close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

02 octubre 2017
Proyectos expandidos en el tiempo

Montse Badia

Si aquest text tingués una banda sonora, arrencaria amb Time is on my side de The Rolling Stones (Tiiiime is on my side, yes it is. Tiiiime is on my side, yes it is…) perque el temps és relatiu, experimentat com a subjectiu i un bé escàs que es pot gestionar, administrar, perdre o gaudir. Quan en els projectes artístics l’aspecte temporal s’expandeix més enllà del que es consideraria “normal”, es converteix en un tema en si mateix. Ho hem vist en cinema, no només en films el metratge dels quals frega el límit del sostenible, sinó especialment en produccions que van més enllà d’aquests límits estàndard (el rodatge de Boyhood de Richard Linklater es va realitzar entre 2002 i 2013 i explica la història d’un nen i la seva família, interpretats pels mateixos actors al llarg d’onze anys). Ho hem vist també en teatre, per exemple, amb sessions maratonianas de 12 hores com la de Mahabharata de Peter Brook i Jean-Claude Carrière. També en art, especialment en les primeres performances de Ulay/*Abramovic com a forma de resistència o, ara fa un any, quan Anna Dot feia un exercici de filibusterisme en intentar allargar al màxim la xerrada de clausura de la seva exposició a la Capella per sabotejar l’hora de tancament que la institució establia.

Resistència és també la de creadors que, incansables, dediquen tota la seva vida al seu treball de manera obsessiva, independentment del reconeixement obtingut. Així, el músic Joaquín Orellana porta dècades component i creant els seus propis instruments en el seu estudi de Ciudad de Guatemala i, a punt de complir 87 anys, acaba de ser “descobert” per un públic global, a partir de la invitació a compondre i presentar una Simfonia per a documenta 14.

Artístic i vital és el projecte de performance expandida d’EVA & ADELE una parella, transgressora de gèneres, sempre impecablement i conjuntadament vestides i maquillades, amb contínues aparicions públiques en les inauguracions dels principals esdeveniments artístics des de 1989.

En el desenvolupament de projectes artístics, sovint s’estableix un conflicte entre el cronograma que naturalment necessitaria un determinat projecte i el temps institucional marcat per una programació que requereix que una proposta (ja sigui exposició, performance, presentació, publicació, taller o seminari) tingui unes dates d’inici i finalització clares que no es solapen amb el següent esdeveniment que ocupa l’agenda del centre.

En aquests temps d’acceleració i rapidesa màxims, acomodar un projecte a les seves necessitats reals i atorgar-li el temps necessari per completar els seus processos no deixa de tenir un component reivindicatiu i de compromís a llarg termini per part dels artistes i les institucions u organitzacions que els fan possible.

Canviem de pista en la banda sonora (potser Brass Band) i anem amb els casos d’estudi.

Jeremy Deller. Speak to the Earth and it will Tell You (2007-2017) (c) Skulptur Projekte 2017. Foto: Henning Rogge

El 2007, Jeremy Deller va iniciar el projecte Speak to the Earth and it Will Tell you pel Skulptur Projekte de Münster, un altre exemple singular atès que el lapse de temps entre edicions és de deu anys. A partir dels seus interessos en el treball amb grups i comunitats de persones amb determinades afinitats, va distribuir una sèrie de quaderns enquadernats en pell a les cinquanta associacions relacionades amb jardins i horts comunitaris de la ciutat, perquè, al llarg de deu anys, les utilitzessin com a diari (de les seves activitats, novetats, accions, contratemps…). Per donar visibilitat a aquest lapse temporal, es van plantar Davidias, que triguen deu anys a florir, i el 2017, els visitants de la següent edició del Skulptur Projekte Münster hem pogut acostar-nos al dia a dia de trenta d’aquestes associacions consultant aquests diaris que, no només s’han centrat en temes d’horticultura, sinó que constitueixen una crònica social i un comentari sense mediacions als canvis de la ciutat i els seus habitants i, fins a cert punt, del món.

Jeremy Deller. Speak to the Earth and it will Tell You (2007-2017) (c) Skulptur Projekte 2017. Foto: Henning Rogge

 

 

Canvi de música i canvi de cas d’estudi.

No agreement today, no agreement tomorrow de Fela Kuti dóna títol a una intervenció a l’espai públic, a la ciutat de Bergkamen, que es va iniciar l’any 2004 i acabarà el 2028. Es tracta d’una escultura de forma cilíndrica feta amb acer i cristall mat acrílic, realitzada per l’artista Andreas M. Kaufmann, després de guanyar un concurs de projectes públics per a diverses rotondes de la ciutat, convocat per l’ajuntament. A l’interior de l’escultura, quatre projectors projecten sis imatges cadascun, amb retrats i gestos de persones dels àmbits polític, cultural i social, extrets dels mitjans de comunicació. George Bush, Julian Assange, Halle Berry o Leo Messi, entre altres, es fan ressó del relat del present escrit pels mitjans de comunicació.

 

Andreas M. Kaufmann. No agreement today, no agreement tomorrow (2004-2028). Foto: Roman Mensig

No agreement today, no agreement tomorrow (i la referència musical i política a Fela Kuti no és casual) és una escultura mediàtica oberta a la participació de la ciutadania de Bergkamen. Des que la peça es va instal·lar a la rotonda que hi ha prop de l’Ajuntament i al costat d’una estació d’autobusos, ha estat objecte de preguntes, crítiques, comentaris i d’un ritual que es desenvolupa anualment i que consisteix en el canvi d’una de les diapositives amb la substitució d’un dels personatges. Aquest procés no és realitzat per l’artista de manera unilateral sinó que, conscient d’ocupar un espai públic que pertany a tots, es transforma en un moment de comunicació a partir d’un treball amb un col·lectiu específic de la ciutat (que va canviant cada any) en el qual es fan propostes sobre quin personatge ha d’anar-se i quin, representatiu de l’any anterior, ha de “entrar”, triant també la imatge concreta amb la qual es realitzarà la diapositiva i es projectarà en la rotonda.

Des de 2004, l’entrada i sortida de personatges de l’actualitat pública i mediàtica com Paris Hilton, Hillary Clinton, Angela Merkel, Joan Pau II o Steve Jobs han estat debatudes amb un grup d’estudiants adolescents, una associació cultural turca o un grup de folklore rus, entre altres, que han tingut plena potestat per decidir en relació a l’espai públic de la seva ciutat. Quatre projectors x sis diapositives cadascun són 24 diapositives, que s’hauran renovat totalment 24 anys després de la seva instal·lació, és a dir, l’any 2028, quan el projecte No agreement today, no agreement tomorrow, en l’accepció més beuysiana de “escultura social”, això és, processual i participativa, haurà arribat a la seva fi.

 

 

A la Montse Badia mai li ha agradat estar-se quieta, per això sempre ha pensat en viatjar, entrar en relaicó amb altres contextos i prendre distàncies per a poder pensar millor el món. La crítica d’art i el comissariat ha estat una via des de la que posar en pràctica el seu convenciment en la necessitat del pensament crític, de les idiosincràsies i els posicionaments individuals. Com si no podrem qüestionar l’estandardització a la que ens veiem abocats?
www.montsebadia.net

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)