close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

12 abril 2021
Allò Insuportable

Efrén Álvarez

Efrén Álvarez, Atlas/Salvator Mundi

«Aquest dibuix és un encàrrec d’en David Bestué per a aquesta sèrie d’articles, que durant les nostres converses descrivim com versats en “allò insuportable”. Les coses van anar així:

En David em cita pel que jo creia que seria una entrevista. Uns mesos abans m’havia dit que volia proposar-me una cosa que jo vaig entendre com un text conjunt sobre la idea d’allò insuportable a l’art. El tema ja em va semblar una mica confús en aquell moment, i ara tampoc no ho veig clar, no sé què hi tinc jo a veure, sembla que m’ho explicarà millor durant els propers dies.

Em passa un text previ, de tipus comissarial, que no acabo d’entendre molt bé. Suggereix una sèrie d’articles relacionats amb allò insuportable però indica que la paraula “insuportable” no és definitiva i que no es tracta d’això exactament. Imagino que ho aclarirem més endavant.

Quedem, després d’algun correu, a casa seva. Se suposa que en un dia tindrem l’article resolt, reservem un parell d’hores per enllestir-lo. Porto alguns dels meus fanzines per si de cas serveixen. Els he buscat expressament, perquè no és que els tingui sobre la taula últimament. M’he estat imaginant que m’entrevistarà o alguna cosa per l’estil i m’assalta el temor que sigui alguna cosa audiovisual i em gravi sense que jo ni tan sols sàpiga de què parlem, perquè encara no entenc per què vol parlar-me d’aquest tema.

Quan hi arribo ja no crec que sigui una entrevista, sembla que no s’ha preparat res. Comença a gravar la conversa amb el mòbil, aquest temor sí que es compleix. Em pregunta en què estic treballant últimament. Passo a ensenyar-li fanzines perquè, en fi, el que estic fent ara no crec que ho entengui com a treball artístic, tot i que jo hi posaria aquell famós cartell que diu “artista treballant” per si algú vol donar-me un vot de confiança.

Això de mostrar els fanzines ens porta per mal camí i comença a renyar-me per posar-ne text i per no conformar-me simplement amb dibuixar, que segons diu és el que val la pena de la meva feina. És que he estat pretenent ser algú que no sóc? Anem tocant alguns aspectes més dels meus dibuixos, alguns tècnics, una mica de política… Intenta esbrinar què pretenc amb la meva obra, i al final m’ho pregunta directament. També em renya per criticar les institucions de l’art; diu que és un tema menys important. Respecte a allò insuportable, segueix dient el mateix, que no ha trobat la paraula adequada.

M’ensenya el monument a Gramsci de Thomas Hirschhorn, sorgeix a la conversa l’exposició d’Helios Gómez a la Virreina i en David hi posa una gran exclamació; dos artistes que SÍ que fan el que pretenen. Acabo amb la seva paciència diverses vegades intentant conciliar el conflicte que sembla haver sorgit. Potser estem arribant a aquella frustració de què ell volia parlar. Em talla i canvia de tema. No puc explicar res, és com si no volgués parlar amb mi.

No sabem què fer, la cita s’enfonsa i es veu que no hi ha hagut temps —ni n’hi haurà— per preparar cap text. Ell no pot dedicar-hi més temps i segurament tampoc no em pagaran el temps que jo hi dediqui més enllà d’un parell d’hores. Estem d’acord que això és una trampa, economitzem una mica i sorgeix la idea que faci una intervenció, així podrem evitar una entrevista.

Per sort comença a parlar de coses seves. Sembla que porta temps fent tallers sobre allò insuportable, o allò altre que seguim anomenant així. Treu el KeyNote i mirem algunes fotos.

Diapositiva a diapositiva això em sembla una gran pèrdua de temps, però no, no, és només el ressentiment per les seves crítiques gratuïtes, en realitat començo a captar el sentit. Podria simpatitzar amb el projecte. No he pogut venir més predisposat. En David ha tingut raó altres vegades i ara capto una preocupació genuïna per un gran problema.

A les fotos hi surten Mark Lombardi, Daniela Ortiz, Allan Sekula, Alex Reynolds i altres que vaig oblidant. No sé si estem produint informació nova o si les idees preconcebudes que tenia sobre aquesta entrevista s’estan assentant. Em sembla que hauríem d’haver començat per aquí, però el temps que havíem reservat per a aquesta trobada ja s’ha acabat.

Al cap dels dies ja he decidit que escriuré això i tinc el dibuix al cap. Vull col·laborar completament sense posar traves. En David s’ha recordat de mi durant aquest retir en què em trobo i ha volgut que participi en aquest projecte. Penso en la possibilitat que la noció en torn d’allò insuportable en què està treballant m’hagi estat transmesa d’una manera no-verbal en aquesta trobada que vam tenir. No descarto que aquest sigui un pensament absurd, però alguna cosa hi ha d’això, fotos, ganyotes, la frustració oportuna… en qualsevol cas, crec que ja entenc de què volia parlar.

Si he de dir alguna cosa al respecte, ha de ser que he acabat creient que si això de què parlem no es pot anomenar insuportable és perquè, en condicions normals, sol ser tot el contrari, una cosa perfectament suportable.

Em vénen a la ment els actes salvatges de desnutrició ecològica i política global, la memòria imprecisa i descurada del recorregut de les nostres institucions grans i petites, o la forma en què l’ens, perfectament tangible, que s’havia anomenat burgesia ha desaparegut completament del pensament, però no del món contemporani, com també traumes domèstics enterrats en les nostres relacions quotidianes.

Parlem de tot això a batzegades. D’edificacions monstruoses ignorades o prohibides al seu veïnat, o com diu al seu llibre sobre el monestir de l’Escorial (Imperi i Estómac), de malediccions i residus que no aconsegueixen desaparèixer.

Però d’una manera més personal, tot aquest assumpte d’en David m’ha portat especialment al record de “EL TERROR DE LA SITUACIÓ”, títol pel qual, en una influent novel·la espiritualista, es coneix la tradició litúrgica promoguda per l’heroi filosòfic Ashiati Sheimesh, que té per principal objectiu la producció, en les adeptes, d’un estat consciència permanent sobre els fets més terribles i inacceptables de l’existència i l’univers.

És per això que he escollit un tema religiós per a la meva intervenció».

En la seva producció de dibuixos Efrén Álvarez explora cosmovisions contemporànies aplicades al conflicte i la dinàmica social.

Els seus projectes podrien descriure's com una instància de la mateixa tradició de Leech, Hogarth, Goya, Crumb o Rius, que es veu afectada pels misteris d'inicis del mil·lenni, la crisi del 2008, el cicle d'insurreccions del 2011, les multituds de Hardt i Negri, les economies-món de Wallerstein, la suposada fi de la Història i la crisi de l'esquerra, així com l'entusiasme en l'imaginari de les xarxes i la revolució cultural de la primera Internet.

El seu treball s'ha presentat tant en galeries com en contextos independents. En 2011 la seva sèrie Económicos es va presentar en una exposició individual en el MNCARS, on el 2014 la seva obra també va formar part de l'exposició Playgrounds, Més recentment (2015-16) les seves obres s'han vist en la controvertida exposició la Bèstia i el sobirà, en el MACBA a Barcelona i en WKV de Stuttgart.

Publicacions

12 abril 2021

Allò Insuportable

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)