Maduixa-Èxtasis-Verd. Tony Oursler per a Louis Vuitton Venècia

Tony Oursler, la maison de moda francesa Louis Vuitton, i fins i tot David Bowie, comparteixen aquest any un denominador comú: Venècia. La trama comença amb la col·laboració, un cop més, entre Oursler i Bowie per al vídeo musical Where are we now, hit de l’esperadíssim retorn del Duc Blanc. Després entra en escena Louis Vuitton, que per al seu últim anunci publicitari ha “venecianitzat” a Bowie, mestre de cerimònies d’una faula carnavalesca molt glam. El triangle es tanca amb Tony Oursler, estrenant l’Espai Cultural Louis Vuitton – el sisè del món – al costat de la plaça de Sant Marc. El projecte expositiu general es basa en la reinterpretació del patrimoni venecià a través d’obres contemporànies per artistes internacionals convidats. El primer a participar ha estat Tony Oursler amb un site specific titulat ‘Strawberry-Ecstasy-Green‘ (2013). En aquest diàleg obra a obra, la seva interlocutora és La mort d’Otel·lo (1879), del pintor d’història Pompeo Molmenti.

L’Otel·lo de Shakespeare és el paradigma del viatger i del guerrer, i un pelegrí en la seva recerca d’allò ‘Absolut’. En la seva crisi personal, traït per la conjura del poder, representada per Yago, perd el control i sacrifica a la seva Desdèmona. Otel·lo se suïcida, per ser botxí però també víctima d’un destí que li és estrany. Amb una instal·lació audiovisual, Tony Oursler proposa el corresponent contemporani d’Otel·lo, aquest outsider vulnerable a l’engany, que constitueix un destorb quan ja el seu paper en la trama és vacu. Per Oursler, el moro de Venècia reviu avui al soldat afroamericà, veterà de l’Iraq o de l’Afganistan, portador dels anomenats post-war efects: paranoia, inadaptació, aïllament i incomunicació, que el desplacen del nucli social i el malestar traumàtic es pal·lia a base de drogues farmacèutiques.

L’obra combina imatge digital, so, i les característiques projeccions escultòriques d’Oursler, incrustades a la pantalla principal i de vidre acolorit de Murano, en què l’artista li agrada col·locar siluetes, grotesques o tràgiques, que possibiliten l’enigma i l’empatia amb l’espectador. Strawberry-Ecstasy-Green funciona a partir d’un metallenguatge simbòlic i ideològic, que Oursler activa a través dels colors del vidre: del vermell strawberry -amor, sang, genitals-, al verd -la gelosia i les seves fatídiques conseqüències-. Des de les tres protuberàncies veiem i sentim el triple lament de Desdèmona, recitant versos sobre el seu sentiment de l’amor i l’harmonia de la pau.

Al seu torn, una imatge triplicada de l’Otel·lo-soldat rapeja rimes sobre la violència de la guerra i sobre els efectes dels antidepressius, en un “slang” que va degenerant al murmuri i el barboteig. L’escenografia davant la qual actuen és un bosc nevat i inhòspit, que ens dóna la idea del fred hivern en què demoren psicològicament els protagonistes als quals Oursler posa també cap per avall. No només una metàfora del suïcidi, sinó també el vaticini de la pitjor de les sorts, per qui han sucumbit als engranatges del poder, que en qualsevol de les seves modalitats, condemnen l’exili d’un mateix.

La impossibilitat del retorn a casa i de la comunicació entre Otel·lo i Desdèmona queda simbolitzada en les bombolles acolorides: són contenidors psicològics aïllats que es disputen el domini i el poder, impedint la simultaneïtat entre les dues estructures narratives, provocant el malentès d’un absurd bla-bla-bla.

En aquest “vídeo-teatre“, Oursler deixa clar que gestiona amb soltesa els temps del drama i de la música, recreant el missatge shakespearià a través de codis simbòlics i plànols significatius del caos que calen en l’espectador. No arriba a mostrar-nos la mort carnal d’Otel·lo, com en el quadre de Molmenti, doncs Oursler sap bé que avui, a diferència de l’ahir, passem més temps navegant entre allò fictici que en allò real. L’artista prefereix evocar aquesta mort identitària, que aliena i exclou, per reflexionar sobre la reconciliació entre forces dispars: pau/violència, femení/masculí. Encara que des Shakespeare fins Oursler, la pregunta segueix sent: “Where should Othello go?”.