Million Dollar Baby

Igualtat? És l’art un context on tot és possible? Som molt molt tolerants i els més avançats? Centrar-se en un lloc específic i en una situació en concret ens pot demostrar que no, que encara falta un llarg camí a recórrer per superar desigualtats històriques, assumpcions de poder que no es discuteixen i maneres de fer que són la mateixa història. Un cas? dones i art basc, o allò de la lliga de segona divisió.

No m’agrada molt la llei de paritat. D’una banda, em sembla que sovint amaga com un rebló fluix el veritable forat, que és la pregunta de per què les dones tenen tantes dificultats per arribar a llocs representatius. D’altra banda, facilita que aquells que pensen que el feminisme és una teoria conspiratoria paranoica de la histèria uterina reivindiquin a viva veu que en el lloc de totes aquestes dones agafades per estadística podria haver-hi un home que ho mereixés per capacitat.

I a més, en molts casos, com en el de l’art, ni tan sols representa la realitat: des de fa anys, el nombre de llicenciades en Belles Arts a la facultat de Bilbao dobla el d’homes. Per què, en canvi, el nombre de dones a certàmens com Ertibil, al qual es presenten artistes que han acabat la carrera durant els últims deu anys aproximadament, en una sola ocasió (2010) ha estat més gran el nombre de dones que el d´homes? No seria més interessant analitzar en profunditat què provoca que les dones no es dediquin plenament al treball artístic professional, no es presentin a aquests espais de visibilitat, o quines són les raons que porten a un jurat a preferir unes obres sobre unes altres, abans que simplement esborrar als últims quatre nois i ficar les noies corresponents?

No obstant això, en topar-se amb casos com el que trec avui a col·lació, una entén que alguna cosa s’ha de fer, perquè la situació és realment crítica, tot i amagar-se darrera d’un atapeït vel d’il·lusió. Amics, amigues, ara parlaré del Museu de Belles Arts de Bilbao. Després de la creació del Guggenheim, a molta gent li va passar per alt que el museu públic encarregat de crear una col·lecció d’art pública (perdó per la insistència) és en realitat el Museu de Belles Arts de la molt honorable vila. Després de la seva fusió el 1945 amb el Museu d’Art Modern, ha estat responsabilitat d’aquesta institució comprar no només obres històriques, sinó també contemporànies. I si algú l’ha visitat, sabrà que compta amb l’autodenominada millor col·lecció d’art basc dels segles XIX i XX, i amb intenció d’incloure aviat les sigles “XXI”.

No és novetat per a les quals creuem sovint les portes que el programa ha estat, sobretot des de la incorporació de Javier Viar com a director el 2003, bastant clàssic i segur, exceptuant alguna excentricitat que comentarem en breu. I igual que les exposicions, ho han estat les adquisicions. Les compres dels museus acostumen avaluar-se a nivell públic des d’un únic punt de vista: l’econòmic. El fet que conformin una narrativa de la cultura artística, que formin una història oficial, sembla absolutament secundari. Ja pot dir missa la museologia internacional sobre programes públics i arguments de compra, que mai no s’analitza de manera crítica en quina visió de la realitat cultural s’inverteix els nostres diners.

El Museu de Belles Arts ha rebut un préstec del BBVA amb el qual, durant els últims deu anys, ha anat adquirint fons per completar la seva col·lecció. Aquests fons s’han presentat públicament fa uns mesos, amb general alegria i confetti per part dels mitjans de comunicació majoritaris. Es tracta de 269 obres en total; 64 són realitzades a partir de 1945, i la meitat exacta, 32, entre el 1990 i avui en dia. Del tram més contemporani, només 3 corresponen a dones: dues a Mari Puri Herrero i una a Susana Talayero. No arriba al 10%. La de Mari Puri Herrero és així mateix l’única obra de dona anterior a 1990. Hi ha també una obra de CVA (Juan Luis Moraza i Maria Luisa Fernández) de 1982.

Per fer justícia, he de dir que la segregació del museu no s’estén només a les dones: no hi ha fotografies ni vídeos, i tot just dos o tres instal·lacions. Aquí les Belles Arts es mantenen en els cavallets. I per descomptat, no hi ha peces, ja no realitzades per dones, sinó de temàtica feminista, homosexual o representativa de qualsevol tipus de reivindicació social.

És dur, a més, que el museu comuniqui al respecte que les seves prioritats en aquest moment són l’art contemporani i l’art basc, com si això no fes encara més òbvia la seva marginació, ja que en aquests àmbits temporals i espacials és on, precisament , sorgeixen les propostes. Quina classe de col·lecció d’art del País Basc té obra de Sergio Prego i no d’Itziar Okariz; de Xabier Salaberria i no d’Abigail Lazkoz; de Chillida (com per anomenar una sala) i no d’Esther Ferrer; una sola peça d’Elena Asins i dos de Mari Paz Jiménez, comprades en temps immemorials i tan perdudes en els registres que ni apareixen a la col·lecció online; res de Marisa González, ni de Begoña Zubero, ni d’Ana Laura Aláez, ni d’Azucena Vieites, ni de cap altra dona del context basc actual?

Això sí: cada cinc anys exactes es dedica una exposició al “tema de la dona”. Fa deu anys va ser una mostra de dones impressionistes, partint d’un quadre de Cassat que per alguna estranya raó el museu va adquirir en el seu moment; fa cinc, “Kiss Kiss Bang Bang”, l’excepció absoluta, comissariada per Arakis i dedicada a l’art feminista, que els va permetre respirar una mic i tancar el capítol de reivindicacions com a mínim durant un parell de dècades; i aquest any, “Hay más en ti”, una exposició sobre la imatge de la dona a la baixa edat mitjana en la qual el mateix títol mostrava que l’òptica no partia des del subjecte dona, sinó que es limitava a la seva representació objectable. És clar que de les 24 exposicions individuals realitzades en els últims deu anys cap ha estat d’una dona. Perquè per al Museu de Belles Arts de Bilbao la dona (sigui com a objecte de desig, de representació religiosa o com pesada cridanera feminista) és un tema com qualsevol altre que es pot intercalar amb bodegons, mitologia o paisatges holandesos, però no un subjecte d´acció ni generadora de discurs.

És comprensible, per altra banda, que no es pugui dedicar diners a comprar obres de dones: s’ha d’invertir en ratificar una tradició matèrica i creadora d’una certa identitat. No han faltat en la compra els Badiola, els Irazu, els Lazkano, els Moraza, els Morquillas, els Bados, els Chillida (caríssims, clar que sí), els Oteiza, els Mendiburu. Les tradicions han de quedar ben establertes, i curiosament, aquesta tradició a les nostres terres no inclou dones.

Una es pregunta quantes vegades més caldrà presenciar les mútues felicitacions per la gran gestió i millor programació que polítics i alts càrrecs de museus i fundacions es reparteixen mútuament entre flaixos de premsa feliç mentre nosaltres, el tema, esperem entre el públic que ens dirigeixin una somriure de commiseració.