Museum of endangered sounds. Sorolls analògics per a nostàlgics

The Museum of endangered sounds és el projecte de Brendan Chilcutt, iniciat l’any 2012. L’objectiu de Chilcutt és recopilar aquells sons propis del món analògic, és a dir, d’antics artefactes electrònics. Chilcutt recrea aquests complexos sons a través d’un llenguatge que els re-interpreta com a composicions binàries. Segons explica, el projecte hauria d’estar acabat l’any 2015, després de 7 anys d’investigació per aconseguir reproduir fidelment els sons subtils però tan característics que gairebé han desaparegut.

El so d’un VHS essent absorbit per un reproductor de vídeo. El so inconfusible d’una Gameboy, aquella melodia senzilla i bonica. El so que es produeix en netejar un cartutx de la Nintendo abans d’inserir-lo a la seva ranura. Sons que es perden poc a poc, substituïts per refinats brunzits i elegants desplaçaments de dits àgils sobre superfícies diverses.

Val la pena recordar els sons de la nostra infància. De fet, molts dispositius digitals intenten recrear aquests sons. L’estrany brunzit reproduït en enviar un correu electrònic, el so dels números girant en programar l’alarma com si es tractés d’un engranatge. Són sons que recorden el món analògic però que no ho són. Potser siguin necessaris per a aquells que no som de la generació digital, perquè realment tinguem la sensació d’estar duent a terme una acció en fer clic a “enviar”, però no poden substituir el veritable brunzit analògic, o al so de la maquinària treballant.

El “Museum of Endangered Sounds” recupera aquestes delícies sonores, immortalitzant-les irònicament, de manera digital. La contradicció que suposa crear un museu digital de sons analògics pot passar desapercebuda. Digitalitzar els sons és el més lògic, als ulls de la nostra societat. És l’opció més òbvia. Però també revela quelcom fonamental: l’analògic no hi té lloc en el nostre món. És que la llei digital és la única capaç de representar la nova realitat del món? Fins i tot aquells sons que, en el seu moment, eren incapaços d’habitar un altre espai que no fos el físic, ara han de sotmetre’s, transformar-se i reconvertir-se per tal de poder existir de nou; per perdurar durant tota l’eternitat. O mentre fins que el format es trobi obsolet. El que arribi primer.

El projecte de Brendan Chilcutt és tan sols un altre exemple de la crisi d’identitat que la realitat digital li està provocant a la cultura contemporània. Una crisi on l’art tindrà molt a dir.