MACARENES PERIFÈRIQUES

Existeix un compte d’Instagram on pots trobar la Macarena perifèrica que et correspon segons el teu signe del zodíac. Això és possible perquè hi ha una Esperanza Macarena que resideix a la seva basílica enganxada a l’església de San Gil a Sevilla. I, després, existeixen infinitat de Macarenes perifèriques que, escampades per tot el món, estenen la seva imatge i la seva presència pertot. Arriba a tot arreu i està a tots llocs, sense necessitat de sortir de casa seva. Com demostren les perifèriques, el seu poder és tal, que és impossible concebre un lloc fora del seu abast, un lloc lluny d’Ella, res li és inassequible. Ella no entén de perifèries, perquè tot existeix sota el seu mandat. Ella és qui hi era fins i tot abans de la mateixa possibilitat, com a mare de Déu. Perquè si hi ha res útil al cristianisme, és això, la certesa que Déu té una mare. Això s’aprèn a Sevilla: gràcies a la hipèrbole, podem arribar, així de lluny, amb el pensament i la imaginació.

…

La de San Gil impressiona per la meravella de la seva pròpia existència. Mentre que les Macarenes perifèriques impressionen per la precisió de com encarnen el concepte freudià arran la tenebrositat: Das Unheimliche, més o menys, la familiaritat feta estranya, aquell típic “diuen que és ella, però no l’és”. Aquí, podríem caure en la temptació i deixar-nos portar per la impressió sinistra que produeixen les perifèriques, enredar-nos en la qüestió original-còpia, semblant però no tan semblant. No és aquest el quid de la qüestió. Es tracta més aviat d’intentar entendre què fan totes aquestes presències i, com a última instància, d’aventurar-se al futur que anuncien la Macarena i les seves perifèriques.

…

Tant la Macarena sevillana com les seves perifèriques, són figures. Fet que cal mencionar com més aviat millor: són persones de fusta, ferro, seda, punta, or, més or, encara més or i tota mena de pedres precioses. Cap d’elles té venes, ni sang, ni múscul, ni humors, ni funcions, ni líquids: Cossos sense Òrgans fets de la intensitat que les travessa. Intentar negar o eludir la seva materialitat concreta, creure que Ella representa res diferent del seu ésser, és errar. No hi ha cap mena d’engany possible quan es tracta d’Ella. És precisament el fet que siguin cossos buits, desposseïts de tot centre sòlid, que les permet existir com a enunciació pura, com a pronunciament pur. Per si algú no se n’havia assabentat, Elles són performance.

…

Als seus cossos buits per dins, se suspèn el relat i es dona peu a un altre temps que necessita la peripècia per tal d’existir. Sí, cert, està el context narratiu de la Passió de Jesús. Ella, però, no viu d’això: Ella, no forma part d’una escena, Ella no és personatge, Ella hi era molt més abans del text, Ella no ha vingut a il·lustrar res. Un cop més: la seva labor no és altra que existir i pronunciar la seva presència. Res més.

…

L’Esperanza Macarena de San Gil, té de segur dos grans moments l’any. És cert que el seu calendari pot veure’s esquitxa’t puntualment per altres esdeveniments extraordinaris. Però, en principi, tot se centra en aquestes dues ocasions. El primer moment de màxima esplendor es duu a terme a la matinada del dijous al divendres posteriors a la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera. Aquella nit que s’allarga fins al migdia següent, Ella, a espatlles dels seus servents, surt al carrer, recorre la seva ciutat, recorre el seu barri i torna a casa. En aquest cas, Ella ve mentre la gent n’espera l’arribada, quieta. El segon moment, es duu a terme a finals de tardor, l’última setmana d’advent, just abans del solstici d’hivern. Llavors, Ella descendeix a nivell de terra perquè els seus servents li besin les mans de fusta policromada. En aquest cas, és Ella qui es queda quieta i som nosaltres qui anem a buscar la seva presència.

…

El seu cos buit, recobert de capes i capes de meravella, és lliure de qualsevol mena de subjecció, Ella és, d’entrada, objecte. El seu cos és un punt de fuga. En aquest sentit, Ella és l’Altre, allò que apareix a l’altra banda del mandat hegemònic propi de l’epistemologia clàssica, no com a oposició binària, sinó com a excés, com a desbordament d’aquella condemna que ens obliga a ser algú quan, com bé diu José Luis Pardo, “ser algú és una complicació de la complicació” (La intimidad, 1996:44).

…

A la seva reflexió, ja considerada tot un clàssic, sobre l’episteme clàssica, la perspectiva, el cos ressuscitat de Crist i les llagues, Peggy Phelan, proposa: “Dins del marc de semblança i mimesi inaugurat per la perspectiva, el substitut substitueix un real que, com Déu i l’Altre, sempre ens eludeixen. La qüestió no és ‘trobar’ l’Altre, sinó presentar el drama de tal manera que faci que els substituts revelin que la clau del drama amb l’Altre és que l’Altre és sempre un substitut”^[1]“Within the arco of resemblance and mimesis that perspective inaugurates, the stand-in stands in for a real that, like God and the Other, forever eludes us. The point is not so much to “find” … Continue reading (Mourning Sex, 1997:33).

La Macarena i les seves perifèriques són substitutes. Són cossos que no són, que estan exempts i lliures de la càrrega de l’ésser i que, gràcies a això, evidencien que no hi ha enlloc més que l’aquí, que la meravella és aquí i no ve de la mateixa dimensió que compartim amb Ella. L’Altre, Déu, sempre acaba remetent, altre cop, a la “infinitud de la matèria” (J. Á. Valente, Notas de un simulador, 1997:23). Així, seguint a Phelan, la qüestió no seria trobar un relat que confirmés i constatés la certesa de l’alteritat, com si estiguéssim participant en una posada en escena on es desvela el poder subversiu autèntic dels substituts.

…

He traduït (lliurement) com a “substitut” l’expressió !stand-in” utilitzada per Phelan al text original citat prèviament. Per tant, segons Phelan, l’Altre seria més aviat alguna cosa que “stands-in”: literalment que “s’alça-a”. Així, podem pensar que l’acció de substituir té a veure amb romandre dreta a algun lloc. Tot i no tenir cames, la Macarena està sempre dreta al seu lloc, mentre marca impassible la localització del miracle diari i assenyala amb la seva postura la naturalesa desposseïda de si mateixa.

…

El poble de la Macarena som una massa de cossos. Sempre que podem ens hi presentem al davant: alhora que omplim els carrers al seu pas, fem cues per besar-li la mà o entrem a la seva basílica sempre que hi passem per davant de la porta. La nostra vida no es conta en anys sinó en cops que Ella ens ha arrasat. Ara, per exemple, escric des de la meva infantesa.

…

Quan Ella surt al carrer al seu carro just entrada la primavera, va acompanyada dels seus servents. Per davant, des de l’ordre de sis mil cossos que avancen en files, s’anuncia la seva arribada. Aquests cossos van tot coberts amb el mateix hàbit opac, sota aquest s’hi cancel·len raça, sexe i classe. L’hàbit suspèn qualsevol mena de control visual sobre els cossos que el duen. Són la sang verda que es vessa pels carrers i anticipa el que vindrà. Una ombra verda que cancel·la a mesura que avança qualsevol distracció o fuga. Ella ve.

Sota seu, sota el seu pas, sota el seu pes immens, sota els seus faldons, hi van les forces patriarcals convenientment sotmeses i desposseïdes dels seus privilegis: quan Ella és al carrer, ells són els seus esclaus submisos. Ells no tenen ni imatge, ni veu i la seva força només serveix per carregar. Amagats, atapeïts, sotmesos i invisibles dins del pas, els cossos dels homes fan allò que millor poden fer: posar les seves forces al servei de la seva Senyora.

I a algun punt del seu recorregut, hi ets tu. Fa diverses hores que esperes. Et fa mal el cos, però no el sents. Llavors la veus a la llunyania i no pots fer temps enrere perquè el teu cos ja és massa, els teus límits s’han dissolt: t’has convertit en part de l’escena. El temps que triga a recórrer la distància entre el teu cos i el seu és el moment de l’agonia i de l’abisme. Llavors arriba Ella, passa per davant teu, et destrossa, t’arrasa, t’abraça, et deixa fet cendra, i se’n va i desapareix. I en aquell mateix moment, amb els ulls encara llagats, comença l’espera fins a l’any vinent.

…

Recentment, Paul B. Preciado, ha explicat amb l’audàcia que el caracteritza, com el capitalisme petrosexorracial, a la seva versió més perfeccionada, produeix cossos addictes (2022:357-58). Som jonquis dependents capaços de treballar, cansar-nos i consumir tots sols, sense necessitat que res de fora ens hagi de vigilar, coaccionar o violentar per fer-ho. La mala vida a la qual ens condemna el règim hegemònic que residim, ens ha colonitzat les entranyes. Això és evident. Tot i això, un cas com les pràctiques de devoció que es desenvolupen arran la Macarena, podria parlar d’un altre destí completament diferent del destí que ens té preparat el règim petrosexorracial. Els nostres cossos jonquis tenen el poder d’adherir-se, no només a la subjectivitat hegemònica, sinó també a certs substituts. Els nostres cossos jonquis saben que, si s’és intel·ligent, els substituts poden produir una realitat més que convenient. Els nostres cossos jonquis saben de maneres molt eficaces de convertir-se junts en un sotrac d’exaltació i joia col·lectiva. I l’Esperanza Macarena i tot allò que s’odia relacionat amb ella en són la prova.

…

La devoció és la força que es desprèn en presència de la Macarena i, de rebot, de les seves perifèriques. Quan són davant seu, els cossos addictes deixen d’obeir els mandats del recent neocapitalisme i s’entreguen a unes pràctiques que desborden per complet totes les lògiques socials hegemòniques i autoritzades. El cos de la Macarena i les seves perifèriques, tenint en compte les emocions i reaccions que provoca la seva aparició als nostres cossos de carn, deixa entreveure coses que potser parlen d’un futur diferent del que ara podem imaginar. Potser durant el retrobament entre l’addicció i la devoció s’hi estigui desplegant un futur benaventurat on podem dedicar-nos en cos i ànima a la celebració precisa de cadascuna de les festes que posen ordre al temps de les nostres vides. Potser ha arribat el moment d’acceptar d’una vegada per totes, que la Macarena i les seves perifèriques, en realitat, venen d’un futur que, de moment, només podem intuir.

Quina Macarena perifèrica ets segons el teu signe?