que m’han convidat a exhibir en una biennal o exposició d’aquest tipus acabo fent la meva feina en un altre lloc. Per a mi l’obra existeix on s’executa, i no on s’exhibeix. Això tant se val.

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

Publicacions

20 octubre 2012

Les estructures de l’art. Una entrevista amb Mario García Torres

29 febrer 2020

Icònic

26 febrer 2018

ARCO’18

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)