close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer internacionalment. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

26 juliol 2013
MONOMANIA: Digerir influències i culte al líder

Glòria Guso

El terme “monomania” descriu una “concentració excessiva en un únic objecte o idea”. “Monomania” és també el títol de l’últim disc de Deerhunter Deerhunter – monomania], el grup musical liderat per Bradford Cox, i del single amb el qual aquest va ser presentat. Una experiència de monomania va ser també tot l’esdevingut durant els tres dies que va durar el [festival ATP -comissariat per Deerhunter- el passat mes de juny a Camber Sands (UK).

Bradford Cox no és només el “frontman” carismàtic d’una banda que té poc menys que un estatus de culte en el món de l’indie, també és conegut per produir música com qui fa xurros -amb Deerhunter, i amb el seu projecte personal, Atlas Sound, amb el que ha tret tres discos en cinc anys i un munt de cançons que distribueix a través del seu blog. Sovint es parla del seu aspecte demacrat i de la malaltia que pateix, però sobretot se’l cita per les seves excentricitats a l’escenari i fora d’ell, qualificant-lo de diva o creient fins i tot que tot el que fa és un episodi d’una lifelong performance.

La promotora All Tomorrow’s Parties (per la cançó de la Velvet Underground) ha organitzat, des de 1999, un festival de música amb una vocació independent i anti-corporativa molt marcada. Els festivals ATP, a més de no tenir sponsors, se celebren en una ciutat de vacances de l’East Sussex, amb petits apartaments en els quals s’allotgen tant músics com públic, i cadascuna de les seves edicions és comissariada per un grup. Cada ATP és una espècie de mixtape en viu feta per una banda amb els seus grups favorits, i amb els anys, aquest format s’ha exportat a d’altres ciutats d’Europa i dels Estats Units, com a festival mateix o com a escenari dins d’un altre esdeveniment major, com és el cas del Primavera Sound a Barcelona.

Donar a un grup l’oportunitat de programar un festival sencer és assumir, d’entrada, que el que fa -musicalment- té valor i que per tant, els seus integrants tenen un criteri vàlid. També és confirmar el seu poder com a prescriptor, confiant en el seu gust i en el seu poder de convocatòria. Que els melòmans busquen i rebusquen entre els referents dels seus grups favorits -a través del que aquests diuen en entrevistes o de les bandes amb les que comparteixen cartells de concerts- no és res de nou, però assistir a un esdeveniment d’aquest tipus, pensat i programat de principi a final pels músics en qüestió, és ser espectador i participant d’una comunió que té molt a veure amb la idea de monomania exposada al principi.

En el cas de Deerhunter, Bradford Cox i els seus van decidir establir dues línies dins de la programació del festival que van comissariar. D’una banda es trobaven aquelles bandes que els havien influït en l’estrictament musical, els seus grups favorits. De l’altra, hi havia grups que també havien exercit influència en ells, però per raó d’amistat, per exemple. A part d’això, un programa paral·lel de televisió i de projeccions cinematogràfiques, així com de conferències i entrevistes en directe, incidia en allò que havia marcat l’estil i caràcter de la banda i de la seva música, contribuint al fet que tot assistent al festival pogués endinsar-se en l’univers simbòlic del grup com preferís. Aquest exercici no era nou per a Deerhunter: el seu quart disc d’estudi es titulà Halcyon Digest i feia referència a la maduresa, a la digestió de la memòria i al fet de processar les múltiples influències de la joventut per tal de generar quelcom nou i propi.

En aquest últim festival ATP, Deerhunter no només es van encarregar de la programació, sinó que també van fer un concert cada nit, tocant en cadascun tres dels seus discos: Cryptograms, Microcastle i Halcyon Digest respectivament. Allò significatiu de l’assumpte és que ells mateixos, i particularment Bradford Cox, eren conscients de l’empatx de Deerhunter que suposaven aquells tres dies i que, d’alguna manera, es constituïen en zenit de la popularitat i l’estatus de banda de culte adquirits en els últims anys, deguts sobretot a les performances del seu cantant, a la qual ja fan referència amb el títol del seu últim disc. Tot i que no venien a Camber Sands a presentar-lo, l’últim concert de Deerhunter al festival va acabar amb un Bradford Cox retorçant-se fora de sí durant el bis cridant “monomania, monomania, monomania” i amb un públic totalment entregat, després de la preparació del ritual, al culte final.

Glòria Guso és historiadora de l'art i investigadora en ciències socials. És de la perifèria de Barcelona però viu a París i la seva segona casa és Alemanya. Per a la seva tesi doctoral en sociologia estudia la mobilitat internacional dels professionals de les arts visuals. Escriu, coordina, edita, documenta i critica.

Pub

Media Partners:

close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)