L’expansió i el ritme com a estratègia per llegir el passat, comprendre el present i imaginar el futur.

Límits i dOCUMENTA (13)

dOCUMENTA (13) s’expandeix en localitzacions, ritmes i objectius. La proposta busca incidir, des de l’art, en la definició crítica del món. Sense un fil conceptual clar, sense paraules clau, amb un grau de complexitat alt. Quan l’objectiu és descomunal, el camí no pot ser bufar i fer ampolles

Documenta és un dels esdeveniments estrella per antonomàsia del món de l’art contemporani, una cita imprescindible que es coneix per les seves propostes suposadament allunyades del mercat i els seus ritmes. Aquesta edició, comissariada per Carolyn Christov-Bakargiev, i amb l’espanyola Chus Martínez com a segona de bord, es caracteritza per l’amplitud del projecte en tots els sentits. Les obres es despleguen, a més de a les seus habituals com el Fridericianum, la Documenta-Halle, o la Neue Galerie, per diferents espais de la ciutat: la Hauptbahnhof (estació de tren central de la ciutat), el Karlsaue Park, l´Ottoneum , La Orangerie, i una infinitat de llocs de tota mena disseminats per la ciutat: antigues cases i fàbriques, búnquers, parcs i cinemes. dOCUMENTA (13) també viatja més enllà de Kassel, establint seus a Alexandria/el Caire (Egipte), Kabul (Afganistan) i Banff (Canadà).


Però el projecte no s’expandeix només en la geografia. Al llarg de tots aquests espais podem trobar, a més de les obres d’un bon nombre d’artistes internacionals, la presència de pensadors no relacionats a priori amb el món artístic: filòsofs, matemàtics, psicòlegs o escriptors. Aquests pensadors han jugat també un paper destacat en la concepció del projecte d’aquesta edició. El programa expositiu es complementa amb una ingent quantitat d’activitats paral·leles com xerrades, conferències, performances o taules rodones. Així mateix, les activitats de dOCUMENTA (13) van començar molt abans de la cita prevista amb activitats en diferents parts del món, o la publicació de la col·lecció editorial en format notebook “100 Notes – 100 Thoughts”.


A priori, aquesta expansió geogràfica, temporal, conceptual i de format està molt vinculada a la voluntat i els objectius del projecte: dOCUMENTA (13) està dedicada a la investigació artística i formes d’imaginació en connexió amb la teoria. Apunta a l’aliança entre la recerca artística i científica amb altres camps del coneixement, amb un plantejament holístic i no logo-cèntric. El plantejament per descomptat no sorgeix del no-res. En els últims anys no són pocs els artistes que s’han endinsat en diferents camps del coneixement, les ciències socials i empíriques, prenent prestades algunes de les seves formes d’acció i les seves metodologies de treball, col·laborant amb professionals d’altres àmbits. La possibilitat d’obrir les pràctiques artístiques a aquests camps sens dubte enriqueix el radi d’acció. D’aquesta manera l’art s’insereix en processos socials que van més enllà del propi museu, generant un espai de pensament, reflexió i comprensió. I oferint eines molt valuoses per poder imaginar possibilitats de futur.


Les nombroses ressenyes que han anat apareixent a la premsa internacional ja han ofert diversos recorreguts per la mostra, que per descomptat podrien ser molts i variats. No hi ha una direcció predeterminada. Ara bé, si es vol veure tot i acudir a les activitats paral·leles, cal temps. En aquest sentit es necessita un ritme pausat a l’hora de llegir la mostra. Per a què la visita obtingui els seus fruits, ens hem d’oblidar d´aquesta pressa contemporània que tenim tan adquirida, i jugar amb la lectura tranquil · la, la qual cosa fa necessaris diversos dies disponibles. O potser un recorregut amb diferents visites al llarg dels 100 aconseguirien l’objectiu. (Afortunat aquell que pugui …).


Em detindré només en algunes zones del recorregut de forma puntual. És destacable el paper que té l’arquitectura en l’itinerari. Les peces s’articulen amb molt sentit segons el lloc que ocupen, responent a la diversitat d’espais: des dels edificis burgesos i nobles, fins a construccions del període industrial de la ciutat. Cal apuntar la zona de l’estació central (Hauptbahnhof), amb una sèrie d’intervencions site-specific perfectament adaptades a l’entorn. Assenyalar el treball de Haris Epaminonda i Daniel Gustav Cramer, que articulen una exposició en un antic edifici d’oficines al costat de l’estació, creant una mena de recorregut laberíntic amb parts inaccessibles a base de material fotogràfic, imatges oposades i objectes. També la magnífica video-instal·lació de William Kentridge, “The Refusal of time”, una relectura sobre la mesura del temps o la instal · lació de Lara Favaretto “Monumentary Monument IV”, construïda a Kassel i Kabul a partir de residus industrials.


A la zona de Friedrichsstrasse trobem també aportacions molt aconseguides, com la intervenció de Theaser Gates a la Huguenot House, destruïda en la II Guerra Mundial. L’artista ha posat en marxa un laboratori d’idees, performances, objectes, xerrades, sopars i instal·lacions, activant l’espai. És imperdible, al mateix carrer, el sublim treball de Tino Shegal, una nova situació construïda que no deixa indiferent.


L’immens Karlsaue Park alberga en aquesta edició part de la mostra, amb intervencions escampades pel mateix parc en plena natura, o en petites casetes de fusta construïdes expressament. Per citar un parell d’elles: ens rep a l’entrada el subtil esquadró de xiprers de Maria Loboda, que cada dia s’acosta més a l’edifici principal. I és imprescindible la inquietant intervenció de Pierre Huyghe. L’artista francès ha aconseguit transformar l’ordenada naturalesa del parc en una mena d’espai en procés de construcció / destrucció detingut, amb elements vius i inanimats. Un enorme treball que transmet desassossec.


Si ens aturem en la llista d’artistes seleccionats podem destacar una gran quantitat de noms no occidentals, utilitzats potser d’una forma un tant política. Apareix aquí un conflicte habitual, en constatar que la majoria s’han format a Europa o USA, o és on desenvolupen les seves carreres. Una situació que ocorre en molts àmbits, exposicions i biennals i que torna a succeir aquí. El sistema de l’art funciona de tal manera que un artista de l’Orient Mitjà ha de passar per certs llocs de validació per poder inserir-se al circuit professional. En aquest sentit, resulta interessant, al mateix temps que complicada, la selecció d’altres seus de dOCUMENTA (13): Banff Canadà, però sobretot Alexandria / el Caire i Kabul. Egipte i Afganistan. Sens dubte, no són llocs mancats d’un backround complex a dia d’avui. Per exemple, a Kabul, una ciutat sumida en la guerra, s’han dut a terme una sèrie de trobades i seminaris amb estudiants, artistes i filòsofs afganesos i internacionals; diferents artistes com Francis Alÿs, Lara Favaretto o Tacita Dean han desenvolupat allí els seus projectes. A més, artistes afganesos en la diàspora com Mariam Ghani o Kadim Ali han treballat amb altres que viuen al país com Raharaw Omarzad. Mario García Torres va posar en marxa el One Hotel, en el qual es va allotjar Alighiero Boetti en els 70, durant l’època d’or de Kabul, activant una sèrie de dinàmiques que recuperen aquell període.


Es poden traçar, mitjançant aquests recorreguts, moviments i dinàmiques que trenquin una mica el ben engreixat circuit internacional de l’art contemporani? O acabarà dOCUMENTA (13) funcionant com un ovni en aquestes ciutats, sense acabar de germinar algun encreuament amb la realitat del seu context? M’encantaria poder visitar in situ aquestes seus, però, donada la seva llunyania, em complauré preguntant a coneguts en aquestes ciutats pel seu funcionament i recepció. Més enllà de la dificultat que veig en l’acció, em sembla necessari provocar aquests desplaçaments lluny als habituals cercles de presentació. De nou, s’intenta ampliar el radi d’acció.


És destacable també el dens programa de Programes Públics i Educatius d’aquesta Documenta. Al llarg dels 100 dies d’exposició es succeeixen congressos, lectures i seminaris que busquen establir un sentit de simultaneïtat entre les obres d’art i la producció de coneixement. En aquests programes es demostra la voluntat ferma de que el transvasament entre art i altres esferes del coneixement es produeixi, provocant un espai de pensament crític.


En aquest sentit, i tornant al principi, en aquestes trobades amb altres disciplines, en aquesta amplitud i expansió en allò geogràfic, allò temporal o allò conceptual és on l’art pot jugar un paper com a motor de canvi i agent actiu en el moment actual en què es troba sumida la societat contemporània. Vivim un temps en el qual hi ha una dificultat d’imaginar futurs possibles, més enllà de les visions apocalíptiques de fi d’una era, o fins i tot de la fi del món. I aquesta Documenta tracta d’estructurar una mena de construcció utòpica d’un món per venir, prenent l’art com a punt de partida però estenent les seves xarxes a altres àmbits del coneixement. Un dels recursos possibles d’acció pot ser utilitzar la llibertat que ofereix l’art per elucubrar, reflexionar i imaginar futurs.


Es pot pensar que a primera vista l’expansió és excessiva i aclaparadora, que es pretén abastar molt, que no hi ha un fil conceptual clar i fàcil de seguir, i que la presentació del projecte i els seus objectius tenen un punt ambiciós. Però l’intent és oportú. La qüestió és canviar la durada i l’ordre de lectura a què estem acostumats per un ritme i una intensitat que provoquin estranyesa per inventar un altre tipus de pensament crític.