close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 febrer 2012
Mercat, institucions i el desequilibri del sistema

Martí Manen

El mercat de l’art està en apogeu. Un apogeu estrany que no sabem si era l’esperat per l’estructura al voltant del mercat en sí però que afecta directament l’activitat institucional. Mercat, institucions, política i context cultural es troben en una situació on cal pensar cap a on anem.


En un context de crisi econòmica global el mercat d’art de màxim nivell està eufòric. Noah Horowitz, autor de “Art of the deal“, ho simplifica d’una manera gràfica: l’1%, aquests que estan guanyant encara més amb la crisi, augmenta la seva capacitat adquisitiva al mateix ritme que el mercat de l’art va venent. Si ells guanyen, ells compren. La lectura d’Horowitz no sembla ser gens crítica i utilitza això de les xifres i les gràfiques per parlar des d’una suposada objectivitat freda que amaga un servilisme perfectament assumit. Som d’ells i per a ells, així que hem d’estar contents amb les riqueses de l’1%.

Encara que el panorama està canviant i molt. El mercat ja no és el que era. Les galeries tremolen davant de les cases de subhastes, que es converteixen en el lloc del festival piromusical i les xifres rècord. Les grans galeries poden seguir el ritme i ser presents a totes les fires internacionals importants, a les que toca indubtablement sumar Hong Kong, que per alguna cosa l’ha comprat la mateixa empresa que dirigeix ​​Art Basel i Art Basel Miami Beach. Tot indica que el mercat local necessitarà una redefinició davant d’una “Champions League” cada cop més i més complicada. El mercat local pateix, la galeria que investiga i dóna suport als seus artistes des de la joventut i facilita el seu creixement no pot moure les xifres que implica la mobilitat global, de manera que la distància entre mercats creix, les grans estrelles són més estrelles i els altres difícilment tindran entrada en el joc. 



És a dir, el mercat de l’art segueix la mateixa lògica que el sistema: els grans són més grans, la velocitat augmenta, la carnisseria és de categoria, les propostes han de ser de presència i els continguts són els que són fins a arribar als puntets de Damien Hirst. Damien Hirst, aquest exemple: dels armaris amb medicines, peces francament bones, a ser “simplement” un excel·lent mànager del seu propi negoci. 



Però el mercat no és l’únic element, evidentment. El context institucional funcionava com un contrapès, com un component on apareixia la legitimitat i on es podien marcar ritmes propis segurament més pausats. També la capacitat d’experimentació podia ser major, ja que no existia la necessitat de treure un rendiment econòmic ara mateix. El context institucional incorporava la investigació en els seus processos i, sense negar la seva connexió amb el mercat, era capaç de llançar propostes que a priori semblaven incorporar certa dificultat per a les formes i maneres del comerç. 


En una banda mercat i a l’altra institució, i després diferents graus d’independència, diferents nivells de professionalitat i diferents papers amb els que conformar un teixit interessant, vertebrat, prou complex i amb capacitat interna per superar dirigismes excessivament marcats. Si el mercat evoluciona sembla que el context institucional ho fa per obligació i sense saber molt bé els motius. 



Europa era aquell lloc on allò públic tenia un sentit educatiu, social, cultural i polític. Les diferents identitats nacionals de l’Europa moderna van ser definides i retratades mitjançant la literatura i l’art. Algun dia caldrà revisitar el paper dels artistes en la definició de la identitat nacional al s.XIX, així com la importància de la creació d’institucions artístiques com a sistema per explicar a la població que eren algú, que eren algú important i que a la creació es trobava també el seu ésser. 



El “pacte” entre agents entenia que el context institucional equilibrava el mercat, que cada un d’ells definia una part d’una totalitat i que les diferents aportacions i maneres de fer eren favorables per al conjunt, entenent el conjunt tant el món de l’art com també la societat. La funció del museu superava el temps present per ser arxiu i futuribles. El proto-centre d’art es convertia en aquell lloc on alguna cosa estava en procés de definició. I, des de la política, es potenciava que aquest entramat existís i tingués el seu grau d’independència, ja que es tractava d’elements conformants de la societat. I el mercat arribava després per a generar un segon recorregut. El sistema nord-americà sempre ha estat un altre, amb el MoMA com a exemple. 



Però la desarticulació de la idea d’Europa, o del país europeu que sigui, pel “bé” de l’economia, fa que no existeixin altres temps més enllà d’un present cridaner on les xifres manen. Els resultats han de ser econòmics i no serveix ja ni la paraula “educació” com a sistema de defensa. A les institucions se les dirigeix cap a la seva mercantilització. Els polítics celebren que el finançament privat vagi guanyant punts i presenten com a models a aquelles grans institucions que més samarretes i postals venen, aconseguint així un tant per cent major de finançament propi, com si la “pròpia” no fos la pública. Les felicitacions no arriben per una programació crítica, per millorar el dia a dia de la població o per facilitar que als diaris es parli d’alguna cosa interessant. És a dir, els continguts són eliminats en el procés de valoració.



Enfront de la pressió per aconseguir unes xifres un no pot deixar de pensar en com s’ha obligat a les ONG a treballar d’una manera en específic. Els objectius de les organitzacions no governamentals no els defineixen elles sinó qui posa els diners. I no és únicament això, sinó que qui posa el capital explicita també com es treballarà, quins mètodes s’aplicaran, quins objectius cal assolir. Uns objectius que comporten, sorpresa, la creació de mercats nous. Logical Frame Approach (LFA) és el sistema de treball i monitorització obligat per a les ONG per part dels grans donants. D’aquesta manera, el mercat ha aconseguit el control també sobre les estratègies suposadament independents per al desenvolupament en altres llocs. 



El problema és que es dirigeix, des de posicions polítiques, a les institucions artístiques públiques a seguir les formes del mercat, i el mercat ja estem veient cap a on va. Vivim la repetició del que passa al mercat en allò públic: únicament poden guanyar els grans. Adéu a les propostes de mitjà o petit format. I, com amb l’exemple del desenvolupament, s’obre la veda perquè el capital privat sigui definitori. Si ets capital privat voldràs una màxima rendibilització de la inversió, i això s’aconsegueix apostant a cavall guanyador o inventant la teva pròpia plataforma per a la publicitat. Hem assistit al naixement de noves institucions privades que no són més que propaganda personal. Hem vist la pressió a la qual es sotmet a les institucions públiques perquè arribin a uns resultats econòmics específics. Hem vist com tot aquest mode d’actuació afecta en els programes, els equips de treball i en la recepció per part dels media. 



El desmantellament dels estats afecta també enormement al teixit de l’art i comporta una despesa d’energia brutal per mantenir la subsistència. Les institucions han de destinar moltíssim del seu temps a buscar recursos, situant-se en una posició d’emergència i fragilitat que comporta el no poder pensar més enllà del “avui”. La criticalitat resta a l’espera ja que primer hem d’assegurar que la institució no sigui desmantellada. Alguna cosa no funciona. Era en la independència on la fragilitat existia, en el marc institucional es necessita de certa seguretat que permeti la reflexió i el distanciament crític. En el marc institucional existia una responsabilitat civil que pot desaparèixer a mesura que se li demana una quota major de privatització.



Tenim llavors un sistema que ha deixat d’estar compensat. El mercat és més mercat, però el context institucional no és més context institucional. Les carreres artístiques, curatorials, programàtiques o del perfil que sigui semblen tenir davant seu un únic espai d’actuació marcat per endavant. I, el que s’ha dit, no es tracta d’un mercat que genera teixit sinó d’un mercat on les cases de subhastes van a per totes. I, en aquesta diatriba, arriba la bomba: Tensta Konsthall, el centre d’art que des de fa un temps dirigeix ​​Maria Lind, estableix una col·laboració amb Bukowskis, la casa de subhastes més important de Suècia. I els media troben el seu tema, ja que Bukowskis és propietat de la família Lundin, gent del petroli i actuacions més que dubtoses a Etiòpia. El centre d’art, de base pública, de caràcter experimental col·laborant amb l’extrem capitalista. El context artístic descol·locat, les galeries enfadades, els artistes que no saben com posicionar-se. Però, per sobre de tot, una frase catchy que es converteix en llei: “Money Rules”. Una frase que, un cop acceptada com a norma, convé pensar si ve imposada pel mercat, pels polítics, pel propi sistema institucional o representa un tancament sistèmic.

Director d'Index Foundation a Estocolm, comissari d'exposicions i crític d'art. Sí, després de Judith Butler es pot ser diverses coses al mateix temps. Pensa que les preguntes són importants i que, de vegades, preguntar vol dir assenyalar.

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)