Miralda torna a casa amb el seu arxiu americà. Tots els pans (les millors ofrenes) per al seu altar

A Miralda Madeinusa, la tardorenca exposició que el MACBA dedica a Antoni Miralda, hi abunda la documentació, el seu desplegament i el desig de donar-li forma a l’emmagatzematge. L’arxiu americà de l’artista català ocupa les sales i adquireix un valor protagonista. La mostra és una extraordinària oportunitat per transitar per la seva trajectòria, però és més un reconeixement del que s’ha fet que una ocasió per interaccions i revoltes, paradoxalment una de les constants en les recerques de Miralda. Presentada la carta, començaré pels entrants (les peces que alberga l’edifici de Meier), encara que el millor es concentra al plat fort (Santa Comida a la Capella).

Al llarg de la segona planta del museu s’exhibeixen els treballs realitzats als Estats Units des de 1972 fins l’entrada de la dècada dels noranta. L’envergadura d’aquest “inventari” és fonamental, però no indica propostes per reactualitzar els projectes exposats. En tota la compilació, l’afany d’acumulació i testimoni no renova l’arxiu de procedència. No obstant això, és innegable la clara aposta del comissari per destacar una etapa molt concreta. Per mitjà de la selecció i el muntatge de material testimonial, s’assoleix l’objectiu de donar a conèixer els projectes realitzats a Miami, Kansas i Nova York. A més, es demostra la proesa miraldiana: la realització de les seves obres sempre ha implicat a diferents agents socials. Curiosament el paper del públic de Miralda Madeinusa és el d’un receptor passiu: la tornada a casa de l’artista posa a la nostra disposició un menú estrictament documental. Ara només des de la contemplació podem ser còmplices de la revisió de treballs que van tenir com a leit motiv el generar situacions.

L’exhibició de Sangria 228 Weast B’Way, Movable Feast i Bigfish Mayaimi, Texas TV Dinner, entre d’altres, són, al mateix temps un homenatge i un merescut aplaudiment per als èxits aconseguits, un fossilització de les accions participatives que va desplegar Miralda. Arxiu obert? Sí, però ¿on queda la invitació a implicar-se i la incitació rupturista de fronteres, tan present en la pràctica artística de Miralda? Probablement una de les dificultats d’exposar diferents registres i obres ja realitzades és que només prima la posada en escena de la recopilació i no es considera la formalització d’una producció nova o la reactivació d’una d’existent. És pertinent generar reproduccions per donar compte de les obres compilades i testimoniades? La recreació de Breadline (1977) és un encert, no així la recuperació de l’escenari i la barra de L’Internacional Tapas Bar & Restaurant.

És que entre els paradigmes expositius d’una retrospectiva no es contempla produir obra nova? Si només tenim en compte la minuciosa tasca de compendiar i ordenar el ric i profús arxiu d’Antoni Miralda, la proposta és contundent perquè desplega els diferents colors dels paisatges polítics, socials i econòmics intervinguts per l’artista des d’allò comestible com a eix vertebrador. No obstant això, una aposta per resignificar aquestes peces des del present hagués afavorit encara més la reinserció al museu d’aquests treballs, protagonistes i testimonis d’una època de la qual queda poc o gens. Segueix vigent la pregunta: com documentar l’experiència sense fossilitzar-la?

Valgui l’enllaç entre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i el monument a Colom a Barcelona com a exemple d’una de les peces representatives d’aquesta mostra antològica. Recordar un casament trenta anys després és un acte nostàlgic i revela com el pas del temps transforma l’enamorament, si no s’acaba, o converteix en fetitxes certs elements del ritual celebratori de la unió. El que resultava paròdic abans, fins i tot divertit, pot ser entès actualment com cursi i anacrònic. Però la ironia i el kitsch són bons aliats per la mirada. Segons Néstor García Canclini [[Néstor García Canclini, “Honeymoon: la fiesta como geopolítica”, al catàleg Miralda Madeinusa, MACBA, 2016.]], la monumentalització miraldiana no encoratja que s’ensorrin les estàtues però sí desenvolupa una lògica que transforma la solemnitat en una festa no complaent, ja que uneix emblemes antagònics: la llibertat americana i el conqueridor europeu. Un recurs més per treballar l’element intercultural i les seves aliances.

Així mateix, caldria preguntar-se si es podria fer avui el que anys enrere va ser vist per alguns com irreverent. Honeymoon Project es va materialitzar al llarg de sis anys (1986-1992), dada a tenir en compte en el context vigent, on abunda la precarietat pressupostària per a treballs que es pensin amb una elasticitat semblant. Tampoc es pot obviar la profusió dels estudis decolonialistes: de celebrar-se actualment un festí que reunís la gran família nord-americana i l’espanyola, hauria de ser menys amnèsic i heteronormatiu. Per què no celebrar les noces de plata? Per què Antoni Miralda no va generar una picada d’ullet vigent a aquesta o alguna de les seves altres accions?

En totes les revisions i els textos escrits a propòsit de l’obra miraldiana hi ha un punt en comú: la majoria dels crítics accentuen el valor del llenguatge participatiu desenvolupat per l’artista. Aquest aspecte es troba a faltar a la primera part de Madeinusa, on escasseja la invitació explícita al fet que el públic sigui un agent actiu. No obstant això, a la Capella reapareix la participació activa en la festa i se serveix un mos gustosíssim: Santa Comida, un grandiós altar amb flames vives.

És àmpliament conegut que el potencial subversiu del saber expressat per la santería va atreure a Antoni Miralda i li va obrir les portes a un món nou. L’alteritat va permetre-li sublimar, a través de les representacions dels sants i del menjar que a ells se’ls ofereix, un tipus de saber que no està ancorat en la racionalitat, sinó que parteix més aviat de sensibilitats, creences i sensacions. Donar-li corporeïtat i visibilitat al fenomen del sincretisme ioruba-cristià, i dedicar set altars a les divinitats més conegudes dels orishes, certifica l’habilitat de l’artista català per identificar les manifestacions populars i portar-les al terreny de l’art, on també, i encara avui, cal reivindicar les identitats i la diferència.

Aquesta força es palpa tan bon punt es traspassa la cortina que dóna pas al recinte. La instal·lació, impecable site-specific, es presenta com la més completa fins ara perquè incorpora el gran tapís confeccionat amb teles africanes que va ser presentat a la Expo 2000 de Hannover. Sens dubte el més important és que, tot i que aquesta gran obra forma part de la col·lecció del MACBA i pot considerar-se un clàssic, està viva i convida a la participació. Una peça que aconsegueix evocar i avivar la ritualitat alhora que representa, no només a través de les figures sinó de les olors, la música i les ofrenes, certa aura motivada per allò ritual. Es promou la fugida de la materialitat de l’obra per retornar-nos per un instant el sentit màgic que brilla quan vivim una experiència estètica, és a dir, transformadora. Santa Comida és a més una peça in progress en la mesura en què el públic compta amb un nínxol on pot deixar obsequis a les deïtats i sobretot perquè suscita la festa, el ritu i la fetilleria tan pròpia de l’artista.

Miralda atrinxera les seves obres al MACBA. El dispositiu expositiu es revela com un gran aparador, tota Madeinusa es mou entre la recuperació dels projectes resguardats a l’arxiu, llevat de Santa Comida i les rèpliques d’algunes peces. En definitiva, l’exposició pot ser entesa com un gran souvenir del made in America. Molt de pa, un plat fort (Santa Comida) i de postres, un esplèndid catàleg.