MMSSCURADE. Aníbal Parada a La Capella de Sant Roc

És 1985. Pere Isern i Anton Gurí aconsegueixen que el singular espai de la Capella de Sant Roc, ubicada al cor de Valls, es converteixi en un espai per a la difusió de l’art contemporani. Amb alguns intervals de menor intensitat, aquest espai ha mantingut una activitat ininterrompuda fins avui. Estem parlant d’un dels punts històrics de resistència on la passió, el saber fer i la sensibilitat d’agents i institucions ha quallat satisfactòriament. En els últims anys, Jordi París, director del centre, ha encarregat els comissariats a Cèlia de Diego, Albert López-Amor, Joana Hurtado, i ara Jordi Antas inicia un nou cicle titulat “Pertorbacions”.

Antas defineix el cicle en referència al concepte d’alteració sistèmica, des d’una aproximació subversiva i autocrítica a la pràctica artística contemporània. Afegeix que la voluntat de l’exercici és poder especular —a partir d’un anàlisi minuciós— diferents exemples d’alliberament davant d’allò preestablert. El cicle el composen obres d’Aníbal Parada, Lilli Hartmann, Carlos Valverde, Aggtelek, Quim Packard i M. Mangrané / G. Ortín. Acotat el context, em llenço a un relat que recorre tres escenes de la inauguració de MMSSCURADE (Mi Materia Se Sostiene Con Un Resistente Aire De Extrañeza), d’Aníbal Parada (fins el 8 de desembre).

Escena primera: Gent parlant a la porta de la sala. Un crit d’atenció, tothom entra i comencen els parlaments institucionals seguit d’un feixuc capítol d’agraïments. Finalment pren la veu l’artista per presentar el seu treball per indicació del cap de cerimònies. Aníbal Parada argumenta que l’obra està allà i prefereix no explicar-ne res, que hi ha alguna clau que es desvetllarà més endavant al catàleg i afegeix que si algú te alguna consideració o comentari que està a la seva disposició.

L’obra és molt simple: una caixa de llum amb el títol, uns altaveus amb música d’òrgan i la porta del magatzem reubicada on s’hi ha adaptat un motor que fa girar el pom ininterrompudament. La gent surt a fumar. Algú es queda deambulant, algú altre prova d’escoltar la música. Un senyor gran, un habitual de les inauguracions a la Capella, parla amb l’Aníbal i li comenta que ell no veu que hi hagi una obra allà.

Escena segona: Jordi Martorell de La Casa de Palla entrevista al artista. Aníbal aleshores explica que la obra te un primer estadi que consistia en portar un òrgan Leslie a la Capella i enregistrar l’acció d’un organista tocant continuadament per mantenir un full de paper flotant per l’acció del motor que emet el so per conductes d’aire. Aníbal afirma que la filmació anirà al catàleg i així es resoldrà l’enigma. Parlen de moltes altres coses fins que un cop acabada l’entrevista em presenten l’artista i encetem una conversa.

Escena tercera:

Aníbal: Que t’ha semblat?

Blai: Em deixa fred. No aconsegueixo aclarir la relació dels elements. No entenc per què no expliques a l’obra l’acció de l’òrgan. És com si volguessis excloure l’espectador i això em molesta.

Aníbal: Per mi l’important és l’espai que és tant potent, no he volgut omplir l’espai ni penjar res a les parets, he buscat una disposició d’elements perquè la gent l’experimenti així.

Blai: Si és així, d’alguna manera tu ets l’únic espectador de la teva obra. Et poses en un punt privilegiat, si tan sols tu i el curador heu assistit al concert, sou els únics que podeu entendre completament la peça.

Aníbal: La peça es desplega de manera independent en diferents camins, jo he volgut jugar amb aquests elements i he arribat aquí convençut que la fórmula era la correcta.

Blai: Entenc que en algun moment has escollit que preferies produir l’estranyament que es desprèn ara de l’obra, que produir el plaer que hagués suposat presenciar l’acció de l’òrgan sonant i la màgia del paper volant. Perquè aquest masoquisme?

Aníbal: No és masoquisme, és una manera d’analitzar l’espai i pensar l’obra com un dispositiu.

Avui penso: Per què ens atrau tant la sensació d’estranyament?