Marques d’aigua

Carlos Monleón: Eh, no sé si parlar directament sobre el teu llibre “Més de dues Aiguës” o… bé, tampoc és parlar sobre el llibre. Em sembla pel poc que conec del teu treball o pel molt, depenent de com ho miris, que l’aigua hi està sempre molt present, tot i que no sigui un tema, potser a la novel·la sí que és una mica més un tema, perquè es mencionen qüestions de regants, de l’aqüífer, dels pous… Però sí que, llegint entre línies, hi ha un munt de corrents continues al teu treball.

Claudia Pagès: L’aigua m’ha seguit en diversos projectes, però no crec que l’aigua hagi estat mai un tema central per se. Ni tan sols al llibre, tot i que sí que hi ha certs conflictes que passen al seu voltant. L’aigua ha aparegut al meu treball com l’aigua salada o l’aigua dolça, com a espai circulador entre una i l’altra. De fet, he treballat molt amb paper fet a mà, justament perquè el paper és allò que circula entre l’una i l’altra. L’aigua portuària, salada, em va servir per treballar els gerundis del text legal, el llenguatge que apaivaga el mar. Al final, el mar és l’espai colonitzador per on passa el text legal. Després dels treballs que vaig fer als ports em vaig ficar als arxius de paper, per anar a l’aigua dolça. I perquè per a fer paper es necessita un munt d’aigua dolça i jo soc de Capellades, que és un poble a dalt d’un aqüífer i on hi ha aigua per totes bandes, i sempre ha estat un tema central al meu poble… i d’allà la novel·la i els treballs Typo Topo Time Aljibe  i Aljubs i Grups. Aquests dos són vídeos gravats en dos aljubs, el primer el vaig ensenyar al Sculpture Center, i el segon està ara a Manifesta. Aquests aljubs es troben en Xàtiva, que és el primer lloc on hi ha paper a tota Europa, en el segle XI. Hi vaig seguint la ruta del paper, que és la mateixa que la ruta de la seda i hi trobo els aljubs, contenidors d’aigua. Quan entro, però, aquests aljubs es tornen contenidors de temps. Per mi han estat espais per entendre el temps del colon que se superposa a les parets. Aquestes arquitectures contenen el temps de forma cartogràfica, en superposició.

C.M.: Sí, sí, també justament als aljubs hi trobes les inscripcions, també són espais d’inscripcions o mitjans d’inscripcions, en les marques que trobes a les parets.

C.P.: Vaig sortir dels treballs del Gerundi perquè era un text súper simbòlic, allò era parlar del llenguatge i de la seva violència com a llenguatge. Com un espai massa simbòlic, de fet, anava a llocs molt grans, com el port de Barcelona o el World Trade Center, Montjuic. Per sortir d’allà, vaig anar a investigar arxius de paper per focalitzar-me en les marques d’aigua, perquè volia anar al text, a la lletra. Així, en comptes de quedar-me en el llenguatge com a cosa estructurant —com entenia el gerundi—, vaig sortir de l’aigua portuària del gerundi, i vaig buscar la lletra i allò que circula a les aigües. Em vaig centrar en les marques negatives, que són les marques d’aigua, perquè només es veuen a contrallum, tenen una circulació invisible o negativa. I em va semblar que amb allò feia més, perquè ja no era ni tan sols anar al text, sinó anar a la marca com a significant que circula… encadena… també la violència de marcar… A la novel·la hi ha un munt de grafits. El poble s’aixeca amb marques, hi ha una nova pintada cada dia. Grafits, pòsters, monòlegs d’altres personatges, marques i diversos llenguatges dels quals la protagonista s’ha de desempallegar, com si fossen camises que es treu.

“Som territori d’aigua, som territori de les coses no visibles”.

C.M.: Justament aquest matí se’m va ocórrer que marques d’aigua podia ser el títol d’aquesta conversa, perquè el treball en paper que has fet, utilitzes les marques com a mitjà, Aquelles peces on el paper ha estat fet per la teva mare, Victoria. També pel fet de que l’aigua pot arribar a marca, sí que parles de l’aigua com a un mitjà de circulació, però l’aigua no és un mitjà diguem-ne, innocu, o sigui que l’aigua també, segons tinc entès, pertany a un lloc, no? I aquesta pertinença al lloc marca la vida de les persones.

C.P.: Estava pensant que en veritat totes les aigües que apareixen a les meves peces son aigües que no es paren d’intentar legalitzar, de sotmetre a la llei. Potser allò també és una pertinença. Dintre d’aquests aljubs de Xàtiva, per exemple, hi havia contractes legals. Allò és el que em va fascinar i fastiguejar, que és això d’entrar en un aljub per escriure un contracte legal? En els treballs del Gerundi també apareixien aquestes aigües salades amb el llenguatge jurídic del port, del manteniment… Quan vaig començar a treballar en les marques d’aigua, en veritat vaig començar a investigar els papers d’estampa reial, de segell reial, que eren els papers que s’enviaven a les colònies. A la novel·la hi ha dues aigües, com dues tendències, hi ha la de la basses que està buida, i que se suposa que és el termòmetre que indica com de ple està l’aqüífer —allò que és visible—, i després tota la invisibilitat de l’aqüífer que pot contenir aigua per sota del nivell de terra. Llavors hi ha una tendència subterrània i una visible. Perdó, que enllaço la novel·la una altra vegada amb els altres treballs, però en el vídeo d’Aljubs i Grups, que tinc ara a Manifesta, hi apareix un rap o spoken word estrany, on es menciona un gest d’overflow i un altre d’underflow, com allò que és subcorrent i sobrecorrent. És una forma d’entendre el dit, tot l’estrat social que hi pot anar per sota, com el subcorrent que es genera aleshores. L’aqüífer també em donava aquella pissarra de l’invisible a la novel·la. Els aqüífers també creen molta violència perquè són dels pocs commons que queden, o així ho he viscut jo al meu poblet…

“Les guerres del futur seran guerres d’aigua”.

C.M.: També vas utilitzar les marques d’aigua a la peça dels premis Alhambra per presentar Palestina, “From the river to the Sea”, que també hi estava present.

C.P.: Sí, clar, se’m feia molt difícil… Se m’ha fet molt difícil aquest any treballar sobre aigües i marques d’aigua, i espais de la ruta de la Seda. Cadascuna té les seves diferències, però em sembla molt semblant la història de la Reconquista a la justificació de l’ocupació d’Israel amb la idea de la terra santa que els pertany.  La violència de dir, allò era meu, així que faig una neteja ètnica, un etno-estat, i em quedo amb el que justifico que és meu, no? La Reconquista és una fal·làcia, és mentirà que allò era seu, el seu Re-. I Israel també, així que aquesta forma, allò és l’underflow. Com les corrents de sota, les de la mentirà, van marcant dates i noms. Una corrent visible és la que vas marcant, i inscrius a les parets, marques o en text legal. La de sota és aquella fal·làcia que introdueixes a la gent, aquesta cantarella per repetir.

Per mi va ser desolador tornar a llegir aquella frase amb el genocidi de Gaza i saber que el primer que fan és anar pels aqüífers, és just a les zones dels aqüífers on Israel ataca, també a Cisjordània, per això volen la zona, perquè a sota és tot aqüífers… matant l’única forma de subsistir. Aquella frase se’m va quedar molt clavada. No són les guerres del futur, són les guerres del present… Estic mirant per fer un altre treball. Hi ha uns castells de la marca hispànica que també estan al costat del meu poble, i són tots torres-cisterna de defensa, i a sota també tenen l’aqüífer. Sobrevivien totes aquestes torres de defensa gràcies a l’aqüífer de sota. Bé, clar, l’una és subsistència i l’altra era defensa, ja saps quina és quina.

Crec que les peces d’art no són només això. També han de funcionar com aparells de post visionat. Saps com pots anar a veure una peça i després sortir i que et faci parlar sobre altres coses.

C.M.: Totalment, jo llegia la novel·la també amb aquelles línies de fuga, com el microcosmos d’aquell poble, com un espai de ressonància on filtren els conflictes que més enllà de…

C.P.: … Saps que és curiós que la novel·la va començar com un article de A*DESK. De fet, si busques a la seva web apareix un article, que en realitat és un relat curt i són les primeres pàgines de la novel·la.

C.M.: Què dius! No, no ho sabia.

C.P.: Sí, el vaig deixar allà i després d’un temps, com ja havia escrit moltes notes, les vaig recupera i  vaig fer el llibre. Però va començar com un article de A*DESK, així que quan em vas demanar l’article vaig pensar, uf, mare meva, a veure si n’acabaré escrivint una altra!

C.M.: Riure.

C.P.: Al final era la pantalleta de la finestra del meu ordinador que sempre estava oberta. A vegades entrava i hi movia comes. Però em donava molt confort tenir-ho obert. Escriure en veritat van ser dos estius, molt compresos. Me n’anava a les localitzacions, als llocs que apareixien a la novel·la i tomava apunts. Per això al final ha quedat una escriptura tan plàstica, perquè estava allà asseguda amb el toll d’aigua al costat.

(Imatge de portada: Bassa (sense aigua) a Capellades (Barcelona). Cortesia de l’artista.)