Meta-Monumental Garage Sale. Martha Rosler al MoMA

Hi ha de tot, des de perruques a banderes, i per si fos poc, Martha Rosler també va ser-hi present, en una espècie de rèplica a la Abramovic, just en el mateix espai del MoMA. Quan Martha Rosler es va mudar a Califòrnia a finals dels seixanta, va descobrir els garage sales, aquesta expressió de micro-economia barrejada amb el dret inalienable de vendre tot el que tens al carrer o en el teu propi garatge.

La van sorprendre els garage sales, no tan sols per la recuperació del valor (d’ús i monetari), sinó també per la relació diferent que es generava entre individu i comunitat. Quin lloc millor per organitzar una venta de trastos vells que en un espai expositiu? I més encara si aquest lloc es diu MoMA i té tints de centre comercial. En traslladar el garage sale a la galeria, en aquest atri central de la bèstia del cub blanc, Rosler proposa al visitant desfrenar aquest impuls tan participatiu de quedar-se amb tot allò que un desitja. I com ella mateixa defen, aporta certa llum a la repressió habitual en l’art –d’aquesta part del món-, de la qüestió del valor i el canvi, l’ús i el treball.

A l’esdeveniment original, de l’any 1973, realitzat a la a galeria del Departament d’Arts Visuals de la Universitat de Califòrnia de San Diego, Rosler va incloure-hi imatges de Playboy, una gravació amb meditacions sobre el capitalisme, alguna carta personal, vells diafragmes i roba de bebè. Aquesta vegada hi inclou fotografies de les passades edicions, junt amb pantalles on ens hi veiem en temps real. Entre la pràctica feminista i el happening, entre la crítica artística i la producció d’experiència (desig, consumisme, relació, interacció, memòria, comunitat), el que aquesta instal·lació-performance centralitza és la relació amb l’objecte, capaç d’atraure’ns i de contenir un traç d’història concreta.

En aquest sistema on els objectes apareixen i desapareixen en un procés misteriós, ja sigui la fàbrica des-localitzada o la brossa reciclada, la sensació de desafecció, d’usar i tirar, alimenta la nostra condició consumista post-fordista. La culpa, en convertir en fetitxe un objecte produït en massa, i la vergonya de saber que els tomàquets són fruit de l’explotació, el calçat de l’esclavisme infantil i els iPhones de la sang de la classe treballadora xinesa, regiren les nostres consciències fins al proper tuït. És aleshores quan organitzar xarxes de re-aprofitament, posant remei a la ferida ètica amb el vintage, o amb l’efectiva i sostenible relació entre productor i consumidor, facilita l’enteniment de tota la cadena productiva a més de garantir una relació directa i responsable de les parts implicades, contrariant l’esquema de producció que sembla imposat per a seguir comprant coses, sense parar atenció al seu origen, el seu dany ambiental o la seva vida útil.

Podríem per ventura traslladar aquest itinerari a l’art? Elaborar xarxes de participació a la producció i garantir un sou al productor primari? Consum responsable en l’art?

La identificació amb l’objecte, evident a Garage Sale, passa a ser el detonant que propicia l’intercanvi, la relació, però no la fi en sí. No és el mateix ebay que un cara a cara amb la persona que t’està venent l’últim rellotge del seu avi. Recarrega el rellotge d’una significació que és a la vegada arxivada per el comprador, i des d’aquell moment, no és segur si aquest està comprant un rellotge o la història de l’avi. El mateix mecanisme que ha estat absorbit i serveix de base per la coneguda “experience economy”.

Detalls tècnics: els diners recaptats es donaran a organitzacions sense ànim de lucre segons criteri de Martha Rosler. A la pàgina web del projecte hi ha un livestreaming i s’hi pot trobar una publicació, “Garage Sale Standard”, amb més informació. Totes les persones que compren seran fotografiades per un fotògraf de bodes, batejos i comunions. Garage Sale va viatjar en el seu moment amb la retrospectiva de Rosler a diverses ciutats, entre elles, va recalar al MACBA de Barcelona, en aquell ditxós 1999.