Allò que no pot ser retornat

La trucada a retornar els objectes acumulats en museus gràcies al saqueig colonial ha rebut, en els últims anys, una atenció sense precedents en els mitjans majoritaris^[1]Segurament encoratjats per la publicació en 2018 de l’anomenat informe Sarr-Savoy encarregat pel govern francès i la mobilització global entorn de Black Lives Matter. Molta menys atenció … Continue reading. Es tracta d’una demanda que gairebé sempre trobem subordinada a una altra, els contorns específics de la qual semblen més incerts: la de «descolonitzar» els museus. M’avanço dient que, tot i que no ha estat satisfeta, la demanda de retorn ha deixat de tenir opositors creïbles. Fins i tot la infame «Declaració de la importància i valor dels museus universals» que aglutinava els arguments més repetits en contra de la devolució, ha estat retirada discretament de les webs d’aquells 19 museus que l’any 2002 la van llançar al món amb tota la fanfàrria que corresponia al seu privilegi. Els museus, deien, «proporcionen també un context vàlid i valuós per a objectes que fa molt de temps van ser desplaçats de la seva font original», convertint així els museus en una poderosa eina no per a la preservació de la història,  sinó pel seu oblit, consignant la violència del saqueig colonial a aquella terra tan plàcida anomenada «fa molt de temps».

Però que el fet de prendre posicions en la demanda sobre els retorns sigui senzill, no significa que la llarga història d’aquesta demanda estigui exempta d’interès. Ja en el 1815, la derrota de les tropes napoleòniques en Waterloo va aglutinar diverses nacions europees entorn la idea que el saqueig de patrimoni cultural era propi d’un govern de bàrbars. Les nacions «civilitzades» havien de defensar la seva integritat i genius loci enfront del radicalisme francès, que pretenia construir una nova cultura sobre la base de totes les anteriors^[2]Va ser en aquest mateix any quan el conservador Quatrèmere de Quincy va publicar les seves Considérations Morales sur la Destination des Ouvrages de l’Art, que esdevindria en locus classicus en … Continue reading. Aleshores, enormes recursos econòmics i diplomàtics es van invertir en assegurar el ràpid retorn dels artefactes al seu lloc d’origen, tot i que la repatriació d’artefactes va excloure tots els que es van saquejar a Egipte, la majoria dels quals (inclosa la famosa Pedra de Rosetta) van terminar en el Museu Britànic. De fet, durant el segle xix, van proliferar els decrets i tractats que, en nom de la civilització, intentaven prevenir futurs saqueigs del patrimoni cultural i científic (el Codi Lieber de 1863, la Declaració de Brussel·les de 1874, el Manual d’Òxford de 1880, el Manual de Llei Militar de la British War Office de 1894, o la Segona Convenció de l’Haia de 1899… ). Tots ells van ser redactats sobre la premissa implícita que serien aplicables només a les nacions occidentals. En paraules del «pare fundador» de la legislació internacional, el jurista britànic Joseph E. Westlake:

La legislació internacional… es basa en la possessió per parts dels estats d’una civilització comuna i, en aquell sentit, igual… La llei internacional no té en compte els natius incivilitzats. Això és així i no significa que se’ls negui a aquests tots els drets, sinó que l’estimació dels seus drets es delega a la consciència dels estats dins de la sobirania territorial en què es troben^[3]John Westlake, Chapters on the Principle of International Law, Cambridge University Press, 1894, pp. 102-13 i p. 136 [traducció de l’autora]. Una bona anàlisi del paper de Westlake en la … Continue reading. La llei corroborava que la violència ja havia aconseguit que els colons decidirien sobre els drets dels colonitzats. Des del principi, no va existir cap contradicció en la ment «civilitzada» entre el marc legal per a protegir el patrimoni i el saqueig sistemàtic de les colònies que definirien els segles següents^[4]Per exemple, el saqueig extremadament violent de Benin tindria lloc el 1897, només tres anys després de la publicació del British War Office manual. Un estudio recent i detallar d’aquest episodi … Continue reading.

No va ser fins a la dècada dels setanta del segle passat,  durant el període de Amadou-Mahtar M’Bow com a director general de la UNESCO, que a la calor de les lluites d’alliberació nacional es tractaria de revisar aquest marc legal. Corrent el risc de resultar soporífera, recordaré aquí que l’Assemblea General de la UNESCO, en la seva declaració de 1973 sobre la Restitució de les obres d’art als països víctimes d’expropiació declara que:

Convençuda que la restitució en espècie permetria una justa reparació dels greus perjudicis patits pel país víctima d’aquells traspassos,
1. Afirma que la restitució prompta i gratuïta a un país dels seus objectes de valor artístic, monuments, peces de museu, manuscrits i documents, per un altre país, en la mesura en què constitueixi una justa reparació del perjudici causat, ha d’enfortir la cooperació internacional.

Objectes de valor artístic, monuments, peces de museu, manuscrits i documents com a justa reparació del perjudici causat; un perjudici anomenat colonialisme. Tot i això, una esmena per part de França i Alemanya va insistir a esborrar la paraula «restitució», una paraula amb un significat legal precís en diversos sistemes legals que implica retornar a les parts afectades per una transacció a la posició que ocupaven abans d’aquesta^[5]See L.V. Prott (ed.), Witness to History, Unesco Publishing, 2009, p. xxii.. Com restituir a un poble colonitzat? L’argument aleshores no va ser que aquesta restitució fos impossible, sinó innecessària.

No és lícit pensar, aleshores, que la focalització en el retorn d’artefactes museístics (la punta de l’iceberg del saqueig colonial) sigui només una manera convenient de cobrir altres demandes més costoses?^[6]Prenc la imatge de l’iceberg del film d’Ariella Aïsha Azoulay, The World like a Jewel in the Hand. Unlearning Imperial Plunder II, 2022. L’any 2015, el govern britànic va anunciar que havia terminat de pagar un deute de 20 milions assumit per l’estat l’any 1835, dos anys després de la il·legalització de l’esclavitud en el Carib Britànic, Maurici i en la Colònia del Cap, avui Sud-àfrica. Aquells 20 milions havien representat, en el seu dia, el 40% dels ingressos anuals del govern i s’havien dedicat a compensar no a les persones que havien estat esclavitzades, sinó als esclavistes que havien vist minvats els seus ingressos^[7]Només un any abans, el 2014, Catherine Hall i Nicholas Draper van fer públics els resultats de la seva ingent investigació històrica Legacies of British Slave Ownership. La investigació traçava … Continue reading. Aquest episodi fundacional del capitalisme racial ofereix un contrapunt rotund a la idea que el retorn i la reparació, incloses les que concerneixen objectes museístics, resultaries massa costoses o logísticament irrealitzables. Però també es presenta davant d’aquestes com a incommensurable. Mentre que l’estat britànic podia determinar senzillament el valor comptable aproximat del qual considerava mera propietat, quina seria la justa reparació per múltiples genocidis i epistemicidis, pels milions de vides destrossades, pel trauma transgeneracional? On estarien els arxius als quals remetre’s per avaluar aquest mal?

El debat sobre el retorn d’artefactes museístics s’ha d’entendre, llavors, en aquest doble marc. Per una banda, la normalitat històrica del retorn d’artefactes i les compensacions, l’obligació inexcusable de retornar i compensar. Per una altra banda, l’absoluta i grotesca insuficiència de qualsevol retorn o compensació que no podrà constituir, en cap cas, justa reparació^[8]Això no vol dir que no hi hagi incomptables estudis que tracten d’arribar a aquella xifra. Un recorregut il·luminador sobre la lluita per reparacions en el context dels moviments socials negres … Continue reading. La insistència en una reparació material, tangible, més enllà de les declaracions de bones intencions, les polítiques institucionals, o l’antiracisme neoliberal que tan barat els surt als estats, les corporacions i als museus és més que comprensible^[9]Utilitzo l’expressió antiracisme neoliberal en el sentit esbossat per Rahul Rao en el context de la universitat, en “Neoliberal antiracism and the British university“, fàcilment … Continue reading. Però encara que aquest retorn material és irrenunciable, no podrà ser mai un fi en sí mateix.

Aleshores, on situar avui l’horitzó d’aquella demanda pel retorn d’artefactes? Com entendre-la en relació amb aquella altra que demana la descolonització? Aquí val la pena aturar-nos en la forma de circulació d’aquell significant: «descolonització». Si, per una banda, podem entendre-la amb Aníbal Quijano com a una «reconstitució epistemològica”, com «l’alliberació de les relacions interculturals de la presó de la colonialitat»^[10]A. Quijano, “Colonialidad y Modernidad/Racionalidad” en Perú Indígena, 13(29), pp. 11-20, 1992, pp. 18 y 20., la descolonització continua requerint «la repatriació de la terra i la vida indígena» sense poder reduir-se a «una metonímia de la justícia social»^[11]E. Tuck i K. W. Yang, “Decolonization is not a metaphor”, Decolonization: Indigeneity, Education & Society, vol. 1, 1, 2012, pp. 1-40, p. 21. Una important crítica a aquest influent article … Continue reading. Encara que aquests dos horitzons no sempre informen les mateixes lluites, el debat sobre el retorn d’objectes museístics serveix per a il·lustrar, a menor escala, que aquestes demandes, si bé no poder ser simplement col·lapsades, tampoc podran avançar per separat.

Seria suficient, per exemple, amb repatriar els objectes museístics per a poblar o establir altres museus en els seus llocs d’origen a imatge i semblança del museu europeu? N’hi hauria prou que els museus es dediquessin a reinscriure a la història la brutalitat que inaugura aquella «racionalitat universal» sobre la qual es funda la institució? La pregunta doble és la següent: n’hi hauria prou amb transformar un aparell simbòlic sense insistir en la redistribució material?, però també, seria la transferència de propietat suficient sempre que aquesta fos quantitativament adequada? Allò que no pot ser retornat en tant que propietat (ens podem referir aquí a territoris o objectes museístics) són totes les relacions socials, economies, formes d’ús i pràctiques culturals no recollides per aquesta^[12]Sobre el problema d’entendre com a propietat allò que ha de ser retornat per haver estat desposseït, vegeu Robert Nichols, “Theft is property! The recursive logic of dispossession”, Political … Continue reading. Ens trobem, aleshores, amb el fet que qualsevol exercici de reparació s’haurà d’entendre com només un pas en un projecte més ampli d’alliberació. Cap transacció servirà com a restitució en la mesura en què s’inscrigui i es resolgui dins d’un règim de propietat privada marcat per les fronteres nacionals, el colonialisme d’assentaments, la legislació internacional existent i el capitalisme racial. Un museu compromès amb la descolonització és aquell que participa en la construcció d’un horitzó més enllà d’aquests i, per extensió, més enllà del museu mateix.

(Imatge de portada: Adrián Alemán, Dialèctiques Criollas, 2020. Vitrina en què es conserva un fragment d’escorça de l’ahuehuete (Taxodium mucronatum), conegut com Arbre de la nit trist, sota el qual suposadament va plorar Hernán Cortés en veure derrotada els seus hosts enfront de l’exèrcit dels mexicas en 1520. Portat a la illa de Tenerife en 1874.)