Línea Fusca*

Estic submergida. Els meus braços comencen a girar sobre el meu tors. M’allunyo picant de peus. Em sento bé en aquesta massa líquida. Només estem jo i aquesta matèria amorfa i estranya. Noto el cor palpitar més fort cada braçada, fins que la set m’atura. Podria beure’m tota l’aigua d’aquesta piscina.

Aquí dintre, sento que formo un continu amb l’entorn. L’aigua és el component principal del cos humà. Som éssers hidrofílics, amants de l’aigua. El nostre cos és obert i permeable, com la superfície de la Terra. Cada molècula d’aigua existeix des de fa milers d’anys. Fa molt de temps aquesta gota de saliva viscosa que llisca pels teus llavis formava part d’un dels primers bacteris procariotes que van transformar l’atmosfera del planeta. També formava part d’un eriçó de mar que va deixar d’existir molt abans que nosaltres apareguéssim, així com de la pluja, els rius i els oceans que continuen donant forma als paisatges que habitem. Molt abans, aquesta gota va viatjar per l’espai a bord d’asteroides i estels. Tota l’aigua de la Terra és extraterrestre, és la segona molècula més comuna de l’Univers. El nostre sistema solar s’ofega en aigües amniòtiques. Potser no és la Via Làctia un úter estel·lar que gesta nous tipus de vida plural?

La teva existència fa vacil·lar la meva percepció de la paraula “jo”. Sabia jo a què em referia en dir “jo” abans que apareguessis tu? Soc realment un ésser independent i autònom, com tantes vegades m’han dit? O soc més aviat un ecosistema que depèn de manera radical de tothom i de tot allò que m’envolta?

Des que vas arribar, m’he dissolt en un “nosaltres”. El meu cos és ara un cos col·lectiu. La nostra pell forma una cadena multigeneracional de cames, braços i mans per sostenir-te, abraçar-te i alimentar-te. Quants cossos fan falta per cuidar-te? Qui encarna una mare? Som una simbiosi densa de carn, multiplicada per tu. La nostra pell és cada cop més translúcida. Els límits del nostre cos es dilueixen.

La ment de rusc envia més braços per subjectar-te. Hem creat un llenguatge pidgin de signes i murmuris. Per no despertar-te, fem servir ganyotes i gestos a la penombra. És una mena de ball sinuós amb què descrivim el teu estat.

Mentre t’expandeixes dins meu, la meva pell es transforma i canvia de color en algunes parts. S’enfosqueix i les venes es manifesten, semblant a les línies de Nazca amb els seus enigmàtics traços a la terra. La línia negra s’estén pel ventre com a marca d’aigua. És una franja que divideix el passat del futur.

El meu metabolisme està canviant en recaragolar-te dins meu. Retinc i expulso cada cop més líquids, i segrego més hormones. Els meus òrgans es mouen com a plaques tectòniques. Mentre la meva bufeta es comprimeix, els meus pulmons, el meu estómac i els meus intestins s’encongeixen; el meu melic i el meu ventre esclaten. Tot el meu cos s’estratifica per fer-te espai. Ara porto una doble vida. Encara és meu aquest cos? La meva subjectivitat està alterada per la meva pròpia carn. I, tanmateix, dins meu, som dos animals humans en transformació, observant-se mútuament. Com pot representar la conformitat més absoluta una experiència tan estranya, salvatge i transformadora?

Què vol dir que el meu ventre està produint un cos amb cromosomes Y? Que no són tots els cossos diferents? A mesura que creixes dins meu, sento que les nostres diferències es dilueixen cada vegada més. És més, sento que les diferències entre tots els cossos esdevenen més i més poroses. Quines són les membranes que ens diferencien i separen? Quan i on deixa d’existir un cos? On són els límits entre la meva carn i la del món? Arribat el moment, et lliscaràs fora de mi i constituiràs el teu propi cos. Aquesta serà la diferència definitiva.

Soc aquesta altra veu. Abans d’escoltar la teva pròpia, vas conèixer el so de la meva en provocar vibracions al líquid amniòtic. De vegades sento que qualsevol cosa que digui és una discreta nota a peu de pàgina ocultada pels sorolls digestius o els sospirs del cos que et nodreix. La meva cançó més apaivagadora sempre tindrà de fons les seixanta pulsacions per minut del cor que proveeix d’un flux sanguini constant als teus òrgans. Han quedat negades les meves paraules per aquesta cacofonia? Soc la cambrera de la discoteca, que crida, però que gairebé no se sent? Reconeixes la meva veu?

Hi ha vegades que res no et pot calmar excepte aferrar-te als meus mugrons, buscant-hi un altre cos i la substància que t’alimenta cada dia. Fins a quin punt seria més fàcil per a tu si els meus pits també poguessin produir llet? Si el meu cos a més pogués alimentar-te? De quina manera seria més fàcil per a mi? La meva enveja uterina ha emigrat cap amunt, segueix el degoteig dels pits lactants.

La teva arribada ha donat lloc a un malson recurrent: en tombar-te al canviador, et sorprens amb la teva habilitat per escopir bombolles al so dels teus propis balbucejos. Quan t’aixeco i et pressiono cap al meu pit, t’escorres entre les meves mans. El teu reflex de Moro m’assalta i jo també m’espanto. La sensació de dissociació dona pas a l’alleujament quan percebo el contorn del teu cos a la foscor. Encara respires.

La teva mirada és cristal·lina i profunda com l’oceà. Floto a la brillantor de les teves retines. Podria mirar-te durant hores. Van estar alguna vegada els meus ulls tan oberts al món com els teus? Els teus moviments espasmòdics i la teva veu generen un diàleg sense paraules, captivador i arrítmic alhora. Supleixes la manca d’un vocabulari comú amb la teva gran efusivitat. L’agitació dels teus braços i les teves puntades de peu emfatitzen la importància de les teves exigències. Avancem i retrocedim en una ecolàlia compartida, coincidint que cada vocal pot contenir significats nous i infinits. Seré capaç d’entendre’t i donar-te allò que necessites? Fins a quin punt el llenguatge limitarà la meva connexió amb tu?

Mentre pujo i baixo per l’escala, et rendeixes al son. Un tènue raig de llum il·lumina la teva cara i revela una substància nacrada a la cua de l’ull. Les glàndules llagrimals s’han activat. Penso en totes les gotes de sèrum salí que han de venir i que no hi ha un nombre predestinat de llàgrimes al teu cos. Miro aquesta gota fins que s’evapora. No només la teva orina i els teus excrements, també els teus mocs i aquesta llàgrima han estat destil·lats de gotes de llet materna. Se m’humitegen els ulls. Ens comuniquem a través dels teus fluids.

Balbuceges en veu baixa. Les teves interminables garrigues s’entremesclen amb el so de la teva llengua i les teves galtes col·lidint contra el xumet. La meva cançó de bressol sempre acaba com un cant sense paraules quan ja no aconsegueixes resistir el pes de les teves parpelles. A la foscor, els nostres cossos tornen a fondre’s. El balanceig em torna aquells primers dies en maternitat. Recordo que vaig pensar que l’onada d’oxitocina que m’envaïa només es podia comparar amb una pujada d’èxtasi. Si abans jo era part d’un onatge humà, que ballava entre sons greus i substàncies químiques, ara som dos cossos bressolats pel mateix tràngol, oscil·lant al ritme dels laments de les parteres i dels nadons que exigeixen més calostre del pit dels seus mares.

Alimentar-te genera aquest enllaç tan íntim. La meva llet i la teva saliva tornen a barrejar els nostres cossos. La teva vulnerabilitat m’inunda. S’infiltra en mi com un virus que corromp i curtcircuita el meu sistema. El ressò que generes travessa i sacseja cada partícula del meu cos. El meu cervell s’altera. Estic infectada per un amor infinit. Les meves cèl·lules muten de color i de forma. Tot el meu ésser vibra, fent que la meva pell resumeixi. És possible estimar tant a algú que acabes de conèixer? Què vol dir sentir-me tan unida a tu, tan responsable del teu benestar i de la teva existència? Aquesta experiència pot afectar i transformar la meva manera de relacionar-me amb el món? Pot aquest sentiment impregnar tota la resta?

Em submergeixo una vegada més, avançant amb suaus braçades que es converteixen en natació sincronitzada en creuar-nos. Ens entrellacem, formant una cadena en forma d’hèlix. Ens copiem i dividim, una vegada i una altra. Un anagrama de quatre lletres es converteix en uns mots encreuats de quatre dimensions, amb infinites solucions que contenen indicis del que es va extingir. Som éssers que canvien de forma. Quants cossos sorgiran de nosaltres? D’aquest cos, passarem al següent i després al següent i així successivament. Quantes històries de carn estan contingudes al nostre cos? La línia negra comença a agitar-se, fent de sismògraf del què encara ha d’arribar. La doble hèlix es desembolica, teixint una malla comunitària: un superorganisme emergeix.

Aquest text conté idees i referències d’Astrida Neimanis, Maggie Nelson, Adrienne Rich, Stella Sandford, Sara Ruddick, Sonia Fernández Pan, Nancy Tuana, Kazue Morisaki, Yayo Herrero, Mao Naka, Nicholas Smith, Tina Chanter, Mitchell Cowen Verter, Peter .

(*) Aquest text va ser produït per Anaïs Senli en col·laboració amb la seva parella Eirik Sördal. Forma part de la pel·lícula Linea Fusca en què van participar diversos membres de la seva família. Aquesta és una traducció i reelaboració de la versió original, realitzada el 2020. Linea Fuscaexplora els seus primers mesos de maternitat durant la pandèmia, alhora que s’endinsa en el terreny de l’especulatiu en un intent d’anar més enllà de l’experiència personal.