Mirar el món fora

Quines implicacions té defensar les pràctiques pedagògiques dels museus com a pràctiques investigatives? Quines agències polítiques mobilitzen aquestes investigacions i quines potències epistemològiques obren? Per què, com i què podem investigar? Les transpedagogies poden reinventar les metodologies de generació i circulació de sabers als museus?

La reflexió següent, descriurà diferents facetes de la investigació pedagògica en museus d’art contemporani, prenent com a punt de partida, la noció de transpedagogies conceptualitzada per l’artista Pablo Helguera ^[1]Pablo Helguera viu i treballa entre Nova York i Amèrica Llatina , particularment en territori mexicà. La seva pràctica artística abasta diversos mitjans i llenguatges, com ara la instal·lació, … Continue reading (Ciutat de Mèxic, 1971), amb la finalitat de sondejar algunes capacitats investigatives de la nostra feina. Justament com a fruit d’una sèrie d’experiències educatives ^[2]Es va exercitar per diversos anys, com a director del programa d’educació per a adults al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). Entre el 1998 i el 2005 va ser també cap dels programes … Continue reading  i investigacions de llarg alè, l’artista Pablo Helguera va publicar les obres –ambdues del 2011– Education for Socially Engaged Art i Pedagogia en el campo expandido, una antologia de textos per al Curs de Formació de Mediadors de la 8a Biennal del Mercosur. En aquesta última, va proposar el terme Transpedagogies ^[3] Anteriorment havia utilitzat igualment aquest concepte Notes Towards a Transpedagogy (2010) al llibre editat per Ken Ehrlich  Art, Architecture and Pedagogy: Experiments in Learning.  per descriure projectes realitzats per artistes i col·lectius que vinculen processos educatius i de creació artística, mitjançant treballs que ofereixen una experiència de desobediència epistèmica, diferent de la de les acadèmies d’art convencionals o de l’educació de l’art formal. La noció, va incitar discussions curatorials després de la seva posada en circulació a la vuitena Biennal de Mercosur, per emfatitzar la necessitat d’articular un denominador comú per al treball de diversos artistes que escapaven de les definicions habitualment utilitzades per referir a l’art participatiu, i el centre del qual treball artístic és el mateix procés pedagògic:

Considero aquesta fascinació correcta de l’art contemporani per l’educació com una “pedagogia al camp expandit”, per adaptar la famosa descripció de Rosalind Krauss de l’escultura postmoderna. Al camp expandit de la pedagogia en art, la pràctica de l’educació no es limita més a les seves activitats tradicionals, que són l’ensenyament (per a artistes), el coneixement (per a historiadors de l’art i curadors) i la interpretació (per al públic en general). La pedagogia tradicional no reconeix tres coses: primer, la realització creativa de l‟acte d‟educar; segon, el fet que la construcció col·lectiva d’un ambient artístic, amb obres d’art i d’idees, és una construcció col·lectiva de coneixement; i, tercer, el fet que el coneixement sobre art no acaba en el coneixement de l’obra dart, que és una eina per comprendre el món. ^[4] Helguera, Pablo. Hoff, Monica, Eds. Pedagogia en el campo expandido, Brasil: Fundaçao Bienal d’Arts Visuais do Mercosul, 2011, pp.155. 

En sintonia amb aquesta perspectiva segons la qual l’art no versa únicament sobre si mateix sinó sobre processos d’intercanvis socials i en la possibilitat d’entreveure problemàtiques urgents extraartístiques, els interrogants de les dimensions investigatives de les pràctiques pedagògiques dels museus, emmarquen en un context de polítiques institucionals que han lluitat, en diverses latituds, per reinvidicar la importància i el valor dels processos d’aprenentatge als museus més enllà de l’art, com una eina política, amb arguments museològics i teòrics, però que també han pugnat per obrir espais d’acompanyament investigatiu teòric, reflexiu, narratiu i escriptural de la pròpia pràctica, resistint simultàniament les lògiques imperants de les avaluacions quantitatives, la precarització laboral i l’estricta burocratització de les tasques a les institucions museístiques. Com les transpedagogies poden reinventar els modes de funcionament de l’educació i la investigació tradicionals o integrar el pensament de l’art a altres disciplines i camps culturals? Aquestes lluites des de les pràctiques pedagògiques dels museus han aportat a l’agenda dels debats del camp, desafiaments de l’agència de les arteducadores i els públics en la governança institucional. A diferència de la investigació estrictament acadèmica, es tracta de lluites que a més de reflexionar sobre, intervenen en les relacions de poder a l’interior del museu, i involucren processos d’escolta de les visitants, erigint-se com una veu autocrítica a l’interior de les institucions. , que sospita de la competència dels experts, esdevé públic i qüestiona la rellevància dels seus programes museològics i curatorials.

Davant d’aquest panorama, podem enumerar algunes dimensions de les investigacions pedagògiques als museus d’art contemporani, desenvolupades per educadores-mediadores-gestores-historiadores- artistes- intel·lectuals-activistes-investigadores: aquelles dels instruments horitzontals mediació, distribució i intercanvi d’aprenentatges significatius per intentar dislocar els caducs repartiments entre professors/estudiants o artistes/públics (1); els vehicles teòrics i les categories que aconsegueixin adonar de la contemporaneïtat i les estratègies emergents i híbrides d’art, pedagogia, activisme i investigació, com és el cas de les transpedagogies (2); les (contra)històries dels departaments pedagògics als museus o la impugnació dels relats i les genealogies oficials d’artistes pedagogues, enteses com a accions de repolitització de la memòria (3); els tòpics de la museologia crítica i de les estratègies de reactivació social, les tàctiques de participació ciutadana i les veus d’identitats habitualment excloses i silenciades(4); els estudis de públics (5); els estudis dimpacte social (6); les cartografies de projectes per cohesionar les xarxes del gremi d’arteducadors i enfortir així xarxes sinèrgies de col·laboració amb abastos locals i continentals (7); les exploracions profundes de contextos molt específics per sumar forces, a certes labors comunitàries de responsabilitat col·lectiva (8); les experimentacions artístiques i poètiques que s’interroguen pel sentit de fer pedagogia com a art i art com a pedagogia (9); les eines transversals de generació de sabers que despatriarcalitzen i descolonitzen els coneixements fossilitzats per les col·leccions o els discursos disciplinars (10), entre tant, moltes altres dimensions absents en aquestes breus línies.

Tot i la complexitat de les dimensions investigatives anteriorment descrites, travessades per una varietat de marcs disciplinars, epistemològics i metodològics, però també creuades per marcs polítics, museològics i històrics, potser hi ha una mena de fil imperceptible que els vincula, la pregunta ¿per què i per qui investiguem? I és que les investigacions que realitzem en els contextos artístics museals i des de les transpedagogies, es preocupen menys per generar coneixements sobre art per als “espectadors”, que per intervenir en diferents contextos de l’esfera pública davant de problemàtiques ciutadanes molt precises, usant el museu com a sorra pública on discutir els imaginaris hegemònics imposats com a únics i necessaris. El camp de la investigació als museus doncs, és suceptible d’ampliar-se i potenciar-se, quan el concebem en termes transpedagògics i contingents, com una eina política, crítica i transgressora que cerca crear intervencions poètiques, narratives, mnèmiques i teòriques que trastoquen les nostres maneres limitades de fer i aprendre en comú, o simplement de mirar el món.