Les moltes vides de Jimmie Durham (Jimmie Durham al M HKA d’Anvers)

Podries sentir que estàs recorrent una mostra centrada en un nou tipus de folklore; o visitant una exhibició històrica sobre escultura i militància cultural en el segle XX; o enredat en un projecte grupal gegantesc d’artistes joves que versa sobre les epistemologies d’allò poètic, en les seves emergències més radicals i hospitalàries. En tots els casos, en realitat podries trobar-te deambulant entre les sales de la retrospectiva de Jimmie Durham al Museu d’Art Contemporani d’Anvers (M HKA), “A Matter of Life and Death and Singing”; un recorregut captivador i molt documentat per l’obra de Durham, curat per Bart de Baere i Anders Kreuger, que va acompanyat d’un catàleg; un arxiu web i un proper llibre que recopilarà textos de l’artista que, en conjunt, poden tornar a situar a Durham a l’horitzó dels artistes claus del present.

La mostra reconeix l’estatus intractable del seu objecte d’estudi: artista de culte a la vegada que protagonista exigit pel circuit de biennals, investigador i poeta, artífex prolífic d’objectes simples imbuïts d’espiritualitat i de grans instal·lacions en contextos específics sota la forma de petits relats, Durham no apareix com l’autor d’una carrera portentosa, sinó com el parent més proper d’un repertori de personatges relacionats només per la magnitud del seu aldarull, que es van llençar a modelar la matèria i el significat en temps i llocs molt allunyats entre sí. Nord-americà i cosmopolita, Durham sap compondre idees sobre els problemes del moment i el lloc en el que es troba – ja sigui els Estats Units, Bèlgica o Brasil- i al mateix temps donar compte de la història universal a partir d’una mirada artificiosament innocent sobre la realitat circumdant i una ubicació material i física sempre contundent.

El disseny escollit pels curadors proposava simultàniament un ordre cronològic i taxonòmic dispers –o com diria Durham, dotat d’una certa incoherència: les sales del M HKA excaven en exhibicions llegendàries de les que Durham va formar part- com Approach in Love and Fear, la seva participació per a Documenta 9 (1992), sota la curadoria del mateix Bart de Baere – al temps que formen nous grups entre subconjunts de peces que recorren arcs d’interès específics, com l’arquitectura, la pedra com a eina, la plomeria (“i altres connexions”), etc.

De les primeres escultures de principis dels anys seixanta del segle passat als seus treballs més recents, Durham va desenvolupar una mirada sobre la civilització humana en el seu conjunt (des de la seva condició d’amerindi, i després, euro-asiàtic per adopció), i va saber convertir aquesta perspectiva omni-abastadora en un repositori inesgotable de problemes plàstics, amb un fort enclavament en materials específics –la fusta, la pedra- per ser abordat amb l’actitud bromista i personal que li resulta característica. Ja sigui com a escultor, com a col·leccionista de fongs silvestres, com a poeta, Durham és sobre tot un conversador ple de digressions, matisos i interrogants, que sap apropar a l’espectador fins a una distància mínima, quasi íntima: la distància que requereix el xiuxiueig i la fusta tallada amb ganivet.

La seva preocupació pels processos de pensament col·lectius que donen forma a la vida humana i la seva presència en el món s’estén des de l’edat de pedra fins al silici que va formar la base material de les tecnologies de la informació de l’actualitat, passant pel Renaixement, la conquesta i la segona guerra mundial. Però aquesta amplitud històrica i geogràfica es desenvolupa en la forma de petites anècdotes i accions simples, com reunir paraules en un recorregut per una ciutat, o pedrejar una nevera: petits cúmuls de significat carregats d’afectivitat i potència plàstica. A través d’ells, Durham va construir universos amb una retòrica senzilla, però molt rica en recursos i actituds -Durham, o tots els artistes que Jimmie Durham va ser en cada moment, en cada una de les seves encarnacions, sempre sorprenents i dotades d’una curiositat franca, semblant a la dels nens.