close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

05 juliol 2012
Documenta & dis-placedness

Maite Garbayo

Feminismes i dOCUMENTA (13)

dOCUMENTA (13) recorre als feminismes, així com a altres discursos deslocalitzats i desuniversalitzadors per articular una proposta que es pretén polititzada i crítica. I encara que en alguns aspectes ho aconsegueixi, convé tenir en compte el lloc on certes pràctiques artístiques i discursives es presenten, es legitimen, i corren el risc de ser absorbides per la voràgine de la “tendència”, perdent així el seu potencial subversiu per passar a alinear-se amb la correcció a-política.

Ceal Floyer es rosega les ungles a l’escenari. Al davant, centenars de persones acreditades esperen que arrenqui la roda de premsa de la dOCUMENTA (13) de Kassel. L’irritant sorollet omple completament la sala del Palau de Congressos.


Era la primera de tot un seguit de performances que tindrien lloc en les múltiples localitzacions que han caracteritzat la present edició de Documenta. La immediatesa de Floyer, la importància del gest, l’accent en la quotidianitat, la presència d’un cos, el cos de l’artista, a l’escena… Elements propis de l’acte, d’aquesta performativitat de la qual de sobte tant es parla, a vegades sense conèixer la varietat de les seves implicacions. 

Interessant a dOCUMENTA (13) la noció de “deslocalització”. Sobretot la capacitat de fer que allò que batega en els discursos de l’organització es reflecteixi en les formes i en els espais on les diferents propostes es “deslocalitzen”. Una clara aspiració política de proposar que els límits de l’art esclatin un cop més. Espais com la “Orangerie” o el “Ottoneum” mostren els diferents treballs artístics juntament amb les seves habituals col·leccions de l’àmbit científic (astronomia, biologia…). La interdisciplinarietat es converteix formal i discursivament en una realitat, i com assenyala Carolyn Christov-Bakargiev, la línia divisòria entre allò que és art i el que no ho és perd importància. Potser perquè es dóna per suposat que a Documenta tot és legitimat com a tal.


Allò interdisciplinari és també un dels fils conductors de la magnífica tasca del departament de publicacions. Una gran varietat de petits quaderns (“100 Notes – 100 Thoughts”), molts d’ells escrits per pensadors i autores de rellevància internacional. Judith Butler escriu un assaig sobre el concepte de l’amor a Hegel (“To Sense What Is Living in the Other: Hegel´s Early Love”), una petita joia amb potencial per esdevenir imprescindible dins de la ja extensa producció de l’autora. Destacar la presència d’altres pensadores feministes, com Donna Haraway, que ha format part del comitè d’experts assessors i ha contribuït també amb els seus escrits, la historiadora de l’art Griselda Pollock, Irina Aristarkhova, figura prominent dins de l’anomenat cyberfeminisme, la filòsofa Karen Barad , Silvia Federici, o Vandana Shiva, les investigacions de les quals han unit feminismes, ecologia i teories postcolonials, a més de la seva coneguda tasca com a activista antiglobalització. Shiva presenta un interessant text, titulat “The Corporate Control of Life”. Alguns noms més completen la rellevant llista de veus feministes presents a dOCUMENTA (13).



A la roda de premsa inaugural, Christov-Bakargiev es va definir a si mateixa com a feminista. Documenta legitima el feminisme, o el feminisme, amb la seva càrrega crítica i política, contribueix a legitimar Documenta i el seu “dis-placedness statement” depèn de com es miri. De tota manera, no deixa de ser positiu que des de certes posicions de poder, i és innegable que la directora n’ocupava una, s’utilitzi i es reivindiqui el terme “feminisme”, paraula normalment menyspreada o substituïda institucionalment per eufemismes diversos amb millor o pitjor fortuna.



Tota una declaració d’intencions que corre el risc de despolititzar-se si arribés a esdevenir tendència de correcció política en el context d’un esdeveniment artístic que, diuen, mesura el pols del que està passant i del que passarà en els propers anys en l’art contemporani. Som conscients del que sol comportar la institucionalització/fagocitació de certs discursos. No obstant això, problemàtiques de banda, sembla clar que aquesta Documenta dislocada i deslocalitzada, no podia prescindir dels feminismes, precursors i promotors d’aquesta renúncia a la universalitat que caracteritza a bona part del pensament contemporani.



La incursió dels feminismes en l’àmbit artístic té lloc, sobretot, a partir de la dècada dels setanta als Estats Units. Els fronts oberts són diversos, i les seves implicacions en el qüestionament de la història de l’art tradicional i de la producció artística contemporània comportaran canvis que afectaran a les dècades posteriors. Aquesta renúncia a la universalitat es dóna també a l’interior dels discursos i de les pràctiques artístiques contemporànies. Parlar d’art feminista avui és referir-se a un moment concret de la història (els anys 70, especialment als EEUU), on es van produir treballs que utilitzaven una sèrie de codis artístics operatius en aquell moment, al mateix temps que sorgia i s’assentava una crítica feminista de l’art. Posteriorment, el feminisme, com a llenguatge, com a ideologia, com a metodologia de treball i com a forma d’estar en el món, va continuar i continua operant en l’àmbit artístic, encara que, com és lògic, no sempre a través de les mateixes formes ni amb els mateixos recursos utilitzats en el passat.



dOCUMENTA (13) fa seus alguns d’aquests modes d’operar. La presència de dones en la llista de participants és sense cap dubte superior a la d’edicions anteriors. Ressaltar també una iniciativa de rescat de dones artistes oblidades, de construcció d’una mena de genealogia que comença amb la presència en el Fridericianum de les Princeses Bactrianes, figuretes femenines que daten del Segon-Tercer Mil·lenni aC, a la zona de l’actual Afganistan i països limítrofs. Un curiós gest de complicitat a l’art antic que recupera les tesis de Marija Gimbutas, arqueòloga afí al feminisme, sobre l’existència d’una iconografia comuna al voltant de la figura de la Deessa durant la Prehistòria i part de l’Antiguitat. Els vestits de les princeses, plens de “ves”, “meandres” i “ziga-zagues”, remeten a les particularitats d’aquesta iconografia, exposada per Gimbutas a “El llenguatge de la Deessa”.



També en el Fridericianum els tapissos de l’artista sueca-noruega Hannah Ryggen, morta el 1970, o les il·lustracions de Charlotte Solomon, extretes del seu treball “Leben? oder Theater?” (1941-42). Griselda Pollock escriu un text sobre Salomon, artista alemanya jueva assassinada a Auschwitz quan tenia només 26 anys. L’anàlisi de Pollock s’aparta de la recurrent recreació en la tràgica biografia de l’artista per a realitzar un exhaustiu endinsament en el seu treball i resituar-lo en l’interior de la història de l’art i d’una època concreta. Un encreuament de variables en què les pintures i els textos de Solomon es barregen amb qüestions racials i de gènere, en el context de l’Europa de la Segona Guerra Mundial. Pollock situa l’accent en la qüestió de nomenar: en fer-se amb un nom que pugui ser sempre nomenat.



A la Neue Galerie, s’exhibeixen també diverses teles de la pintora canadenca propera al postimpressionisme, Emily Carr. Però a més d’aquestes mostres de creacions pòstumes, a dOCUMENTA(13) participen diverses artistes que al llarg de les seves trajectòries, i segurament a partir de posicionaments diferents, han treballat des de perspectives feministes, com Anna Maria Maiolino, Susan Hiller, Judith Barry, Ida Appleborg, Sanja Ivekovic o Tejal Shah, per citar-ne algunes.





(El terme “dis-placedness”, que apareix en el títol d’aquest article, ha estat introduït per Carolyn Christov-Bakargiev en el seu assaig “The dance was very Frenetic, lively, rattling, clanging, rolling, contorted, and lasted for a long time “)

Maite Garbayo és escriptora i investigadora. La història de l’art, la teoria crítica feminista o el psico-anàlisi són algunes de les seves eines de treball. Compagina la investigació i l’escriptura amb períodes de docència. Actualment realitza la seva tesi doctoral i és editora de la revista {Pipa}.

Publicacions

05 juliol 2012

Documenta & dis-placedness

09 desembre 2012

Boja Mina

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)