Made in L.A. Hammer Museum, Los Angeles

El clima a Los Angeles és més aviat uniforme, tot i que els locals exagerin els matisos i les oscil·lacions. És cert que els percentatges d’humitat baixen a mesura que m’allunyo del Pacífic. També, que els Canons estimulen imaginaris subtropicals, potser més verds; que les temperatures cauen totes les nits de l’any a les comunitats de platja. Que malgrat la sequera, el mes de febrer registra una mitjana de 3,8 polzades de precipitació. Els matisos dels climes de la ciutat, però, s’enfosqueixen sota una permanent núvol de contaminació que taca vidres i pulmons. És el núvol de les autopistes i el port, el que detenen les muntanyes. No és nou que, a risc de ser llegits en la seva uniformitat, els angelins recorrin a diferents estratègies per remarcar les particularitats dels seus climes. Hi ha, tant als Canons com en els carrils de la 10, una permanent necessitat per representar la individualitat i novetat de cada agent per no perdre valor al mercat.

Made in LA va tenir la seva primera edició l’any 2012. Aquest any el museu Hammer, afiliat a UCLA, ha dedicat totes les seves sales a la segona. En comptes d’optar pel model de la macro biennal internacional que articula públics i professionals del circuit global, aquesta, la “LA’s Biennial”, apel·la al valor d’allò concret, a l’especificitat local. Això en aquest cas es tradueix en la mostra del treball de trenta-cinc artistes emergents o a meitat de la seva carrera. Un darrere l’altre, omplint les sales del museu. El factor comú en tots és haver triat Los Angeles com a escenari per al salt a la professionalització. Les variables, totes: orígens, llenguatges, processos, materialitats, identitats, pressupostos per a l’acció. Simptomàtic del poder d’atracció del teixit galerístic de la capital del Pacífic avui, i també de l’encantament d’una urbs que encara representa per a molts la promesa de progrés, al final del viatge.

Malgrat la inevitable varietat de propostes que una mostra tan extensa ofereix, la selecció enganxa. Jibade Khalil-Huffman ha instal·lat The Forms of Love (2013), i Lake Overturn (2013). En ambdues fa ús de la noció de ritme que hereta de la seva pràctica com a poeta i configura escenaris visuals envoltants que persuadeixen al visitant sobre la necessitat d’habitar les projeccions, participar del suspens, compartir la temporalitat del vídeo per entendre el valor físic de les projeccions a la sala. Full Burn, de Maria Garnett, és un documental sobre veterans de guerra emprats com dobles de cinema per escenes perilloses. Ens parla de les pràctiques de cura de si mateixos amb les que cadascun d’aquests personatges masculins restaura la seva identitat després de cada trauma. Marcia Hafif porta construint un cos de pintures monocromes des de 1972, en la seva aposta per centrar la seva investigació plàstica en els propis materials involucrats en els processos. A Inventory Sèries (1978 – en procés), se li ha dedicat una petita sala; una capella de monocroms. Magdalena Suárez Frimkess i Michael Frimkess porten a la biennal una vintena d’exemplars de Glazed Stoneware, les ceràmiques il·lustrades que porten coent junts des de fa cinquanta anys. Ells ens recorden el tradicional parentiu entre el disseny i l’art de la regió. Les performances d’Emily Mast aprofundeixen en les expectatives que regeixen la mirada del públic, apostant per redefinir les polítiques de comunicació entre actors i objectes dins de l’escenari. B! IRDBRA! N (2013) apareix a la biennal documentada a través de fotografies i un vídeo. Amb Matie Beaty (2013) Daniel Dodge explora els llindars de la convenció social amb sarcasme en un treball extens que s’expandeix sobre obra gràfica, vídeo i fanzine. Obres de menor interès són les aportacions de Samara Golden (Busts, 2011-en procés), la pintura de Lecia Dole-Recio, o el projecte autobiogràfic de Jennifer Moon.

Els curadors Michael Ned Holte i Connie Butler (independent i resident del Hammer, respectivament) han triat el clima de Los Angeles com a imatge per donar unitat a la diversitat de propostes que ens presenta la biennal. Però de nou, és aquesta la millor elecció per construir un discurs unificador per a una biennal que neix, com no pot ser d’altra manera, de la juxtaposició de pràctiques artístiques dissonants? Amb quina imatge donar sentit a una mostra col·lectiva? Ordenar el contingut a partir d’imatges no és nou, tots ho fem, però sempre marca la presència de l’autor. Com marcar autoria en una exposició d’aquest tipus, on el pressupost és oferir al públic una mostra dels registres plàstics que ofereix una ciutat?

Més enllà de preguntes sobre les imatges que unifiquen la diversitat, la veritat és que aquesta biennal dóna al públic accés a les pràctiques que ocupen els artistes residents i practicants a Los Angeles avui. La comunitat és la que va retratar Chris Kraus en el seu Where Art belongs (Semiotext (i), 2011), una cultura dels espais autogestionats, els artistes amb màster, les influències del cinema i la moda, i la marcada presència de la música en les seves pràctiques. Treballadors que, encara, són agents (primer) i víctimes (després) de les progressives onades de gentrificació que escombren la metròpoli.