Mirar de reüll. Guillermo Pfaff a La Taché Gallery de Barcelona

Escric poc sobre pintura. Els excessos dels anys d’estudiant d’història de l’art m’han deixat una mica de trauma i una lleugera contracció. Em van inculcar que la pintura és sinònim d’art i el pinzell, metonímia de l’artista. I que l’artista pinta la model. Sobredosi de poder hegemònic. Però amb el temps he après a mirar de reüll, més enllà de la pintura, per trobar alguna cosa més que només pintura i poder també gaudir d’allò pictòric. I no és un embarbussament.

Mirar de reüll, cap on ningú indica i sense que es noti, permet moments en què també un comportament pictòric em sedueix. Passa alguna cosa que intentaré descriure referint-me a l’obra de Guillem Pfaff i la seva exposició ‘Grado 0’ a La Taché Gallery de Barcelona. En principi, res especial. Una sala diàfana, arquitectura a disposició de teles i papers pintats, espais buits i rèmora de llum, sense desgastar la metafísica del cub blanc. De cop, deixo de mirar de reüll i observo en la distància curta la superfície i profunditat de camp que ofereix la pintura de Pfaff. I, clic, passa allò que em fa escriure. El directe de la pintura és impossible de traslladar a una altra dimensió perceptiva, les teles són el resultat d’un ambigu procés pictòric ple de signes buits. Noto que llegeixo paràgrafs d’un assaig sobre allò pictòric.

L’obra de Pfaff no ataca l’ànima, sinó que carrega en el pla mental. L’eina no és la imatge, sinó el procés. L’estratègia no és la tècnica, sinó la intel·ligència. La tàctica no és emocional sinó pura pintura, sense contemplacions. Aquest artista pensa més que pinta, escriu abans de fer-ho i mai acumula obra. Sense estil previ, el seu procés va i ve entre la tradició de la pintura i els límits del llenguatge. El grau zero de l’escriptura de Roland Barthes, assaig crític motiu del títol de l’exposició, apuntalava una urgència per legitimar el camp de fugida de la connotació, la genealogia més ambigua del llenguatge. La pintura d’aquest autor destaca precisament en la seva fusteria connotativa i sorprèn pel rigor de l’ambigüitat. Possible grau zero de la pintura: l’acte de pintar comença abans de la primera pinzellada, diu l’artista.

La matèria, el color o l’espai per a Pfaff no són llengua, alguna cosa comuna, sinó escriptura que verifica la funció performàtica de la lectura, la seva naturalesa més social. Una condició que s’observa en la sèrie Space, on l’artista abans de pintar plega els llenços per tal de provocar en els relleus i les arrugues una tridimensionalitat escultòrica més conceptual que expressionista, sumant plans per indagar en el conflicte de la representació de la mateixa pintura. En un altre cas, els papers pintats The portable Paintings porten la pintura a una expectativa de resistència nova: una sèrie d’olis sobre paper de 100 x 70 cm, plegats a DIN A4 i ensobrats, esdevenint un objecte portable de fàcil emmagatzematge. La voluntat eclèctica de les seves peces permet gaudir des del fora de la pintura; la seva reflexió sobre la pintura acull lliurement la reivindicació i la crisi mateixa del concepte. Dues petites escultures de l’artista serveixen per abordar la tridimensionalitat de la pintura, l’essència de la representació de l’escriptura cromàtica. Pintura crítica sense grinyolar de dents.

A la capçalera del facebook de Guillermo Pfaff hi ha dues referències del món de l’art: Leon Golub i Bruce Nauman. Tots dos, units a Roland Barthes, comparteixen l’interès i el deliri pel llenguatge, una producció heterogènia i una potencialitat de lectura metòdica i alhora lleugera entre els reptes de l’ambivalència semàntica. Pfaff forma part d’aquest improbable grup de recerca artística; els quatre manegen l’obra com a forma d’escriptura, una manera de pensar i entendre. Pura reflexió de l’autor sobre l’ús social de la pintura, ara sí, sinònim d’art.