“Multitude” a São Paulo: Idees, imatges, afectes i relacions sobre l’individu i la col·lectivitat

A partir de la visita al projecte “Multitude”, a São Paulo, aquest text s’articula com una anàlisi de tres aproximacions històriques diferents als conceptes d’individu i col·lectivitat en el context cultural: el de la institució que l’acull, el de l’edifici que l’alberga i la proposta en si mateixa.

SESC – Servicio Social del Comercio– és una organització sociocultural sense ànim de lucre, creada l’any 1946 per la patronal brasilera per oferir possibilitats de formació integral i contínua a treballadors del sector del comerç, servei i turisme. A través d’activitats d’oci, esportives i culturals, junt amb infraestructures d’assistència mèdica, concretament odontològica i alimentària, es va constituir seguint un patró paternalista sobre la relació capital-treball, fruit de les polítiques liberals, i l’estructura d’estat recolzada en la iniciativa privada posteriors a la Segona Guerra Mundial. Actualment continua finançat per la retenció de l’1,5% de la fulla salarial, i només a l’estat paulista compta amb 34 seus. Aquestes descentralitzen el radi d’acció dels nuclis més privilegiats, i permeten que més de 17 milions d’usuaris visitin el dentista, nedin a la piscina, juguin a bàsquet, practiquin ioga, llegeixin el diari a la biblioteca, visitin exposicions, dinin en els seus restaurants i puguin assistir a una òpera de Bob Wilson a preus econòmics. Un model que, en paraules del seu director Danilo Sants de Miranda, és “únic com la jabuticabeira“, un arbre que només existeix al Brasil i els fruits del qual envaeixen a la primavera i estiu el tronc de la planta, com una multitud.

El segon enfocament el trobem en la reforma realitzada per Lina Bo Bardi entre 1977 i 1986 per a la unitat de Pompeia, en una antiga fàbrica de cilindres industrials. Quan va arribar-hi, va trobar que les naus no estaven abandonades, sinó ocupades pels veïns per als seus jocs i reunions durant els caps de setmana. Aquesta va ser la inspiració de l’arquitecta per abordar el projecte, fonamentat en la recuperació del carrer intern i espais industrials preexistents: mínima intervenció, respecte per la tasca anterior i amplificació dels usos ja donats. La forma de treball, entre la gent i per a la gent, també va suposar un enfocament pioner en com pensar aquest espai, com usar-lo, i per tant, com designar-lo: res de “centre cultural”, sinó de convivència i oci, perquè segons les seves paraules “pesa molt i pot portar a les persones a pensar que han de fer cultura per decret. I això, d’entrada, pot causar una inhibició o embotiment traumàtic“. Precisament la pròpia vivència i intercanvi entre les persones crearien cultura de manera orgànica a través dels usos populars. El pensament de Bo Bardi està basat en una proposta de “nou humanisme”, que en el seu vessant arquitectònic promou un espai creat des de la emotivitat, aplicada a les connexions internes i externes, la qual cosa comportaria una major adequació al context específic, i sobretot, a l’”home real”, i no a poders polítics o econòmics. D’aquesta manera, centrant-se en l’home com a individu i com a col·lectivitat, es prima la recerca de solucions tangibles, evitant polítiques i estructures excloents i / o dominadores.

“MULTITUDE” és el projecte que ocupa, fins al 10 d’agost, la meitat d’una de les naus. Desenvolupat per Lucas Bambozzi i Andrea Caruso Saturnino junt amb un equip curatorial ampli i amb vocació d’alternativa per a la construcció del comú, prenen directament els conceptes d’Antonio Negri i la seva proposta per a una “democràcia real” i global basada en el concepte de multitud com la suma harmònica de singularitats. Les idees del filòsof italià es deixen llegir en tot el procés, que, coordinat per deu comissaris, inclou un espai expositiu activat amb debats; tallers; cartografies del comú i diverses trobades experimentals. Entre aquestes iniciatives, crida l’atenció l’anomenat “Plantão de curadoria”, un torn de guàrdia dels organitzadors en el què reben aquells artistes que vulguin presentar propostes per unir-se a la mostra -a la disposició dels quals s’han deixat espais estratègics per a la seva inclusió- així com, i sobretot, a les altres activitats.

La selecció de treballs presents a la mostra funciona de vegades com a mera il·lustració del concepte de multitud i massa (Leandro Katz, Aernout Mik, Gabriela Golber, Kutluğ Ataman, Gonzalo Lebrija). D’altres vegades, des d’una certa banalitat en propostes participatives (a la instal·lació interactiva Fofoque-me: Vox Populi, 2013, de Radamés Ajna i Thiago Hersan), i en moltes ocasions com a documentació d’accions (Coco Fusco, Francis Alÿs, Etcetera Argentina o la brasilera Zona de Poesia Àrida). El punt de partida de la proposta es queda en l’anàlisi, amb un certa tendència a aquesta incomunicació endogàmica de la qual s’acusa l’art contemporani, només sortint del seu aïllament en els moments puntuals proposats per l’espectacle de Roger Bernat i la performance del duet Ana Borralho i João Galante. Per això, l’encert de “MULTITUDE” es troba en l’obertura per a acollir aquestes “altres” propostes i debats, on sí que sembla sortir del camp teòric il·lustrat mitjançant “la convivència entre obres, artistes, imatges, sons i conceptes en constant diàleg”, per a integrar d’altres grups d’acció i reflexió social, aliens al circuit artístic. Precisament està sent en la part menys programada on sí apareix el treball de major profunditat en les nocions de “desig”, “coneixement cognitiu” i “afectiu” o “treball immaterial” dels que parteix Negri per a proposar una recerca de nous models.

El conjunt del programa es podria pensar com un intent de crear un equilibri entre la metàfora contemplativa i/o especulativa i l’acció cartografiada, en uns mons normalment ocults per al panorama artístic brasiler, però compromesos amb la realitat de les protestes que des de l’últim any se succeeixen al país. Sembla així un bon preàmbul per a la propera Biennal, edició en què l’equip curatorial (format per Charles Esche, Galit Eilat, Nuria Enguita, Pablo Lafuente i Oren Sagiv) també sembla voler fugir de la nostàlgia de la mirada al modernisme per lligar-se a noves formes d’activisme.