close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

17 desembre 2013
nicolasguagnini-18_2012.jpg
Un intent fallit. Nicolás Guagnini, a la galeria Marta Cervera

Rosa Naharro


Para los hijos de una revolución fallida és l’exposició que presenta la galería Marta Cervera, a Madrid, de l’artista argentí i establert a Nova York, Nicolás Guagnini. La mostra consta de quatre pintures monocromes i un vídeo que reflexionen sobre el Maig del 68 francès i suposa un intent fallit i conscient per part de l’artista -en tant que les seves obres es troben en un espai comercial i a la venda-, de tornar a posar en circulació certs codis i símbols que al seu dia van aportar un significat revolucionari i que avui han esdevingut en productes no ja només culturals, sinó sobretot de consum i de màrqueting.

A la primera sala trobem una sèrie de quatre pintures blanques idèntiques, on es pot llegir, no sense dificultat , el famós eslògan situacionista “Ne Travaillez Jamais”. Escrita molt possiblement pel propi Guy Debord amb guix blanc sobre la paret d’un edifici de París -a la Rue de Seine-, aquesta pintada va acabar convertint-se en una de les proclames més conegudes de Maig del 68 francès. Ne Travaillez Jamais va ser una crítica enfront del que ja Marx havia pronosticat com l’alienació no només en el treball sinó també en el temps lliure i d’oci del treballador. Entre dues de les pintures, Guagnini ha col·locat dos vidres emmirallats que inverteixen la frase de Debord i col·loquen a l’espectador enmig d’elles, de tal manera que aquest passa a ser un vigilant.

En la següent sala es projecta una peça de vídeo Transparent lleialtat (2012), més contundent en la seva afirmació i en la qual apareix l’artista manifestant pels carrers de Harlem portant una bandera transparent. Guagnini inicia el seu recorregut a la zona més deprimida del barri, al costat d’un abocador, i camina sol fins arribar a les portes de la Universitat de Columbia, on treballa com a professor. Durant tot el trajecte oneja la bandera transparent, davant la més absoluta indiferència dels transeünts. Què pot significar una bandera transparent sinó el desencís de les ideologies? La bandera transparent suprimeix qualsevol ideologia i la seva condició deixa veure precisament allò que l’artista vol assenyalar: el context. Només que és precisament aquest desencís actual davant les ideologies i la seva negació d’existència, el que fa que es confiï més en els mercats que als Estats i la política.

“Els grans fets ocorren dues vegades en la història: la primera com a tragèdia, la segona com a farsa”. A partir d’aquesta afirmació de Karl Marx, el crític d’art i escriptor Iván de la Nuez analitza en el seu últim llibre El comunista manifest. Un fantasma torna a recórrer el món (Galàxia Gutenberg, 2013), com el comunisme ha esdevingut en part en producte cultural un cop caigut el Mur de Berlín, i introdueix per a això una tercera possibilitat: els fets succeeixen com esdeveniments, després com a farsa i després com a estètica. Seguint De la Nuez, podríem dir que el Maig del 68 a què es remet Guagnini és un fantasma que recorre el món, però ja en la seva forma estètica i per a consum cultural.

Rosa Naharro intenta pensar el present, així com els seus diferents contextos, a través de la cultura i l’art contemporani. Veure exposicions, escriure, llegir, el cinema, la música i fins i tot les converses amb amics són eines. Entendre i interpretar “quelcom” d’això que anomenem món es converteix en una auto-imposició, així com prendre cert posicionament, que no distància, davant d’ell. Compagina escriure a l’A*Desk amb la seva tesi doctoral a la UCM, i treballa en projectes des de la gestió cultural.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)