close

A A*DESK portem des del 2002 oferint continguts en crítica i art contemporani. A*DESK s’ha consolidat gràcies a tots els que heu cregut en el projecte; tots els que ens heu seguit, llegit, discutit, participat i col·laborat.

A A*DESK hi col·laboren i han col·laborat moltes persones desinteressadament, amb esforç i coneixement, creient en el projecte per fer-lo créixer. També des d’A*DESK hem generat treball per quasi un centenar de professionals de la cultura, des de petites col·laboracions en crítiques o classes fins a col·laboracions més perllongades i intenses.

A A*DESK creiem en la necessitat d’un accés lliure i universal a la cultura i al coneixement. I volem seguir sent independents i obrir-nos a més idees i opinions. Si també creus en A*DESK, seguim necessitant-te per a poder seguir endavant. Ara pots participar del projecte i recolzar-lo.

Magazine

30 juny 2014
a) Björn Braun. (Foto de Nils Klinger)
Treure el cavallet o enterrar l’obra. Nature After Nature al Fridericianum de Kassel

Ángel Calvo Ulloa


La divisió entre natura i cultura està obsoleta. La naturalesa som nosaltres i tot el que ens envolta. Així comença el text que Susanne Pfeffer ha elaborat per donar forma al projecte titulat Nature After Nature que es podrà veure fins a finals de juliol al Fridericianum de Kassel. Pfeffer, actual directora del museu, ha seleccionat els artistes Olga Balema, Juliette Bonneviot, Björn Braun, Nina Canell, Alice Channer, Ajay Kurian, Sam Lewitt, Jason Loebs, Marlie Mul, Magali Reus, Nora Schultz i Susanne M. Winterling per a mostrar una sèrie de treballs que alerten d’aquesta línia parella que segueixen a l’actualitat art i natura.

Resulta estrany visitar Kassel sense Documenta, sense cues ni espais públics intervinguts. No obstant això, i malgrat la calma d’un lustre que viu la ciutat, el museu Fridericianum manté una activitat incessant. Referent europeu de mostres paradigmàtiques, Nature After Nature és, després de l’extensament comentada Speculations on Anonymous Materials, la segona exposició que l’actual directora realitza per al museu, i sembla que una altra vegada ha aconseguit no deixar indiferent a ningú.

Accedim a l’edifici, escollim el nostre recorregut perquè res està dirigit, i després de creuar el hall, ens trobem en primer lloc les peces de Björn Braun i Nina Canell que ocupen la part baixa de la rotonda. Braun estableix una relació harmoniosa entre el medi natural i les seves creacions, cedint cables i fibres naturals a una sèrie d’ocells de la varietat diamant zebra -de l’espècie dels pinsans descoberts per Darwin a Les Illes Galapagos- amb els què han construït els seus nius, que posteriorment són exhibits per Braun. També utilitza el cau d’un senglar, del qual elabora un motlle de fibra o diferents paratges per a generar unes peces monocromes més properes al minimal que a qualsevol relació possible amb el medi natural. Braun treballa amb elements sintètics per tal d’immortalitzar certes arquitectures efímeres de naturalesa animal o paratges susceptibles de patir canvis a curt termini. Parteix del profund respecte cap al medi natural i planteja un resultat que de vegades sorprèn pels seus acabats industrials. En el cas de Nina Canell, les peces es reparteixen pel Fridericianum com a lleus gestos de complicitat, que centren el seu interès en materials incorporis -com ara camps magnètics, forces físiques o substàncies que s’allunyen d’allò que és perceptible, però que no obstant això són part important de la nostra vida. Aire o fragàncies solidificades i cablejats elèctrics de gran potència disposats a manera de joies o peces de museu arqueològic. No ens trobem en aquest primer cop d’ull les obres més monumentals, sinó les més subtils. És una exposició per veure amb calma i l’efecte no és immediat, però és durador.

Al lateral d’aquesta planta baixa, Olga Balema disposa grans bosses plenes d’aigua envasades al buit juntament amb objectes peribles, clara al·lusió a l’imparable procés de canvi, al pas del temps sobre el medi natural i sobre nosaltres mateixos. També la sèrie de circuits tancats d’aigua que cauen sobre teixits i xapes d’acer, tenyint les teles i l’aigua d’òxid, mostren la reacció dels diferents elements en contacte.

Nature After Nature es distribueix per les sales principals de les plantes baixa i primera del museu, sense establir una divisió estricta per artistes, responent a un ordre menys artificial, que genera un discurs lliure, sense instruccions ni certeses que marquin un itinerari de manera rigorosa. Tampoc les sales dirigeixen l’espectador: podríem accedir d’una altra manera, veure-la de dalt a baix o de dreta a esquerra i no obstant això, he escollit a Canell i Braun per iniciar aquest camí més subtil que muta en grans instal·lacions com la d’Alice Channer o Magali Reus, que partint de frigorífics domèstics concep instal·lacions basades en una intenció més plàstica, però que, no obstant això, no permeten que els elements utilitzats parlin únicament d’instal·lació, obligant l’espectador a tenir en compte aquests grans calaixos, la càrrega simbòlica dels quals dista molt de delegar tot el seu poder en la forma.

Reus_Magali_01_R_Nils_Klinger.jpg

Marlie Mul o Sam Levitt comparteixen espai amb treballs que semblen situar-se a gran distància dins d’aquest paraigües fixat que és la naturalesa i l’art, ja com a binomi indissoluble. Juliette Bonneviot participa amb una sèrie d’obres que ofereixen un resultat elegant, proper al disseny, utilitzant planxes de metacrilat deformades sobre objectes d’ús quotidià. L’industrial i allò natural s’agafen la mà, generant híbrids que en el cas de Bonneviot, Susanne M. Winterling o Ajay Kurian mostren una naturalesa domesticada, convertida en disseny o espectacle. Jocs de llums, lluentors i formes que enllaunen un mitjà salvatge. Una cosa que descobrim al terrari on Kurian recrea la gàbia d’un hàmster, animal alienat per antonomàsia.

Disposats sobre les caixes en què han estat transportats, Jason Loebs pren grans roques amb betes de minerals utilitzats en la construcció de microxips, creant consciència, d’alguna manera, del preu que la naturalesa ha de pagar en benefici del desenvolupament científic. És una manera molt subtil de mostrar, en plena febre de l’ecològic, d’on provenen els aparells que omplen les nostres llars. Perquè finalment tot ho estem arrencant del mateix lloc.

N’hi ha prou amb una primera presa de contacte per adonar-se de la magnitud del que aquí es vol explicar, i de les múltiples vies obertes que un tema tan ampli és capaç de proporcionar a l’espectador. També de la relació ja inseparable entre natura i art en una ciutat sobre la qual segueix planejant la colossal figura de Joseph Beuys o la d’altres com Walter de Maria, de qui el seu quilòmetre de bronze roman enterrat en vertical a escassos metres de la porta del Fridericianum, i sembla travessar tots i cadascun dels estrats que Nature After Nature analitza ara. És un moment de canvis, no hi ha dubte, i com a tal ha de reflectir-se en l’art.

Àngel Calvo Ulloa va néixer en un lloc molt petit i ple d’infames personatges. A la facultat on va estudiar, mai li van parlar ni de la crítica ni del comissariat, per això ara dedica els seus dies a llegir, escriure, i de tant en tant, fa alguna exposició. Adora viatjar i sentir-se petit en una gran ciutat. També adora tornar a casa per a odiar de nou aquest petit indret.

Publicacions

30 juny 2014

Treure el cavallet o enterrar l’obra. Nature After Nature al Fridericianum de Kassel

02 maig 2014

El mal de Llobera

Pub
close
close
close
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)