Mal d’època

La realitat és aclaparadora. De vegades, sembla que no hi ha lloc on moure el cos, i ho sentim més que les ofertes esmorteïdores que ens permeten mantenir les coses tal com les coneixem. Personalment, i això és recent, m’agrada entendre la crítica ―o el pensament crític― com més lluny millor de la queixa, i més a prop de la proposta. És complex, però pensar és sempre un repte, si no, llavors és una altra cosa. Tenir respostes universals i genèriques, per dir-ho superficialment, no és atractiu.

1. Llibertat… de mercat

La llibertat és un concepte cada vegada més difús. Segons certs criteris, podria semblar que amb el capitalisme tardà hem conegut «més» llibertats que mai abans a la història. Això és molt discutible. I més enllà, sota la hipervigilància constant contemporània, la llibertat es correspon amb el nivell de consum: pots desplaçar-te i escollir entre marques, surfejar entre opcions i ser revolucionari comprant un skin care cruelty free portat de l’altra punta del món. Pots triar què veure o escoltar, com vestir-te, el tipus de llet que vols prendre, i ser l’alternativa de l’alternativa. El que consumim sembla ser el paràmetre moral i el nostre índex de llibertat. Això és dolorós i ofensiu, i abans de cel·lebrar qualsevol argument a favor de la suposada llibertat («Visca la llibertat, collons») vull que pensem en una altra cara de la llibertat, més antiga i també més accessible.

Em sembla que la primera símptoma de la llibertat no són les milles que et dona una targeta de crèdit, sinó la desobediència, un exercici natural que anem perdent a mesura que entenem com funcionen certes coses; en teoria perquè tot sigui més suportable, però aquest tren del progrés ja ha descarrilat. Per desbanalitzar la llibertat caldria encoratjar la desobediència. I entre els seus múltiples camins, trobo que la curiositat i la inconformitat poden ser les claus de la gàbia daurada. La tàctica del nostre sistema és cooptar la imaginació. «Res fora d’això és possible, i si ho és no és desitjable». Aquest tipus de premisses, encobertes en tants llocs com sigui possible, són descoratjadores, i ens fan partícips del derrotisme i l’apatia que ens impedeix trastocar les mateixes lògiques que menyspreem.

Contra això, vull compartir una de les meves fantasies més freqüents, que pot semblar ingènua, però és ambiciosa: formular-nos preguntes difícils i reunir-nos amb altres per respondre-les. Llançar totes les preguntes complicades i incòmodes, mirar-nos a la cara i practicar el diàleg i l’escolta com el nostre únic i últim recurs. Prendre-ho seriosament, asseure’ns a atendre tota la paleta d’emocions, saber-nos afins però diferents, dissoldre la guerra verbalitzant el conflicte fins l’esgotament, no poder fer res més que parar a menjar, descansar i fer silenci per digerir-ho tot. I després tornar a paraulejar. Pot ser inútil, i tot i així potser és el que necessitem.

Però, ja fora de la fantasia, està bé llançar-nos a rumiar algunes preguntes: podríem parar aquesta màquina? Com fer per participar-hi menys? Quines coses deixar de banda i quines afegir?

2. Viu del que estimes, sigues el teu propi CEO

Quan dic mal d’època, això és al que em refereixo. No podríem asseure’ns a respondre les preguntes anteriors, perquè per ara és impensable deixar de produir, fins i tot sabent que estem excedits. Si ja és difícil plantejar-se el «com?», ho és més trobar el «quan?». Encara que tenim la urgència i les ganes, potser ens falten eines, còmplices o valor.

El nostre temps i energia pertanyen al consum i la producció. Cansa més, però té més propòsit viure del que estimes. Cal constituir-se com a marca personal, fer networking, ser creador de contingut, tenir estratègia i identitat, escriure bons copys… i, a més, pujar-los a l’hora adequada! És la nova burocràcia, i si ets el teu propi cap, potser et toca fer una mica de tirà.

No podem negar que necessitem aturar-nos. Deixar d’intervenir, no fer més del que ja hi ha. Sembla que ni tan sols en el «món de l’art» es toleren als vagabunds. Tot és matèria primera, cal tenir sempre alguna cosa per mostrar. L’imperatiu és real, i és complicat, perquè és clar, hi ha coses per pagar… Per això hi ha preguntes més difícils que altres, perquè xoquen amb la subsistència, i no estem preparades per veure certs abismes tan de prop. No hi ha formes de dissipar les incerteses amb certesa, però ens han contagiat la por a aturar-nos. Quan tornarem a perdre el temps? Ens cal avorrir-nos, fastiguejar-nos, que ningú s’adoni del que estem pensant.

Mal d’època. Estic segura que no només em passa a mi. Vull viure la inspiració com a conseqüència de la vida, i no buscar-la a Pinterest amb l’habilidós i tafaner algoritme que m’impedeix la fortuita trobada.

El temps lliure està prohibit, per això estem totes tan ansioses i esgotades. Amb les pestanyes socarrimades pel resplendor de la pantalla mentre busquem una distracció, se’ns escapa fins i tot descansar.

3. No és una conclusió, tot just estem arribant al punt de partida.

Per fer realitat la fantasia de ser unes vagabundes que assagen respostes i formulen i reformulen preguntes, hauríem de tornar a perdre el temps, esbrinar si a la ciutat és possible el silenci, tornar a endevinar les formes dels núvols, jugar a jocs amb les mans i els peus, cantar el que passa davant nostre, seure a llegir en veu alta, atrevir-nos a desafiar amb enginy la ignorància, aprendre a cultivar algunes plantes, permetre’ns ser pacients, i tot el que se’ns acudeixi per reclamar la nostra pròpia atenció. Em ve de gust pensar que, per reconèixer altres formes de llibertat, cal ser destructores de contingut, antivirals i inadequades, oposar-nos al trend, reconèixer que tot és singular, i comprendre que la monocultura és avorrida i artificial.

És senzill i commou escriure-ho, però és complex conjugar oci i ofici. Totes ens hem de tornar equilibristes de preguntes esmolades, de respostes contradictòries, d’imaginacions errants, d’intents fallits, d’èxits silenciosos, i no desanimar-nos per començar una vegada i una altra.

No hem de pretendre respostes evidents tan a mà, i alhora tan llunyanes. La immediatesa sempre em sembla enganyosa, com si ocultés alguna cosa. Pensar la llibertat apartant-la dels elogis al mercat és reprendre la complexitat, asseure’s a mirar l’embolic, abordar allò complicat com una ouija on calen diverses mans per contactar amb aquell món que voler portar.

Vull acabar amb un to alt. Perquè, encara que on mirem trobem alguna cosa terrible, també cal obrir el cor i els sentits al que no fa soroll. I crec que aquesta és la principal desobediència. Escoltar els murmuris, donar pas a l’intangible i a les seves xarxes vives. Està bé saber-se desorientat. Mal d’època és que les rutes que ens han donat vagin directes cap a un precipici. Volem altres formes de trobar i practicar gestos de delicadesa i d’atenció, deixar que allò que està a punt de morir es podreixi del tot, i llavors convertir-ho en adob pel nou jardí.