Les xarxes P2P com a objete artístic a The Pirate Cinema

La vida diària depèn de les connexions. Vincles permanents o efímers de tota mena que ens proporcionen els elements necessaris per a desenvolupar una part determinada de l’existència. Siguin físiques, mentals o virtuals, les connexions són la base de la societat híper-connectada. Els gestors de descàrregues, per exemple, són testimonis d’aquesta faceta de la vida diària, mostrant el complex mapa creat amb la finalitat de compartir contingut. Les dades que emmagatzemen provenen de la vasta arquitectura global que les xarxes P2P han creat. En essència, es tracta d’una llista que mostra les dades d’origen i de destí de cada connexió, però també parla d’una forma d’organització humana que se situa a la cruïlla de molts territoris, com el social, el legal, el polític i l’estètic. S’ha escrit molt sobre les xarxes P2P, sobre el seu potencial i els seus dimonis, segons el costat del qual estigués l’autor en qüestió. Però la sistemàtica transformació de dades en oci i capital pot ser analitzada tant com a fenomen social com a objecte artístic.

Fer visible l’arquitectura de les xarxes P2P revela la dinàmica relacional de les persones dins d’una xarxa distribuïda. Un exemple increïblement gràfic que revela aquesta geografia és la instal·lació The Pirate Cinema, creada per l’artista digital Nicolas Maigret. El projecte es descriu com una habitació de monitorització on l’activitat i la geografia oculta de les xarxes P2P es fa visible, a través de la presentació del contingut compartit a temps real en networks utilitzant el protocol BitTorrent. Contextualitzada dins del monitoratge de les telecomunicacions en la societat, cosa que ja donem per fet, Pirate Cinema explora estèticament el potencial de l’arquitectura de parells.

L’objectiu de Maigret és explorar el contingut audiovisual sota la lògica del cable, la qual és única per a cada connexió i ubicació. El protocol P2P es basa en la fragmentació d’arxius en unitats d’intercanvi, de mida i pes reduït per poder ser disseminats a diferents receptors.
Vist des d’una òptica artística, concretament des d’una perspectiva cinematogràfica, això obre diverses possibles reflexions al voltant de la concepció del cinema digital com un corrent a escala global. La fragmentació de l’arxiu no només afecta la seva integritat sinó que influeix directament sobre el seu contingut, i per conseqüència, sobre la narració mateixa. En incrementar aquesta fragmentació, tallant aleatòriament els trossos enviats a cada connexió, Pirate Cinema esdevé una emissió en streaming que crea una experiència estètica propera al ‘mashup’ cinema. El resultat és una presentació parpellejant d’imatges del cinema mainstream barrejades amb un altre tipus de continguts i arxius, inclòs tot tipus de material explícit.

Allò interessant de la instal·lació és la seva capacitat per mostrar l’activitat oculta d’aquestes connexions, cadascuna única però alhora capaç de crear una infinitat de possibilitats. Els usuaris remots no són conscients d’estar creant un collage dinàmic determinat per les seves seleccions. Maigret converteix l’espectador d’aquesta particular retransmissió en un agent de vigilància, capaç de veure allò al què normalment només poden accedir-hi els governs.

En contemplar durant una bona estona la projecció, i veient només una fracció insignificant de la informació i contingut que es mou per les xarxes globals, podem veure de manera clara el funcionament d’una cosa que és tan perseguit com afalagat pels models de distribució que fa possible. Però sent honestos, el seu atractiu es basa en la naturalesa voyeur de la societat. Es tracta d’una mirada indiscreta a una part del cicle d’existència dels fitxers que mig món guarda en el seu escriptori, gairebé com escoltar una conversa de telèfon a l’atzar. Al final, només queda una pregunta: què diu això de nosaltres?