Lifelogging. Fragments de realitat

El concepte de lifelogging, l’acte de capturar la vida diària, no és una cosa nova, ni molt menys. Els seus inicis es remunten als experiments de Steve Mann als anys 80, quan aquest va decidir filmar tota la seva existència a través d’una càmera. 30 anys després, els “lifeloggers” han renunciat voluntàriament a la noció tradicional de la privacitat per recopilar i guardar tota la seva vida, convertint la pròpia vida privada en una performance.

Actualment, aquesta pràctica compta amb un vast univers, dins del qual molts hi situen les xarxes socials, segons l’ús que cada individu en faci. Degut a la seva estesa popularitat, la qüestió fonamental és: quines són les seves conseqüències i les seves aplicacions?

Hi ha nombrosos artistes que exploren les implicacions del lifelogging a través de la pràctica. Un exemple especialment curiós és el de Nicholas Feltron. Feltron explora el concepte del lifelog a través de la recopilació i l’anàlisi sistemàtica de dades sobre cadascun dels aspectes de la seva vida. Des de 2005, Feltron presenta el que ell anomena “The Feltron Report”, un informe exhaustiu de tots i cadascun dels seus moviments i relacions cada any. Ha arribat a analitzar fins i tot cada trobada social que ha tingut, amb l’ajuda d’enquestes en línia realitzades per cada persona amb la qual va mantenir algun tipus de contacte.

El seu objectiu principal és preservar la seva activitat diària, salvaguardar-la de l’oblit i donar-li a cada moment el protagonisme que es mereix. Des del seu punt de vista, la veritable essència de la seva vida no es veu reflectida, sinó tan sols alguns punts que poden ser analitzats, mesurats i recopilats a través de gràfics i dades objectives.

Un altre exemple més extrem de la creixent popularitat de lifelogging és la recent aparició de càmeres que capturen tota la vida d’una persona, captant una imatge cada 30 segons, com per exemple Memoto o Autographer.
Ambdós porten la pràctica a l’extrem, ja que ho capturen tot, absolutament tot allò que una persona fa en el seu dia a dia mentre la porta a sobre.

Encara que no es tracta d’exactament el mateix, és difícil no pensar en les situacions surrealistes que la pel·lícula “La memòria dels morts” plantejava. Veient els vídeos informatius i llegint els centenars d’articles que ha generat el tema, es troba a faltar una senzilla, i francament òbvia, reflexió: què passa amb la gent que envolta el portador de la càmera? Les seves vides són recopilades indiscriminadament. Potser un amic o parent proper hi accedeixi, però què passa amb els protagonistes accidentals? Això comença a passar amb les xarxes socials i els smartphones. És difícil anar a un esdeveniment públic i intentar evitar tota càmera, per si de cas aquesta foto apareix l’endemà al matí en el perfil d’un desconegut.

Suposo que la pregunta fonamental és: realment val la pena? Caldrà esperar a veure com la creació artística incorpora aquests nous reptes per qüestionar les aplicacions i les seves conseqüències.