Model i efecte

Per als habitants, les ciutats solen tenir un important valor simbòlic. Per a la ciutat, ser un símbol implica acumular una càrrega semàntica. Aquesta s’observa i es reprodueix en l’ús dels llocs comuns, en els noms dels carrers, en les festes i els esdeveniments culturals, en la publicitat i la propaganda institucional. El truc d’un símbol és la il·lusió del comú, la idea que pot interactuar amb les experiències particulars i mantenir un significat.

Les marques exploten aquesta càrrega semàntica per a traduir-la en la suposada universalitat del valor mercantil, amb el denominador comú de la moneda. Extreuen aquesta energia simbòlica a través de la noció de la propietat privada, cobrant rendes i acumulant poder en un esforç continu per redefinir els termes del contracte social al seu favor. Un exemple paradigmàtic d’aquesta dinàmica és l’injuriat “Model Barcelona”, descrit nítidament per l’antropòleg Marc Dalmau com “l’aliança estratègica entre el sector estatal i privat per a vendre l’entorn urbà i la seva imatge (la seva marca), atreure la inversió multinacional i garantir l’acumulació de capital”¹.

Igual que les marques, els models prometen certa universalitat, almenys en els seus efectes. El Model Barcelona parteix de les peculiaritats de la ciutat, però la seva pretensió d’atreure el capital té un horitzó global. El resultat és la progressiva homogeneïtzació de l’entorn urbà, que finalment es visibilitza en la proliferació de grans cadenes. Un Starbucks o Burger King en cada cantonada, un 365 o Pans & Company si vols pagar una mica menys o pagar a una empresa més “local”. En aterrar, el capital cerca esquivar o dissoldre les barreres administratives que alteren la seva circulació, encara que proliferin fronteres, murs i cicatrius en el seu deixant.

Potser és per aquesta aversió del capital global a les fronteres administratives que Jordi Borja, un dels més notables exponents del Model Barcelona, proposa abordar les noves dinàmiques urbanes des d’un model de governança metropolitana, que opera més enllà de les fronteres entre municipis. “Barcelona ens projecta més enllà, a Espanya, a Europa i al món”, escriu el geògraf urbanista en un article titulat “Ciutat metropolitana i plurimunicipal”, en el qual suggereix que la Regió Metropolitana de Barcelona ha de ser “un àmbit propi d’acció de la Generalitat de Catalunya i de coordinació, cooperació i contractualització amb els governs locals”.  Al seu torn, proposa que, des de la perspectiva de ciutat, l’espai de referència seria l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que assumiria les funcions d’integrar, governar i garantir la qualitat dels serveis bàsics, el transport públic, els programes d’habitatge i urbanisme, la sostenibilitat i l’activitat econòmica tant a la ciutat central com en els municipis perifèrics.

Però una cosa és el model i una altra la realitat, una l’arquitectura institucional i una altra l’anarquia del real. Des de l’òptica del capital, la ciutat central en aquest model de governança metropolitana és una entitat uniforme. Vist així, el que trenca la contigüitat entre Barcelona i L’Hospitalet és una espècie d’irracionalitat administrativa. I, certament, la frontera física que separa L’Hospitalet de Llobregat de Barcelona és estreta. Citant a Paco Candel, el periodista Gerardo Santos, especialista en submons, crònica negra i vampirs diversos, explica com un grapat de veïns anarcosindicalistes, molts d’ells aragonesos i murcians arribats en la dècada de 1920, van penjar un cartell en la Riera Blanca del barri de La Torrassa que anunciava: Catalunya acaba aquí. Aquí comença Múrcia. “Avui dia,” relata Santos, “l’única cosa que evidencia l’existència d’una frontera en la Riera Blanca és que en un costat en els contenidors d’escombraries posa “*LH ben net” i, en l’altre, “*Ajuntament de Barcelona”.

No és del tot cert. L’ambient construït ja comença a canviar a Badal. Els carrers i els edificis s’estrenyen, les façanes enfosqueixen lleugerament. On sí que es manté una frontera urbana relativament gruixuda és en el preu de l’habitatge. I és que, històricament, L’Hospi ha servit més com a símbol per als seus habitants que com a marca per al capital. Malgrat això, a mesura que avança el Model Barcelona, ja s’observa l’Efecte Barcelona sobre la segona ciutat catalana. Poc abans d’esclatar la bombolla immobiliària, el llavors alcalde Celestino Corbacho ho va descriure en una entrevista per a El Periódico: “Abans sabies quan sorties de Barcelona, on tot estava urbanitzat. Quan arribaves a la zona sense urbanitzar, als descampats, sabies que entraves a L’Hospitalet. Però aquesta diferència està desapareixent.”

Una frivolitat il·lustrativa. Des del 2017, el Barcelona Beer Festival s’ha celebrat a La Farga de L’Hospitalet. La confusió geogràfica que hi ha en el nom del festival reflecteix la logística de la ciutat metropolitana i les seves infraestructures, que no l’administració municipal. Barcelona no és només Barcelona, és tota la Zona 1 del TMB. Un sent la temptació d’atribuir això a la imposició de la marca Barcelona, fins que veu que els patrocinadors oficials de l’esdeveniment són la Generalitat i L’Hospitalet Experience, una iniciativa cultural i culinària de naturalesa pública-privada, la pàgina web de la qual ens interpel·la de la següent manera:

Viu l’efervescència de les nostres activitats culturals, des dels nostres dj’s que peten les pistes fins al folklore tradicional, imagina fàbriques habitades per artistes de noves tendències, escoles de música, descobreix street art passant per galeries de primer nivell metropolità i sales d’exposicions amb artistes consagrats o emergents de renom internacional. La nostra, és una oferta autèntica, singular i única. Vine a veure’ns. L’Hospitalet et sorprendrà.

Crida l’atenció l’obertura de la proposta, com si la pròpia urbanitat fos la seva única raó de ser. De fet, es podria canviar la referència específica a L’Hospitalet per qualsevol altra ciutat del nord global i significaria el mateix. Aquesta obertura és un tret definitori del L’Hospitalet Districte Cultural, projecte estratègic de ciutat en el qual s’emmarca la iniciativa, que potencia el paper del sector cultural o “creatiu” en el desenvolupament econòmic. Al seu torn, com hem assenyalat abans, l’obertura com a estratègia d’acumulació de continguts i significats per a estimular el creixement econòmic també és un tret definitori de les marques.

Afortunadament, el Districte Cultural es troba en un estat gairebé embrionari. Més que “una oferta autèntica, singular i única”, la web del projecte transmet certa sensació d’indefinició. Això pot ser una oportunitat tant per al sector cultural local més institucionalitzat com per a iniciatives arriscades com l’Espai Hybris, un humil i idiosincràtic espai cultural que aposta per l’espontaneïtat, “fugint de l’homogeneïtat, el càlcul excessiu i la mercantilització pròpia dels circuits culturals i econòmics”. La qüestió política és si s’acabaran posant en conflicte els interessos dels treballadors culturals amb els interessos dels altres habitants de la ciutat, com sol ocórrer a les ciutats neoliberals que opten per models de desenvolupament similars. Dit d’una altra manera, la qüestió central és si es pretén atreure el turisme del capital o potenciar la vida cultural de la ciutat i els seus habitants.

¹ Dalmau i Torvà, Marc. “Can Batlló: de la degradación planificada a la construcción comunitaria.” Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia [en línia], 2014,, Núm. 19(1) , p. 143-159. https://www.raco.cat/index.php/QuadernseICA/article/view/280277 [Consulta: 17-03-19]