close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

10 octubre 2011
El museu de la multitud: dues hipòtesis

Eduardo Pérez Soler

Comunitats de desenvolupadors que posen a punt projectes de programari lliure decisius per a l’avanç de la informàtica i Internet; grups de científics que treballen en xarxa per a crear bases de dades públiques sobre informació genètica del món; legions de redactors i editors que elaboren enormes compendis de saber enciclopèdic accessibles de manera lliure i gratuïta des de qualsevol terminal connectat a la web; moviments ciutadans que s’organitzen de forma espontània per enderrocar governs dictatorials o per exigir una transparència política en els Estats democràtics. Aquests són només alguns exemples d’un dels fenòmens més notables dels últims anys: el sorgiment de nombroses xarxes auto organitzades que utilitzen les noves tecnologies digitals per establir relacions de col·laboració.


Una de les conseqüències més notables de la implantació de les noves tecnologies de comunicació ha estat l’aparició de grans grups de subjectes que es connecten a través dels seus ordinadors personals i els seus dispositius mòbils per implicar-se en projectes conjunts. Amb la generalització de les xarxes digitals, assistim a l’aparició de noves formes de col·laboració i interacció col·lectiva que estan transformant la manera d’entendre les relacions socials, la forma de generar coneixement i, fins i tot, les estratègies d’acció política i els mecanismes de representació democràtica. Congregats en les noves àgores virtuals d’Internet, enormes grups de persones s’organitzen per impulsar projectes conjunts amb finalitats lúdiques, empresarials, científiques, socials o polítiques. En conjunt, aquests grups constitueixen les anomenades “multituds intel·ligents”-per fer servir el terme encunyat per Howard Rheingold-, que s’han convertit en un important factor de creació i canvi. 


Una de les característiques més significatives de les multituds intel·ligents, la petjada de les quals es fa notar en gairebé tots els àmbits de la nostra vida, ha estat la seva capacitat per fer efectives noves formes d’organització, capaços de posar en dubte els models de funcionament de les institucions tradicionals. Davant les maneres d’operar verticals, rígides i centralitzades d’aquestes, els col·lectius connectats en xarxa han sabut generar formes d’organització relativament informals i descentralitzades, que es caracteritzen per les relacions horitzontals entre els seus membres i per la manca d’estructures jeràrquiques predeterminades.

No és d’estranyar que el museu d’art, una institució conservadora per definició, representi un dels àmbits que es mantenen més refractaris a l’acció de les multituds. Creats amb l’objectiu de preservar les creacions (suposadament) més significatives i valuoses de les nostres societats, els museus artístics han acostumat a elaborar els seus discursos a partir de la legitimitat social de les institucions que els creen i sostenen (per regla general, Estats i administracions públiques, o bé, grans corporacions) i del prestigi acadèmic dels curadors i els directors que els gestionen i dirigeixen. En última instància, aquests centres-la funció dels quals no és altra que la d’establir els límits del consens cultural i expulsar fora dels seus marges tots els productes creatius sospitosos d’escapar als seus patrons-han elaborat les seves narratives des d’una posició hegemònica i han mantingut una relació vertical enfront del seu públic.

Degut a les seves formes d’organització flexibles, horitzontals i des-jerarquitzades, les multituds interconnectades representen una molèstia, quan no un perill obert, per als museus. Per aquesta raó, els seus directors i els seus equips curatorials tendeixen a actuar com si no existissin. Fins i tot, quan alguns museus d’art contemporani creen xarxes i comunitats per entrar en contacte amb els usuaris, procuren tutelar la seva relació amb aquests. Després de tot, com hem pogut comprovar aquests últims mesos, el comportament de les multituds pot ser imprevisible, a més els seus interessos no solen coincidir amb els de les institucions que diuen representar-les.

Ara bé, els museus d’art no poden romandre al marge de les profundes transformacions culturals a que està provocant la irrupció de les multituds intel·ligents. És evident que el poder dels col·lectius organitzats en xarxa produirà, si no és que està produint ja, notables canvis en la identitat i la funció d’aquestes institucions. Sobre el caràcter d’aquests canvis, podem aventurar dues hipòtesis.

La primera d’elles parteix del supòsit que els museus buscaran adaptar-se de forma gradual a les expectatives de les multituds intel·ligents. Per atorgar als seus llocs web un caràcter més obert, probablement intentaran obrir vies de comunicació bidireccional, que aniran més enllà dels tòpics perfils a xarxes socials. Potser buscaran crear mecanismes i eines que permetin la participació efectiva dels usuaris i intentaran afavorir el desenvolupament d’entorns oberts de recerca i treball en col·laboració a través del web.

Fins i tot, hi ha la possibilitat que, en els casos més extrems, s’animin a crear aplicacions que permetin que qualsevol persona afegeixi informació contextual a les fitxes dels catàlegs en línia o que, fins i tot, ofereixin l’oportunitat de que algun usuari o grup d´usuaris proposi ordenacions de la col·lecció diferents de les plantejades pels curadors del museu. Segons aquesta idea, els museus d’art es valdran de la tecnologia per facilitar les interaccions amb la societat. Amb la intenció de redefinir les relacions amb els seus públics, buscaran crear canals d’obertura cap a l’exterior basats en les noves tecnologies digitals. De fet, alguns museus del nostre entorn ja s’estan preparant per fer-ho, com és el cas de la Fundació Antoni Tàpies, amb el seu projecte Arts combinatòries, encara en fase beta.

La segona hipòtesi és més radical, ja que es basa en la premissa que les multituds intel·ligents estan començant a desenvolupar estratègies de museificació del nostre llegat cultural al marge dels propis museus. D’acord amb aquesta hipòtesi, la tasca de seleccionar les creacions més significatives-i, per tant, la tasca de decidir quins fragments del nostre patrimoni mereixen preservar-se- ja no recau tant en les institucions museístiques com en les xarxes en col·laboració que operen a Internet. Es tracta d’un fenomen recent, però altament disruptiu: en poc temps, els usuaris de les comunitats virtuals han aconseguit crear estructures més o menys espontànies, capaços d’emular els mecanismes de creació i articulació de col·leccions dels museus tradicionals.

Mitjançant les xarxes socials i les aplicacions en col·laboració disponibles a Internet, les multituds intel·ligents estan generant formes inèdites de col·leccionisme el potencial de les quals supera amb escreix les dels museus tradicionals. Comunitats àmplies d’individus connectats a la xarxa han aconseguit dissenyar estratègies informals de cooperació per crear i donar sentit a portentoses col·leccions de propostes creatives i béns culturals. Aquestes col·leccions van sorgint i creixent a temps real gràcies a l’acció de les persones que publiquen arxius i documents multimèdia a la web; van conformant el seu sentit com a resultat de la tasca dels individus que afegeixen metadades i informació contextual als arxius publicats; i van guanyant visibilitat a mesura que els usuaris recomanen i enllacen els diferents materials publicats.

Amb l’ajuda de les noves tecnologies de comunicació, milions de persones a tot el món estan donant vida al museu de la multitud. És un espai virtual, constituït per múltiples col·leccions de peces intercanviables, que creix i es reordena de manera permanent gràcies a l’activitat incansable d’un gran nombre de persones que col·laboren en xarxa. És el resultat de la intel·ligència de les multituds que, partint de formes d’organització complexes però flexibles, realitzen inventaris del nostre patrimoni cultural, proposen itineraris per aproximar-s’hi i ens ofereixen informació per analitzar i comprendre.

Si estem d’acord amb la hipòtesi que el museu de la multitud és una realitat, no ens queda més remei que reconèixer que les institucions museístiques tradicionals s’enfronten a un enorme desafiament. Durant molt de temps, elles han gaudit d’una posició hegemònica que els ha permès elaborar gairebé sense traves les seves narracions sobre la creació i han tingut una autoritat que els ha ajudat a fer callar les veus discordants. No obstant això, les noves tecnologies de comunicació, que han obert la possibilitat que qualsevol usuari connectat a Internet gaudeixi de poderosos instruments de producció de coneixement, han fet possible la irrupció d’uns actors inesperats: les comunitats auto organitzades, posseïdores de la capacitat de discernir, d’una manera autònoma, allò que és valuós del que no ho és i dotades de les eines adequades per atorgar rellevància pública a les seves eleccions.

Molt hauran de fer els museus per transformar-se si no volen perdre influència davant les noves comunitats d’usuaris que han descobert el poder relacional de les tecnologies digitals de comunicació. Si les institucions museístiques no són capaces d’obrir veritables canals d’interacció -basats en relacions paritàries i en el benefici comú-a mb els ciutadans digitals, és molt probable que siguin ignorades per ells. Al final, les multituds intel·ligents han descobert que posseeixen armes formidables per decidir quins aspectes de la nostra cultura mereixen ser difosos i conservats, al marge del que pensin els directors i els equips curatorials dels museus tradicionals.

Eduardo Pérez Soler pensa que l’art –com Buda- ha mort, encara que la seva ombra encara es projecta sobre la cova. No obstant, aquest fet lamentable no l’impedeix seguir reflexionant, debatent i escrivint sobre les més diferents formes de creació.

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)