Longevitat

Sembla que en iniciar-se la tardor la cosa es ralenteixi; s’allarguin els temps, i que amb la foscor dels dies, més curts, s’eixamplin les setmanes. Voliem dedicar aquest mes d’octubre a la longevitat, als períodes llargs, al foc lent, a les propostes de vells que segueixen en òrbita, a discursos d’abans que semblen seguir sent actuals.
Així i tot, ens vam veure esclatats per un procés disruptiu a Catalunya, la nostra casa, de dimensions encara per mesurar, que, tot sigui dit, el que queda més clar és que anirà per a llarg.
Llarga i constant, si no directament reiterativa, ha estat la carrera i obra de Yoyoi Kusama, artista a la qual el Hirshhorn de Washington ha dedicat una retrospectiva que va itinerar al Seattle Art Museum (SAM), versió de la qual Jeffrey Schwarz ha escrit una ressenya. Per cert que aquesta exposició ha estat un blockbuster en tot el seu recorregut, que ha culminat amb l’apertura d’un museu monogràfic a Tòquio.

En un altre ordre de longevitats, Carolina Jiménez va xerrar amb Martín Llavaneras sobre coses que porten el seu temps, més a tenor de la durabilitat, o senescència de la matèria, per dir-ho en paraules de l’artista, que a més va guanyar el premi Art Nou amb l’exposició Fruit Belt en la Fundació Miró (Espai Tretze, raons que han motivat aquesta entrevista.

Montse Badia va signar un text sobre projectes artístics que es desenvolupen al llarg de més de deu anys, com la proposta de Jeremy Deller al Skultpur Projekte Münster, sense anar més lluny, o les de les performers Eva & Adele, o Andreas M. Kaufmann. Tots ells exemples de propostes que desenvolupen una agenda i terminis propis, més enllà de les necessitats institucionals o la urgència de la velocitat actual.

Finalment, Xavi Acarín es va encarregar d’un text de fons que tornava a posar sobre la taula l’actual tendència de recuperació de clàssics; potser a partir dels dubtes existencials dels temps presents (no solament del mercat de l’art), en els quals el canvi és constant, la renovació permanent, i el pòsit d’allò que és durader, aparentment absent.
Acabem i l’ansietat no s’ha vist reduïda. Perquè si bé és necessari recalcar la vigència i rellevància de propostes que semblen mantenir el seu espai amlgrat els seus anys, també ho és que en alguns casos aquest espai no ha estat depassat encara, amb tot el que això implica.