Metres, llenya i cendres. Una acció de Black Tulip a Halfhouse

S’havien de trobar tots el passat divendres per anar a buscar l’arbre, però el mal temps i el pressentiment d’un mal camí els va fer retardar-ho a dissabte; i aleshores sí: van quedar a les nou del vespre per distribuir-se tasques i començar a enfilar muntanya amunt, fins on hi havia l’arbre.

Un tronc d’aproximadament tretze metres de fusta de pi i branques amb pinyes, els esperava ajagut al terra, al costat del camí. Ben calçats i armats amb llums frontals i guants de goma, la vintena de persones va agafar l’arbre i va comença a desfer el recorregut, pendent avall; per un camí estret de pedres i fang primer, i entre cotxes i bicis després.

Diuen que aquesta vegada tots ells són Black Tulip. També diuen que des de les cases que hi ha al peu del funicular de Vallvidrera, es podia veure a estones un cúmul de llums que baixava lentament d’entre els arbres, tot aproximant-se. I era així, el tronc mort es dirigia de dret a una d’aquestes cases.

Després d’haver superat la part més difícil i arriscada, en la que els tretze metres d’arbre tallaven de manera perpendicular la carretera; finalment el pi entrava per una de les finestres de Halfhouse, travessava l’habitació i es posava directament a la llar de foc. El tronc, el doble de llarg que l’habitació en la que s’havia introduït, treia la seva copa per la finestra impedint així tancar aquesta obertura de la casa i configurant una escena certament surrealista però del tot real. Eren quarts de dotze de la nit i el foc de la xemeneia començava a consumir l’arbre, un procés que duraria sorprenentment menys d’una setmana (07/03/2013, 04:39h : 0 metres) i que aniria acompanyat de moltes anades i vingudes al bosc, a buscar llenya; de molts visitants a Halfhouse i d’una continuada vetlla. Diuen que tothom qui ha vetllat l’arbre, és també Black Tulip.

Durant el procés, l’espai protagonista de Halfhouse ha estat l’habitació de la llar de foc. Amb cadires a banda i banda del tronc, que amb forta presència escultòrica dividia pel mig la cambra, aquest espai s’ha convertit en el punt de trobada, mentre que la sala que normalment es dedica a l’exposició d’obra artística ha adquirit el rol de dormitori, ple de sacs de dormir i motxilles d’aquells que han acompanyat el tronc fins la consumació del seu final.

El ritme al que es cremava la fusta marcava el compàs del temps dins de Halfhouse, que no es comptava en minuts o hores, sinó en metres, llenya i cendres.

L’acció ha consistit en un ritual del fer, que partia del plantejament d’anar a buscar un arbre mort, caigut al bosc, i entre una vintena de persones portar-lo a peu fins a un context expositiu, entrar-lo per la finestra fins la xemeneia i vetllar la seva incineració. I no només plantejar-s’ho, sinó el més important: fer-ho. Fer-ho i utilitzar la xemeneia d’una manera incorrecta, utilitzar la casa per a alguna cosa que suposadament no servia i mostrar, una vegada més, que l’art s’elabora a sí mateix, configurant les seves pròpies nomenclatures, i que pot auto-legitimar-se pel simple fet d’anomenar-se a sí mateix com a allò que és.

Durant tot el procés no he pogut deixar de pensar en el vaixell de vapor que Werner Herzog va fer moure per un turó en el rodatge de “Fitzcarraldo”, l’any 1982.