Mirar la història des del present o com activar el passat

Revisitar el passat des d’una mirada contemporània és una premissa tan necessària com a delicada i, massa sovint, avorrida. Depenent de les motivacions es poden generar relectures tendencioses o associacions lliures d’academicismes que poden convertir-se en la clau per entendre alguns fets del present. Deixant de banda tot el tema Tricentenari, a Barcelona hi conflueixen aquests dies tres exemples interessants en aquest sentit. Tres propostes que no recreen batalles ni gestes èpiques, sinó que a partir del treball amb arxius i documents, desvetllen materials inèdits o elaboren associacions insòlites.

La primera d’elles és la nova ordenació d’una part dels fons del MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya) que ressitua la col·lecció d’art modern del museu. I ho fa, no a partir de criteris cronològics o estilístics, sinó a partir dels canvis en la idea d’“artista modern”, del seu estatus, de la concepció de taller i d’obra; que no només aporta nova llum a la manera en què poden ser vistes les peces que segueixen a continuació, sinó que remeten a un diàleg directe amb les nocions actuals d’artista, taller i producció. I com no podia ser d’altra manera, la mateixa classificació estanca de disciplina es desintegra i obliga a exposar pintura, escultura i arquitectura al costat d’allò que abans es coneixia com arts aplicades; i a d’altres nous mitjans com la fotografia, el cinema o la publicitat. És només a partir de la convivència d’aquestes manifestacions, que contextualitzen els diferents elements d’estudi, que pot comunicar-se una mena de Zeitgeist o esperit del temps.

A la mateixa muntanya de Montjuïc, una mica més amunt, a la Fundació Joan Miró, Joan M. Minguet i Fèlix Fanès han comissariat una exposició històrica: Barcelona zona neutral (1914-1918), que defineix amb absoluta precisió el lapse espai-temporal a tractar i, tot i basant-se en multitud de documents (que per això els comissaris són historiadors de l’art i professors universitaris), no dubta a fugir d’academicismes. I tampoc dubte en relacionar, contraposar i establir interessantíssimes i gens tòpiques associacions, com per exemple la que presenta Sunyer en el radi d’influència de Cézanne i no en l’apartat “noucentista”, la que atribueix una gran rellevància a diaris il·lustrats, fotografia, cinema i cartells.

Precisament, un dels grans encerts curatorials és que les obres dels artistes són una part important de l’exposició però no l’única. És a dir, no s’espera que pintures i dibuixos aïllats parlin per ells mateixos, sinó que estan embolcallats o en diàleg amb tot tipus d’elements, entre els que s’inclouen pel·lícules, cartells de combats de boxa, fotografies de la nit a Barcelona o cotxes de la Hispano-Suiza. Com si no es pot comunicar que la 1ª Guerra Mundial va ser la 1ª guerra fotografiada i en la qual s’introdueixen els mitjans de manipulació de masses? Els diaris il·lustrats, molt abundants en aquell moment, donen bona idea d’això.

Encara que Barcelona es va mantenir al marge del conflicte bèl·lic, l’impacte de la guerra no va ser insignificant. Va tenir influència en l’economia (creix el comerç i la indústria), i en conseqüència, en els conflictes socials (la burgesia s’enriqueix i creixen les desigualtats). Barcelona va ser políticament neutral, però intel·lectualment sí que va prendre partit. Hi van haver francòfils i germanòfils. I també van haver-hi anades i vingudes, exilis i un gran intercanvi. No només alguns salons de París que no van poder celebrar-se a la capital francesa es van presentar a Barcelona, sinó que fins i tot van arribar a viure a la ciutat, durant un temps, creadors com Albert Gleizes i la seva dona Juliette Roche, Sonia i Robert Delaunay, Marie Laurencin o Arthur Cravan, entre d’altres. La puresa, l’ordre i el classicisme del Noucentisme convivia doncs amb un ambient d’activitat intel·lectual, efervescència creativa i vida nocturna, com molt bé mostra l’exposició. La importància dels mitjans de comunicació de masses queda evidenciat al final de la mateixa, que es tanca amb fragments del film de Charles Chaplin Shoulder Arms (1918). Si l’exposició començava amb imatges de la 1ª Guerra Mundial, que va ser la primera guerra tecnològica, conclou amb la visió satírica d’aquesta mateixa guerra, aportada per Chaplin.

Barcelona zona neutral (1914-1918) és doncs una exposició històrica que apel·la constantment al present i ajuda a entendre algunes de les seves dinàmiques, precisament perquè no és nostàlgica sinó que manté la tensió entre la memòria i la revisió crítica. I ens fa recordar altres mirades a Barcelona (aquesta ciutat a la què tant li agrada mirar-se el melic i que sovint és tan autocomplaent) com l’obra de teatre À la ville de… Barcelona de Joan Ollé, de la qual ja vam escriure en el seu moment o novel·les com La ciudad de los prodigios o Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza.

Tanquem el repàs tornant al MNAC on Perejaume ha estat convidat a “maniobrar” al museu, tractant nombrosos arxius i disposant materials -de ben diversa procedència i naturalesa- com mai els havíem vist abans. Entre el Wunderkammer i l’atles al més pur estil Warburg, Perejaume presenta més d’un centenar de peces, entre elles, una obra de Miró al costat d’una mà d’autor anònim i el braç de la geganta d’Olot; una col·lecció de dietaris de la guerra civil; o un arxiu-inventari de tipus de núvols d’Eduard Fontseré Riba, per esmentar només algunes de les meravelles disposades i activades en aquesta mirada al passat des del present.